Nàufrags del mar del temps, arrosseguem la carcassa del cos, com si fos una barca esventrada, a la platja dels dies.
No hi ha consol, en el desgavell. O potser només la lluïssor de l'aigua, la sorra daurada que fuig, imparable, entre els dits.
Les onades arrosseguen derelictes dels dies viscuts: petxines gastades, vidrets de colors, pedres arrodonides. I tot és tan vell i tan bell, malgrat tot!
Les onades tornen. I neixen nens. Cada dia.
Escolto cançons antigues als cargols buits. Hi busco rastres de desamors, camins del record, olors perdudes.
5 comentaris:
La lluïssor de l’aigua, (i de les parules) ens manté vius.
Gràcies per dir-ho.
Gràcies per compartir-ho.
Una abraçada Roser!
Una abraçada de retorn Joan.
De quina manera les paraules arriben a l'ànima. Els budistes diuen que nomes amb l'acceptació es transformen i canalitzen les situacions, sense resistència. La memòria, els records, la força interior,... ajuden. Una abraçada especial per a una dona especial
Gràcies, Tere! Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada