La veu ens defineix com un paisatge. Pot ser greu i amb una mica de tremolor d'aigües ocultes. Pot ser urgent i entrebancada de silencis que voldrien aturar-se. Pot ser incerta i suau, pot ser riallera.
Hi ha veus de color blau, aigua de gorgs; verdes d'herba tendra, joves; o blanques, veus de criatura.
Hi ha veus madures com maduixes a punt de collir. O veus de captard.
Tinc amics amb una veu que, secretament, plora tendreses.
Tinc amigues de cabells blancs amb la mateixa veu exacta dels quinze anys.
Tinc una llengua amb una veu ben pròpia, feta d'esses sordes i sonores, marges i prats. Feta de xiuxiuejos i plosives abruptes. Amb paraules curtes com grops a la fusta dels dies; amb paraules llargues com platges de sol adormit.
Estimo aquesta veu i en vull conèixer d'altres, perquè cap paisatge no és tan subtil com una llengua, feta de mil.lenis d'intercanvis.
Estimo la veu feta poema.
Estimo la veu feta cançó.
Tinc amigues que polsen la corda fina de les paraules i en fan una música secreta.
Tinc amics que canten i arrissen l'aigua de la veu feta rierol, sallent, pluja fina o descordada.
2 comentaris:
QUin text tan inspirat... Preciós. Gràcies per compartir-lo!
Gràcies, Anna!
Publica un comentari a l'entrada