Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 14 de febrer de 2013

HERR RATZINGER







Quan he llegit això de la dimissió del Senyor Ratzinger, he recordat algunes coses i també he investigat una mica:
En la seva biografia “Mentre vaig pelant la ceba” explica l’escriptor Günther Grass, 79, una trobada que va tenir  amb un jove seminarista, el qual diu haver conegut en 1945, jugant  als daus en un camp nord-americà  de presoners alemanys, que estava instal·lat a l’aeroport militar de Bad Aibling (Alemanya). Es tractava de Joseph Ratzinger, que més tard seria cardenal i després Papa de Roma.
Vegeu, per exemple, què deia la revista “Stern” en la seva edició digital del 6-9-06, amb ocasió de la visita papal a Alemanya, sota el titular:“Benedikt XVI. Va jugar als  daus Grass amb el Papa, en aquell forat?
‘Jo estava en el camp de concentració de Bad Aibling, reclòs juntament amb altres nois de la meva edat .Allà, amb disset anys, ens aixoplugàvem quan plovia en una mena de forat, que nosaltres mateixos havíem fet a terra i, a sobre, hi havíem posat un plàstic per aturar la pluja. Així, a la intempèrie, estàvem reclosos uns 100.000 presoners de guerra. I un d’aquests es deia Joseph, era evident que era catòlic perquè inclús deixava anar de tant en tant algunes cites en llatí. Es va fer amic meu i contrincant  en els daus, ja que  jo havia aconseguit introduir-ne un joc en el camp. Vàrem matar el temps junts, tirant els daus, enraonant  i fent especulacions sobre el futur, tal com agrada  fer al jovent en  aquesta edat. Jo volia ser artista i ell volia fer carrera eclesiàstica. Em va semblar una mica reprimit, però era un bon noi...’  escriu Grass. I assegura en el transcurs de l’entrevista que li va fer  Frank Schirrmacher del “Frankfurter Allgemeine Zeitung”:    És una història maca, oi?
I encara més. Entorn d’ aquestes mateixes memòries de Günther Grass, hi ha una altra entrevista publicada per Sabine Dultz en el “Münchner Merkur” del dia 18-8-06:
Hi ha dos temes –espectaculars  per si mateixos—que hi foren inclosos. Un és el de les Waffen-SS, del qual es parla més endavant, l’altre és el de la coneixença de l’autor amb Joseph Ratzinger. Grass diu que es  va trobar aquest  seu company de la mateixa edat, que avui és Papa de Roma, en el camp nord-americà de presoners de guerra de Bad Aibling. Que junts haurien passat llargues jornades traient-se els polls l’un a l’altre i que haurien fet juguesques ‘sobre el futur’; i així va explicant en el llibre: ‘Ens encabíem en un forat fet a terra. Quan plovia ens aixoplugàvem sota una mena de tenda de lona, que ell posseïa. Parlàvem de tot allò diví i humà. Igual que jo, ell també havia fet d’escolanet... però jo només ocasionalment i ell amb més constància... ell hi creia encara, però per a mi ja no hi havia res sagrat... Ell engaltava  un dogma darrera un altre i, al final, li vaig dir: ‘Joseph, segur que tu vols ser Gran Inquisidor o potser encara més...’
Veritat, fantasia, vanitat? Els passatges que parlen de Ratzinger neixen sobretot del gust per les històries possibles. Al final del llibre, Grass reconeix que la seva germana –a la qual ell mateix havia explicat  breument la seva trobada amb el Papa—havia reaccionat davant d’aquesta història  dient: ‘Aquesta és una altra de les teves mentides històriques’. I Grass encara hi afegeix que no podria jurar-li, però que és molt versemblant.
Molt interessant... no?