Homenatge (ja fa anys) als afusellats al Camp de la Bota
La crònica de la sessió plenària municipal de l’Ajuntament
de St. Adrià de Besòs del 25-3-13 ha
deixat constància de coses terribles.
Resulta que la Senyora Martí (PxC) va afirmar que la
condemna a mort contra la senyora Neus Bouzà (treballadora del tèxtil i
miliciana antifeixista del sindicat de la CNT, assassinada al Camp de la Bota
el 26-5-1939) fou la conclussió d'un "judici amb totes les
garanties". I això és un disbarat. És mentida. Abans que res, cal tenir en
compte que el judici a que es refereix la senyora Martí, fou en realitat un
consell de guerra.
La pena de mort
Jo vaig començar a treballar com advocat en 1975,
precisament el mateix any que va morir el general Franco. La pena de mort a
l'Estat Espanyol fou abolida en 1978 i, per tant, els consells de guerra en què
he tingut oportunitat de participar com defensor, es varen desenvolupar en un
context històric i legal diferent del de la immediata postguerra civil. Ara bé,
de totes maneres, tinc una idea bastant clara de fins a quin punt l'aplicació
del "Código de Justicia Militar" significaba una greu limitació dels
drets de la defensa. I això, naturalment, no és només una opinió personal meva.
Una indignitat
Recordo que ja en 1974, en l'Escola de Pràctica
Jurídica "Frederic Roda i Ventura" i en el marc del Col·legi
d'Advocats de Barcelona, va intervenir com professor un advocat penalista molt
prestigiòs i d'una certa edat, que es deia Federico Valenciano de Tejerina. Un
dia ens va parlar d'uns consells de guerra que ell mateix havia tingut
oportunitat de presenciar en el Govern Militar de Barcelona, durant la dècada
dels anys quaranta del segle passat. Ens va posar un exemple de conducta
indigna per part de qualsevol professional que volguès merèixer el nom
d'advocat.
En aquells judicis militars era obligatori que
l'advocat defensor també fos un militar. I així era freqüent que l'home
--vestit amb uniforme militar-- que s'asseia en la cadira dels advocats, no fos
advocat ni actués de defensor. Això era així fins a tal punt que, segons ens
explicava el nostre professor, arribat el moment del judici en què s'havien de
formular les conclussions de la defensa, enfront de les del fiscal militar,
aleshores aquell home uniformat --que no era advocat i que tampoc volia actuar
de defensor-- es quadrava davant del tribunal militar i es limitava a dir:
" ... me conformo con la pena de muerte ... " Està clar que s'hi
conformava. Així ell treballava menys, tots plegats acabaven abans i, a més,
qui afusellaven no era ell, sinó l'altre, el desgraciat acusat...
Conseqüència democràtica
Hi ha una tesi doctoral, presentada en 1982 davant del
Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que es diu
"Estudi de la Justícia Militar a Catalunya: la repressió franquista,
1938-1953". El seu autor és Josep Maria Soler i Sabater, que va treballar
sota la direcció del professor Josep Termes. Faria bé la senyora Martí en
consultar aquest llibre, abans d'emetre opinions tant temeràries.
Efectivament, aquesta senyora --en atribuir la
condició de judici just a aquell drama que va patir la Senyora Neus Bouzà,
abans d'ésser afusellada en 1939-- ha creuat una línia roja, tal com es deia en
l'editorial d'Àreabesòs.com del mes de març ("Dos anys més") i hauria
de disculpar-se per aquesta acció seva, que és una acció de vanitat, una acció
de mort i que, en un règim democràtic diferent, que fos més conseqüent que
l'espanyol actual, hauria significat el processament immediat de la Senyora
Martí, a disposició de la jurisdicció ordinària, on se l'hauria pogut acusar
del delicte d'apologia del terrorisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada