DISTÀNCIA

Tenim les mans en el mateix teclat i ens enviem missatges, que llegim al camp gebrat i blanc de la pantalla.

Hem oblidat que estem a prop i que ens podem mirar, parlar-nos.

SÓC DE FOC

Sóc de fang, sento les mans del terrissaire que m'afaiçonen, m'acaronen el cap i l'alcen des del no-res.

Sóc de ferro roent, sento el martell que em forja des d'una idea, creador.
Sóc de foc, blava i vermella, sento les flames que llepen des del miratge del temps.

Sóc escuma dels dies, suro entre les distàncies i sento la pols d'estels que em diposita, lentament, des de l'infinit.

UN RASTRE D'ENGRUNES, ENCARA

Ahir va fer un any que la mare moria, un dia gris com aquest dimecres, que l'any passat era un dimarts.

Han passat llunes i sols, flors i ventades, però el record és ben viu, com un alè de vent o un glop d'aigua viva.

La mare, i el pare, ens han deixat un rastre d'engrunes que anem resseguint. A vegades els ocells del temps se n'han menjat bocins, s'han empassat records, i costa de retrobar el camí perdut. Però si mirem endins tornem a veure d'on venim...

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/2010/06/un-rastre-dengrunes.html

LA VEU DEL MAR

Diria que no tinc por,
que d'ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Bon any nou!

Com diu una meva neboda, que l'any nou trobem tot el que ens manca, ens desprenguem de tot el que ens sobra i anem allí on vulguem arribar!

Jo només hi afegiria que el camí és l'arribada, de fet.

Resposta del director de DIE ZEIT

Lieber Francesc Arnau i Arias,

vielen Dank für Ihre Mail. Es freut mich, dass Sie den Artikel über die ZEIT in El País gelesen haben, und ich will gern versuchen, Ihre Fragen zu beantworten.

Es mag schon sein, dass die ZEIT eine eigene „Ideologie“ vertritt, wie Sie schreiben – auch wenn ich diesen Begriff für vorbelastet halte und ihn selbst in diesem Zusammenhang nicht verwenden würde. Auf jeden Fall versteht sich die ZEIT traditionell als eine meinungsfreudige Zeitung, in deren breitem Spektrum auch Ansichten Raum finden, die manchem nicht behagen. Sie sollen auf konstruktive Weise zum Widerspruch herausfordern und demokratische Debatten anstoßen. Einige Leser mögen das als Zumutung empfinden, für uns ist es liberaler Journalismus im besten Sinne.

Dabei richten wir uns nach wie vor nach der Maxime für Qualitätsjournalismus, die Marion Gräfin Dönhoff einst formuliert hat: Wir wollen niemanden indoktrinieren, sondern unseren Lesern das Material an die Hand geben, das sie brauchen, um sich eine eigene Meinung zu bilden.

Eine solche Position hat übrigens nichts mit Gleichgültigkeit oder einem seichten Laisser-faire zu tun. Sie gründet vielmehr in der Überzeugung, dass es die eine „Wahrheit“ eben nicht gibt – und dass sich in der Demokratie die besten Argumente in einem möglichst offenen Diskussionsprozess durchsetzen sollen.

Ich hoffe, dass ich Ihre Fragen einigermaßen beantworten konnte, und bin

mit besten Grüßen und Wünschen

Ihr
Giovanni di Lorenzo

CATALÀ A L'ESCOLA!

Tornarem a lluitar!

http://www.vilaweb.cat/editorial

NADAL

...i torna el Nadal. Si ets molt jove, tant te fa, t'escapes tant com pots dels dinars de família. Si ets més gran, et toca fer de pal de paller i oferir, justament, el caliu de casa als teus.

L'any passat va ser l'últim Nadal amb la mare, i jo no hi era. Hi anava cada any, hi havia anat tants anys que no em vaig ni imaginar que el temps se'ns acabava.

I aquest any tornaré a la casa sense la mare, amb els que som, i farem com cada any, com si ella hi fos, com si el pare hi fos, amb el record no dit dels avis, amb les criatures que fan xivarri i ens salven del silenci.

Bon Nadal per a tothom!

LA PARAULA

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.
Delerós, enderiat,
he pres tot d'una embranzida;
fent un salt fora de mida,
sobtadament m'he envolat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixamplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

EN EL CORRENT

Cada cop que estic immers
en el clar corrent del vers
m'adono
de la meva estranya i fútil
vestimenta i l'abandono
per inútil.
Nu del tot en l'univers,
ara res no m'és advers.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

ENCENALLS

Algú pujà de les valls
i em portà nets enfilalls
de mots: que en fes poesia.
Però jo en faig encenalls
que encenc quan clareja el dia.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

CIRCUIT CLOS

Sóc un arbre retort
dessota les estrelles,
amenaçat de mort
- com tots.

Sóc l'herba que treu lluc
després de la sequera;
quanta rosada bec
- com tots.

Sóc l'ocell de l'hivern
que va tornant-se volva
de llum cap a dissoldre's
- com tots.

Tot viu i mor en el poema.

(Joan Vinyoli, A hores petites).

EL PIRÒMAN

Per un sinistre foc al meu pinar
vago perdut, agafat a les flames.
Tot guspireja: els braços i les cames
se m'han tornat de foc; vull abastar
galledes plenes d'aigua. Tot en va,
que sóc l'incendiari del pinar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Contra el feixisme i el racisme

FRED

Ha arribat el fred, com una flor d'aigua que florís pels racons. És l'hora dels jerseis gruixuts, dels mitjons de coloraines, del foc amb color de somriure.

Tan vell i tan nou, com sempre, el fred ens fa despertar l'instint de la cova i del sostre, però és justament a fora on cal rebre'l, també, i acostumar el cos i el cor als dies curts i a les engrunes del sol que es vessa com un grapadet de caramels petits, d'aquells de cinc cèntims, que tot just es desfeien una estoneta a la boca i ja no eren.

Avui hi ha núvols de teranyina al cel blau, un calidoscopi de llums i ombres, un joc d'alegries i tristeses, presència i absència teixides d'una manera indestriable, impossible de cabdellar. Però així està bé.

Potser s'obriran clarianes generoses, o potser els núvols tancaran la llum estantissa i tornarem a dubtar, fràgils com som, del sol invisible.

EL CAMÍ ÉS L'ARRIBADA

S'acosta un pitroig i de seguida alça el vol, com una fulla que caigués a l'inrevés. Algú, molt a prop, va serrant llenya per a l'hivern, i em reca una mica el silenci estripat pel mossec continu de l'aire. Però m'imagino la llenya apilada que dóna tanta confiança, a les portes de l'hivern. Mires els troncs i en calcules la durada de la flama: aquest per encendre, aquest cremarà bé, aquest pot durar una llarga nit...

Al balcó, el sol encén i esborra una línia prima de teranyina que gronxa. I penso que a vegades, o potser sempre, pengem així, del temps: d'un fil molt prim. Anem amunt i avall amb urgències potser fictícies, que no se'ns escapi cap tren, i mentrestant ens fuig l'ocell que s'acostava o una transparència de llum.

El camí és l'arribada.

SOL DE TARDOR

Arriba la tardor i tornem a fer les paus amb el sol que, fa quatre dies, defugíem. La calor aclaparadora que ens feia buscar ombres ja ens sembla un passat remot...

Ara el sol és tebi i amable com un gat adormit: li pots passar la mà pel llom suau i no es desperta. I jugaries amb les fulles del terra, si no fos que ja no ets cap criatura i seria mal vist. Fas veure que escombres el portal, doncs, i t'emportes a dintre les fulles dringadisses, fetes d'un vidre molt fràgil, com de paper. Les poses a les brases com si fos una ofrena, i el déu del foc se les empassa goludament, amb un xiuxiueig que sembla agraït.

I surts a veure com la llum, tan dòcil, fa l'ullet amb les finestres i daura els arbres; com la mica de vent arrissa els núvols i et tornar a portar les fulles de colors just al portal; com la mica de fred et surt d'un revolt d'ombra, com un gat d'aigua.

CANÇÓ D'ENYOR

"La clé des champs", René Magritte

L'amic Miquel Soler Pujades (poeta, cantant, lletrista, forner...) escriu aquella mena de coses que fan enveja. Penses: m'hauria agradat fer-ho jo!
Tot esperant el seu bloc personal (o no) us n'ofereixo un tastet, amb el seu permís.

Xicago, que lluny...

El vespre que vas marxar
t'oblidares d'endur l'ombra,
i molt sovint en la penombra
la imagino dringuejar.

Dic suau la cantarella
de les lletres del teu nom,
i ta ombra em vetlla el son
i jo faig l'amor amb ella.

El matí que tornaràs
podré matar l'enyorança,
de llum vestiré l'estança
i aixopluc em donaràs.

Sempre que vulguis marxar
oblida't d'alguna cosa,
mon cap serà capsa closa
fins que la pugui trobar.

NOVEMBRE

Novembre. La claror transparent d'uns dies radiants s'ha transformat en gris tou de núvols i aigua de plorar, que diu el poeta. Dins del somni, no feia fred però nevava mansament: era una neu manyaga però traïdora, s'obrien avencs arran de peus. Falta llenya per al foc a terra, falta escalfor al cor. Seria bo poder ficar-se a la cova de l'hivern i dormir llargament, fins que la primavera ens avisés dels nous aires.

Novembre, cava i sembra, que diu la dita. Cava el terròs del cor balder i sembra tossudament l'alegria, ara tan petita com una llavor negra.

L'incendi enganyós de les fulles amaga fragilitats insospitades. Quin devessall de colors al terra, com voldria endur-me a casa aquests grocs afruitats que semblen tan vius, aquesta flama encesa d'una blada que fa cantar el bosc sencer amb música vermella.

A la finestra de ponent, les fulles caigudes despullen el paisatge i sorprenc intimitats d'un pati que ara mateix em sembla desconegut. Un gat em mira amb recel. Els seus ulls tenen el color exacte de la tardor suspesa en un racó del temps.

Rondonia

Adéu als blocs del món

El Periódico ens ha anunciat que cancel·larà la nostra participació als Blocs del Món i tancarà aquesta secció a la seva pàgina web.

Ho sento. Per a mi es tanca una finestra oberta al món. La difusió en una empresa de comunicació com El Periódico ha estat per a mi una gran oportunitat per donar i conèixer altres versions de primera mà de la realitat al món exterior.

La cooperació perd un espai i una veu. La veritat és que des de l'última remodelació de la pàgina, l'accés als Blocs del Món s'havia reduït molt. Agraeixo la confiança de Joan Barrera i altres professionals que van venir després, com Josep Saurí.

La vida continua. I el bloc Rondônia continuarà també, en català, que és la meva llengua materna. El podran seguir a l'adreça http://derondonia.blogspot.com.

Molts dels assumptes també hi surten en portuguès, els publico també en el bloc de la Comissió Pastoral de Rondônia: http://cptrondonia.blogspot.com.br.

Adéu i gràcies a tots. Josep Iborra Plans

Proposta de carta per enviar a El Periódico:

cartalector@elperiodico.com

Senyors, he sabut que properament volen tancar la seva secció "Blocs del món", entre els quals el bloc "Rondonia", de Josep Iborra Plans, que treballa a favor de les comunitats més pobres del Brasil des de 1993. Josep Iborra ha estat repetidament amenaçat per la seva feina en favor de la justícia social.

El seu bloc a "El Periódico" representa, tal com ell mateix diu, "una finestra oberta al món", des de la qual ens pot explicar què passa, realment, el dia a dia de la lluita contra la deforestació i la pobresa. Però també és una petita contribució a la seva seguretat personal.

Per tant, els demano que reconsiderin la seva decisió i que continuïn allotjant els "Blocs del món".