Les paraules són cantelludes

Les paraules són cantelludes, amb arestes inesperades, contundents: diuen més del que volies dir. O toves i arrodonides, planes, gastades: diuen menys del que sents, molt menys...
Així i tot, de tant en tant algú en treu espurnes, com si fossin meteorits vinguts d’un més enllà ignot: i en aquelles paraules s’emmirallen homes i dones durant anys; les manlleven per a dir-se l’amor, per a plorar els morts i la fugacitat del temps...
La resta dels mortals carretegem amb paciència els malentesos de les paraules traïdores. Sort en tenim dels gestos i les mirades, dels somriures i els silencis de vellut.
Quan algú s’arrisca a escriure, però, tot això fuig. El que és provisori pot semblar durable; el que és sòlid pot dringar com si es trenqués en mil bocins...
I, així i tot, l’impuls que porta a escriure dels sentiments ha de néixer per força d’una deu molt fonda: d’un dolor molt soterrat o d’una alegria ben viva, perquè escriure sempre és una lluita sorda i solitària: com arrencar l’arrel de l’aigua en un erm eixut.
Cal felicitar-se, doncs, cada vegada que algú, amb sort diversa, intenta l’aventura. Perquè els manaies del poder, des de sempre, han provat d’atreure’s els escriptors, els pintors, els artistes...per tal de fer-ne bufons fidels, servidors i esclaus: traïdors. Massa vegades se n’han sortit, i massa sovint el suposat hermetisme de la literatura amaga la traïció o el no-res.
Endavant, doncs, contra el silenci que ens volen imposar!

CASA AMAGADA

La calor, com un gran globus invisible, pesa damunt els boscos, mossegada sense èxit per un lladruc llunyà i repetida per les esquelles invisibles.
Ara, però, un bri d’aire remou les branques baixes d’un faig casolà, empeltat d’heura i carregat de fages aspres (com nusos de sol que pesen a cada entreforc de fulles encegades).
El globus d’aire calent es gronxa a poc a poc, i ara el faig domèstic mormola molt fluixet una cançó de bressol antiga que adorm la set de les falgueres i atura el camí de pols de la marga engrunada.
La cançó va i ve a poc a poc, sedosa d’ombra i de llum filtrada. Una sola fulla (una sola nota) tapa i destapa tota una finestra; una sola branca escombra la teulada aclaparada.
Pesa l’estiu. Pesa la tarda. Penso camins perduts.
El faig canta.

FAIG EL QUE PUC

No em puc moure. Així i tot, cada matí, quan noto a la pell l’escalfor del sol (la petita, única, i renovada tebiesa), penso que sí: que sóc viu, que tot està bé. Faig el que puc per creure que cada dia és nou. Respiro l’aire que m’era destinat i reservat des de milions d’anys com si fos el més preuat elixir, i torno a meravellar-me.
Vull meravellar-me. De la claror d’una estrella pretèrita que sembla present: de la mort que sembla vida, de la vida que només és una mort latent.
Però, si us he de ser sincer, els petits gestos quotidians també em fastiguegen, a vegades, engolits per una nàusea que intento dissimular, que provo de no creure’m. Em cansen les coses molt vistes (o potser em cansa la mirada) i em deleixo per la més mínima de les novetats: la piuladissa propera d’un ocell que no reconec, o el dibuix i el color fugisser i inèdit d’un parrac de núvol...
Ser viu és una cosa estranya: mai no ha acabat de sorprendre’m. Ser viu i saber-ho, ser viu i no saber-ho: com s’entén? A vegades, la consciència de la vida em sembla un regal immerescut: com ser al mig d’un mar ignot sabent que pots atènyer alguna riba; però hi ha dies en què penso que pensar és una tortura refinada i cruel.
Perquè, per què no es pot parar, de pensar? Potser seria millor ser una pedra, ben plana al fons d’un pou, plena de verdet, veient només el cel rodó i canviant com a única veritat i horitzó; o un còdol arrodonit i arrossegat aigua avall dels dies: un còdol que encaixa exactament amb el llit del riu que encaixa exactament amb el vessant de la muntanya que encaixa exactament amb la serralada que...és tot un trencaclosques, només? O un joc de nines russes grandiós?
Sóc vell i xaruc, tot pell de crosta, escorça dura. Però encara sento amb nitidesa les petites remors que amb els anys he après a destriar: el petit escàndol dels grills, el fresseig nerviós dels conills porucs, la cançó de poques notes dels ocells (com si fos escrita en un pentagrama escolar), les petjades reposades d’una vaca grossa de color i de sentor de terra. O el vent: inconstant, voluble, mentider...viatger. Potser ple d’una saviesa estranya, que jo mai no podré atènyer. Vent esmolat del nord, escombranúvols, o vent humit de llevant, amb dits inflats de pluja...
O el foc. El vaig sentir molt a prop una vegada: el foc, la mort. Avançava implacable, com una tempesta letal, aliat amb un vent de ponent ressec i traïdor. Udolava i reculava, i es tornava a menjar l’aire, com un tro que no s’acabés. Es va pondre el sol a migdia, vermell com una ferida oberta. Queien volves de cendra, com si la mort nevés, i tot girava indefens dins del remolí...Les guspires volaven i abrandaven el cel, els cors. Perquè el temor era desig, també: de morir, de travessar la frontera. Em vaig voler quedar, vaig voler fugir. Llavors vaig saber, ja, que tinc els peus (i potser el cor) de fusta.
El foc va passar de llarg, però em va deixar una fonda ferida inesborrable, un grumoll espès de tristesa.
Va tornar l’aigua. La desitjava tant, que vaig viure una glopada de dies sense preguntes, escoltant àvidament el soroll petit i rodó de les gotes esparses, primer, com si fos el tic-tac d’un rellotge vacil·lant o el batec d’un cor indecís...però que després queien seguides, amb un plor desfet de cabells de noies fent l’amor de nit. L’aigua m’omplia voluptuosament, amarava els meus somnis de desitjos i records: rieres revingudes, sallents impensats abocant l’aigua sense brides roques avall, gorgs de placidesa misteriosa, peixos de llum, sabaterets de quatre potes caminant damunt la pells dels bassals dels ulls, libèlules de colors impossibles obrint i tancant les ales dels instants...!
Tot està bé? Qui sap. L’alegria i la tristesa se m’han barrejat tan endins, tan íntimament, que ja no puc saber-ho. De vegades voldria, encara, que algú m’estimés: senzill! Però potser ja no ho vull amb prou força i ni recordo d’esperar-me, de desitjar-me.
Simplement em desperto, cansat, cada matí, sento el batec imperceptible que em recorre les venes, i llavors els malsons o les tendreses enyorades de la nit reculen per deixar pas a una lenta onada de records.
Recordo la mà. Llavors jo encara era molt jove, tímid i inexpert. La mà de la noia que em va acaronar, un dia, i que era tendra i fràgil i feia olor d’albada... La noia que es va asseure al meu costat, sense dir res. Com un miracle. Llegia. Jo l’abraçava just amb l’ombra, també en silenci. Callàvem. No era res involuntari: callar pot tenir la força de tot un món comprès i compartit. Mentrestant, el sol i el vent i els núvols feien i desfeien el seu calidoscopi secret mentre jo i la noia vivíem dintre d’un mateix desig, tan dolç que s’acomplia en ell mateix, que aturava el temps...
Però allò només va durar un estiu. Ella venia tant si feia sol com no, i jo l’esperava hores i hores: absort, pacient. Però va arribar el fred i ja no va tornar.
Recordo com la vaig enyorar, un dia de tempesta. Jo bevia l’aigua amb avidesa i recança alhora: em sentia ple de vida, net; però també patia la seva absència, i tanta vida no compartida em feia un mal intens, potser un dolor en el fons feliç, perquè era ben conscient que encara tot era possible. I em sentia feble i poderós.
Però ja us dic, es va acabar l’estiu. El temps, aparentment aturat, havia caminat per dins de la nostra insconsciència, com un corc; havia minat l’alegria, ensorrat la confiança.
Van començar les fastuoses postes de sol rogenques, liloses, enfredorides. Els capvespres de tardor són una orgia de colors perquè tothom s’enyora. Ho vaig saber llavors: la tristesa és un devessall de llum desaprofitada; sense ombres, plana: un llibre sense paraules, una música sense so, només imaginada dins la febre. El record de la noia, tan càlid i tan punyent alhora, m’omplia la pell de vermells irats, d’esclats impensats de joia groga, de dolors de cendra.
Hge viscut en solitud, després, passant d’una mà a l’altra la sorra inabastable dels dies amb la il·lusió d’un passat, d’un present. Però tot és futur, és a dir: res no és encara. Vola un ocell i el miro intensament, però en miro un altre i me l’esborra, i el perdo. Veig una formiga, puc distingir-ne les sis potetes exactes, però vénen les altres, la corrua, i la corrua ja no és la formiga. I jo mateix? Sóc el d’abans, el d’ara, el de demà? Em vaig adonant que res no és. Repapiejo.
També sempre el mateix horitzó, em semblava. Em pensava que sabia el nom i la posició exacta de les muntanyes; que interpretava correctament els blaus de pissarra de la llunyania i el paper de fumar de la boira i les distàncies; o la llum vincladissa del paraigua de sol que em torna els ulls verds i transparents...
Però avui ho miro tot i no ho reconec. No em reconec. Tant de temps viscut, i no sé res. Penso: “muntanya”, i la paraula arriba que no és res, només una engruna de cosa imaginada.
Giro els ulls endins i enterro el cor a les arrels dels dies. Medito. He vist néixer i morir tantes papallones efímeres, que ja no sé si són flors que volen o insectes amb arrels. Potser les muntanyes són núvols i jo em pensava que no es movien. Potser les roques no pesen, o les noies són de pedra i les roses de carn!
Han passat dies o anys? No ho puc dir. Només sé que avui em sento vell, amb mans de fusta i peus ancorats per sempre. Per què encara sóc aquí? O aquí i allà també és un miratge, com el passat i el present?
Potser em va faltar embranzida. Qui sap si les òrbites dels amors i els desamors només es troben una vegada dintre el buit estel·lar, dintre el temps que no és. Em va fer por fugir, dissoldre’m en el futur i perdre les arrels que m’ancoren a una petita placidesa? No ho sé.
He desaprès la solitud. No hi ha molles de pa al camí de tornada: el conte del Cigronet és mentida. Se les han menjades els voltors que em roseguen el fetge que creix i creix absurdament. Han tocat les dotze de la nit i he perdut la sabata de vidre, o potser la Ventafocs només era de cristall i al mirall de la madrastra es fon la neu i la tristesa inunda torrents, rieres, rius plens de deixalles, inhòspits.
No sento ni la rosada de la nit. Massa pell de crosta, massa escorça. La lluna gira i gira, però mai no sé ben bé com és. Em pensava que estava bé; que no volia moure’m, i que en tenia prou amb un record que potser no va ser i amb el menyspreu displicent d’un vent busca-raons i rondinaire.
Ara voldria anar-me’n. Refer el camí, tornar al ventre matern, recomençar. Sóc la mateixa llavor que era? Em podria engiponar unes ales de cera i fondre’m ben a prop del sol, si de debò ho vulgués...Però potser ja és tard.
- Per què no em puc moure?
- Perquè ets un faig – m’ha dit, sarcàstic, el vent rodamón que no té arrels.

NO SERÀ RES (AIRE) (8)

- Saps, iaia? L’avi d’Alpens, el de la iaia Pepeta, es va morir, com la meva tortuga.
- Sí, Lídia: estava molt malalt.
- I per què no el van curar...?
Callo i miro de distreure’t: collim pedretes, mira quina flor, quina formiga...! Perquè no hi ha resposta per a la mort, Lídia, petita meva: és l’aire que se’ns en va, l’aire que ens falta. I nosaltres potser només som petites engrunes amb la llibertat de poder triar; amb la servitud d’haver d’escollir. Triem solituds i enderrocs d’absències, o potser la solitud ens tria a nosaltres amb l’abraçada freda, o triem companyies impossibles, o volem sempre més del que ens pertoca.
La flor només pot ser flor, però sap acollir el pol.len que pot fecundar-la, que ha de ferir-la. Moren sense enyor els pètals vora les llavors alades, es colguen lentament les fulles mortes vives.
Avui, ara i aquí, em sento ben just mirada damunt els camps, terra tèbia i suavitat d’herba sota els peus nus, el brunzit que puc escoltar, el bri d’aire que desvetlla desitjos oblidats.
Sóc el gall que canta ben lluny també per a mi, el penell mort que gronxa, la papallona de colors impossibles, el moment que no puc deturar. Sóc el rastre de cargol d’un dolor dolç i remot, gairebé joiós; i el lladruc d’un gos, i la corretjola oberta com un calze d’encanteri, o la silueta llunyana d’un home a la carena, com un arbre viu que caminés.
Sóc Cabrera al lluny, un dibuix precís de muntanya grisa que la calitja torna transparent. O la garsa que vola curt arran dels camps, i el grumoll de marga calenta que s’engruna als dits, els arbres quiets que broden sanefes d’ombra als camps grocs, el migdia abaltit.
Sóc el Montseny de paper de seda contra el cel blanc, l’olor verda de la sajolida, la lluna invisible, les estrelles sense llum i sense nom. Sóc les cases mudes, el silenci dolç i el mal de cap boirós d’una nit amb tequila i música vermella. Sóc l’escarabat petit a la sabata buida, el camí de formiga a les òrbites obscures, el dia com una pell girada a la jaqueta de les nits.
Sóc vós, pare.
Sóc tu, Lídia.
I vós i tu i jo som un dolor petit, som una joia viva: com una punta de brasa encesa sota la cendra del foc adormit.
Una mica de brasa encesa que qualsevol glop d’aire pot revifar.




“No serà res”, volia pensar encara, mentre el cotxe em portava cap a l’hospital, cap a vós. “No serà res”, volia pensar, pensava tossudament. No serà res, no podíeu pas morir! Mai. Jo no tindria cap lloc on tornar, pensava amb un egoisme impúdic i infantil, on podria encabir tots els records?
El cotxe semblava una carcassa molt feixuga: els semàfors vermells aturaven la vida a les cantonades.
“No serà res”, pensava encara, encallada com un còdol de riera dins el fang d’aquestes tres paraules.
MORT: substantiu, verb, adjectiu, crit: paràsit absurd que nia traïdorament sota la pell, líquen arrapat a la llum de cada albada que es dreça, feixuga, damunt les despulles de la nit. Alè, aire que se’n va.
La mort: una gran ferida de llamp inesperat escorça endins de l’arbre estàtic i indefens que som tots.
És una idea estranya quan no ens toca de prop, i encara més irreal i insuportable quan s’endú, d’una revolada definitiva, algú que era tot un món dintre el nostre món.
Llavors, amputats i sagnants, volem creure que no es moren, els records. Mirem la cadira buida, pensem: “Avui fa tard...” i l’error de la memòria ens esgarrifa, perquè no arribarà mai més.
Sentim els minuts aturats i inflats com atzavares sota un pont derruït, i ens habita l’absència com una gran plaça nua i sense nom darrera la paret dels ulls.
Mort, quina paraula! Estic segura que en algun diccionari vell, oblidat i perdut a les golfes de la memòria es defineix així: voltor que plana a l’aguait dels records que s’obliden. S’alimenta de la carn perduda de les petites històries compartides, de les promeses ingènues, de les paraules dites i del silenci ple de crits de les paraules només pensades; de la tendresa oblidada dels gestos, de la infinitud esvaïda de les nits, de la cendra irremissible de les mans, dels presents inhòspits i cantelluts, dels dolors que cremen com ganivets de foc.
Mort: voltor que plana sobre els nostres caps, molt amunt...mentre nosaltres, petits i irrisoris, ben avall, mirem les flors absurdes que esclaten, sentim la cançó inacabada dels grills, veiem córrer els núvols canviants i ens aclaparen les nits i els dies girant-se sense parar, com un mitjó estès a l’eixida del món.
I la mort enorme, cràter o voltor o una gran roca ingràvida de Magritte, estrafeta, que sura absurdament damunt els boscos, conviu amb la fragilitat petita de les papallones efímeres però sempre presents, com taques de llum (grogues, blaves, blanques...) que desmenteixen l’absurditat potser només imaginada, la veritat mentidera: no serà res.

(De moment, aquesta narració s'acaba aquí. Si la voleu llegir des del principi, us poso l'enllaç al bloc anterior).

CAMÍ EIXUT

Tota la vall és un ventre de dona, entapissat del vellut dels pins negres. Un ventre buit. Només a les crestes rosades hi ha una mica de neu gastada: un record de gravideses pretèrites.
Recordo hiverns en què la neu colgava els troncs dels pins, i les capçades semblaven grans magnòlies caigudes. Enyoro aquell fred esmolat, i els ganivets de glaç de l’aigua adormida...
Perquè, aquest any, només un rierol petit recorre el ventre de la gran dona de pedra ajaguda. Les tarteres nues tenen geografies de líquens tebis a cada pedra assolellada. El cel és d’un blau llis i sense núvols, estèril.
La serp immòbil del camí tortuós té escates de pedra blanca, pell buida, marges d’herba rossa, falgueres vençudes.
Ni un bri de vent.
Les parets de boira s’han estimbat molt lluny, a les terres baixes, irreals: horitzons d’hiverns ficticis, papers de seda.
Vora l’aigua minsa, bedolls nus d’escorça blanc, freixes amb raïms aglevats de fruits madurs i brotons negres. Avellaners a punt de florir sense esclat, amb flors com insectes. I el dibuix precís d’una moixera de guilla, amb la llum tardana dels fruits vermells.
A Queralbs, sota la teulada grisa, un davantal blau estès, com un estendard que implorés l’aigua dels núvols.
El dia és massa càlid, massa quiet.
Penso en gencianes futures, en nerets rosats i marcòlics grocs: en llavors perdudes que ara mateix haurien de dormir a l’aigua recòndita de la vall eixorca, de la terra eixuta.

(Vall de Núria, 6 de gener de 2007)

Jo també dic SÍ al procés de pau al País Basc!

Adhereix-te a la campanya!

"Germinal", Émile Zola: una obra mestra.

Estic llegint Germinal, d'Émile Zola, i no espero ni a acabar-lo: us el recomano vivament. Ja fa temps que llegeixo tots els Zola que puc, és un escriptor que et captiva i t'endinsa de ple al món que et vol ensenyar. Crec que fins i tot les olors, sento, llegint-lo.

Però, a més a més, Zola es mulla, es compromet. I d'escriptors compromesos, n'hi ha ben pocs! En aquest sentit, és molt interessant l'article de Víctor Alba que que us reprodueixo a continuació, i que subscric totalment:

On són els nostres Zola?
Víctor Alba
Avui, 5-12-2002
E l setembre del 1902, Émile Zola morí a casa seva, de les emanacions de la llar de foc. Mai s'ha aclarit si fou un accident o un crim preparat amb habilitat.
A França s'ha commemorat amb conferències, taules rodones, exposicions, aquest centenari. He deixat passar dos mesos abans de parlar-ne, perquè tenia curiositat per veure si aquí, a casa nostra (nostra?) algú es feia ressò del centenari, tan aficionats com som a les commemoracions dels 50 i els 100 anys. Es veu que Gaudí i Verdaguer s'han endut tota l'atenció. O potser ha estat una altra la causa del silenci català. Potser és que aquí mai hem tingut un Zola.
Hem tingut escriptors naturalistes, com abans en tinguérem de romàntics, però cap ha pres posicions tallants, que necessitaven coratge i decisió i exposar-se al perill, com ho feu Zola amb motiu de l'afer Dreyfus, quan aquell capità de l'exèrcit francès, jueu, fou acusat falsament d'espionatge -simplement per l'antisemitisme de l'exèrcit i dels benpensants- i Zola fou un dels poquíssims que sortí en defensa seva, amb el seu article J'accuse, tot i saber que així es marginaria de bona part de la societat i dels seus lectors. Zola i altres aconseguiren que Dreyfus fos rehabilitat i tornés del presidi de la Guaiana francesa on l'havien condemnat.
He pensat, en escriure això, en la desaparició i assassinat d'Andreu Nin. Qui sortí no ja en defensa seva, sinó simplement a demanar que s'investigués allò que havia passat? Un humorista conegut, quan anaren a demanar-li que signés un paper inofensiu demanant una simple investigació, donà aquesta resposta: "El que Nin hauria d'haver fet era seguir traduint del rus i no ficar-se en política". Ni Mercè Rodoreda, que havia estat amiga molt especial de Nin, s'atreví a fer preguntes.
És clar que els intel·lectuals catalans, que gairebé tots eren moderats, d'allò que en deien Acció Catalana (una escissió de la Lliga) es passaren en bloc al PSUC, que els donava feina, protecció i les llenties de Negrín. I no solament a Catalunya, sinó a tota la zona republicana. Recordeu Machado, escrivint odes a Líster, el general comunista que desmuntà a trets les col·lectivitzacions aragoneses.
Així mateix, si mirem entorn, veiem moltes -bé, algunes- obres interessants, però, ¿quina que surti en defensa dels treballadors, com Zola amb la novel·la d'una vaga, Germinal o ambl'Assomoir, defensa que Clavé, fa més de cent anys, emprengué organitzant corals que arranquessin els obrers de les tavernes? Bons escriptors en tenim, però, ¿on són els cabrejats? Que els temps són diferents? Bé, potser sí, però també són diferents els abusos de poder, les malifetes dels poderosos, les corrupcions de certs estaments, i qui, amb novel·les o articles, les denuncia i les combat? Ara, en la lletra impresa tot sembla cosa de trempar i riure, com dèiem quan jo era jove.
Hauríem de pensar-hi una mica, en aquesta diguem-ne abdicació del paper de l'intel·lectual com a denunciador de les malvestats i les injustícies.
No és pas per manca de material que no ho fan. Per què deu ser?
En tot cas, deixeu-me recordar Zola, jo que sóc de la generació en què els joves miràvem de reüll els intel·lectuals que llucaven cap a la banda on no hi havia perill.

NO SERÀ RES (AIRE) (7)

Hem vist un ocellet mort a la vorera: un d’aquests que cauen del niu, que encara no tenen plomes. Jo m’he afanyat a distreure’t, t’he fet caminar una mica més de pressa. Però no t’has deixat ensarronar.
- Oi que ja el curaran, l’ocell?
- Sí, Lídia: segur que el curaran, no pateixis.
I t’has quedat tranquil·la...em penso.
En arribar a casa, has pintat i dibuixat una estona, i ara ja n’hem fet un costum, de buscar el nom de cada cosa i escriure’l sota el dibuix.
Has pintat un conill de color blau.
- Com s’escriu, “conill”?
- Amb la lletra de casa.
Però tu has escrit una “Q”, i m’has mirat una mica desafiant, i has dit:
- Aquesta també va bé.
I a mi m’ha fet molta gràcia, la teva iniciativa, perquè de fet estàs aprenent a escriure.
He guardat el dibuix, i la paraula escrita: QUNILL.
Hi he posat la data: disset de juliol de 2004.


Vinc d’un enterrament, pare.
M’hauria d’haver resultat pròxim, però m’era completament aliè.
L’única cosa real era el dolor de la mare i la seva capacitat de tendresa, que a mi em resultava impossible.
L’única cosa raonable era fer-li companyia. Hi érem gairebé tots, els germans i germanes, i una bona colla de cosins i cosines i coneguts i desconeguts...
Però el teatre dels capellans a l’església, com que el veig molt de tard en tard, m’ha fet l’efecte d’un ritual vudú, d’un costum exòtic.
I tot i així sentia a la pell la tendresa col·lectiva, i he tornat a pensar en el conte que sempre penso que vull escriure: el de l’home solitari que va a plorar als enterraments aliens, allí on pot abraçar i ser abraçat sense cap necessitat d’identificar-se.
A vegades em penso que ja l’he escrit, aquest conte, i que l’he perdut. Però em sembla que només l’he imaginat moltes vegades...
Al cementiri, hi queia un sol de justícia, una claror esclatant i una mica impúdica i fora de lloc.
Han pujat la caixa amb penes i treballs cap al nínxol més alt, el dels avis.
S’hi veien uns quants ossos negres i petits, però no m’han fet angúnia: només una mica de recança de veure’ls tan desemparats, tan amunt.
M’hauria agradat recollir-los, espolsar-los, i colgar-los a la terra tèbia.
Aquests ossos i els vostres, pare, que estan amagats en una altre nínxol més baix, més a prop de la terra.
M’agradaria més pensar que els vostres ossos es tornen terra lentament: terra i flors i papallones blanques...


“Al Centre Coronari hi vaig estar uns vint-i-cinc o trenta dies, però com que les angines de pit augmentaven cada dia i eren més doloroses, em van portar a l’Hospital Clínic de Barcelona. Allà em van fer un munt de proves, fins que em van operar a cor obert. Era el dia sis de junt de 1983.
Al cap de poc de l’operació, quan ja tornava a ser a casa, els metges del Clínic em van telefonar perquè hi anés de seguida. I em van dir que quan em van operar m’havien hagut de donar molta sang, i que a causa d’això també tenia hepatitis.”


En el meu record, hi ha quatre persones molt estimades que han mort durant la primavera, i ara aquests dolors soterrats, que d’alguna manera s’han soldat en un de sol, em tornen cada vegada que la terra reneix.
No vull pas dir que no m’agradi la primavera, al contrari! N’espio cada símptoma quan em pesa l’hivern, tan llarg. Però cada flor desclosa em diu, també, una absència.
Era un dia esclatant de primavera, doncs: un disset de maig, i jo havia començat les classes de la tarda, a Manlleu, quan em van dir que em demanaven al telèfon. Era el meu germà gran, que tenia una veu estranya, apressada i tremolosa. Havien d’ingressar el pare, d’urgència. Això havia passat ja tantes vegades que no ho vaig acabar d’entendre: no ho volia entendre. Vaig demanar fins a quin punt...
- Corre! – em va dir, només.
I llavors, sí. Vaig saber que us estàveu morint.
Vaig arribar a l’hospital abans que l’ambulància, que us duia des d’Alpens. Vaig seure en un pedrís, davant d’urgències, i veia el sol i l’herba i les papallones i les flors que suraven en una mena de núvol, irreals, uns minuts o unes hores o un segle, fins que va arribar l’ambulància i us en van treure estirat, inert, inconscient, i jo us mirava estranyament els peus amb les sabates inútils, com si no les hagués vistes mai.
No hi havia res a fer, però no ens deixaven entrar. Vam discutir amb els metges. “Si no hi ha res a fer, almenys el volem veure”, dèiem. I els metges deien que per què l’havíem dut, doncs.
Però vam entrar, de dos en dos, perquè ja hi érem tots, allà.
Jo vaig entrar amb la mare, que us acariciava amb gestos mesurats...però amb una intensitat tal, que jo em sentia una mica culpable de no deixar-vos sols, en aquells moments tan íntims.
...I tot es va acabar, com si aquella tarda de sol única s’hagués clos amb un núvol negre.
En saber-ho, la mare va dir alguna cosa que volia ser resignació cristiana... però amb una veu tan alta, i tan estranya, que em va semblar un crit de desesperació, i que em va espantar.
Quan us vaig tornar a veure, ja no éreu vós, sinó només una altra cosa, completament aliena: una màscara de cera freda, una despulla.
Jo no podia pas plorar.
Ja no hi éreu. Ho pensava, però no tenia cap sentit. Pensava que jo pensava...i sentia com si jo no fos jo la ferida de cada minut buit, la nafra fosca i purulenta del temps. Era una dona sense ombra, amb el cap com un garbuix de fils indestriables
Vau morir d’hepatitis, no pas del cor. Us van estafar uns quants jornals, també...

NO SERÀ RES (AIRE) (6)

Hi ha homes i dones com pedres de riu: còdols perfectes, sense ni una aresta. Res no els pot fer mal. Són llisos i durs, insensibles. Metòdics fins a la nàusea, eficaços, pedants. Són com màquines complexes, exquisides, però no els demanis ni una engruna d’intuïció: es “fabriquen” els amics, s’enamoren perquè toca, tenen fills perquè s’han de tenir. Tenen, per dir-ho cruelment, una intel·ligència estúpida, de robot.
Hi ha homes com arbres, d’una bondat que vol ser ingènua. Homes i dones absolutament incapaços d’assaborir o de desitjar cap fruita prohibida. Encara viuen al paradís intacte, miraculosament verges enmig del caos. No faran mal, no faran bé: tenen la ment immòbil, i només es deixen gronxar pels vents més tènues. Tant li fa si tenen vint anys o vuitanta; són plens de grops, abrigats d’escorça: són vells.
I encara hi ha els sol·lícits, els amables, els misericordiosos. Aquests no estimen, compadeixen; no odien, perdonen, i poden arribar a ésser, per això mateix, odiosos. No pensen, creuen; no desitgen, es resignen. No viuen: moren lentament i progressiva, i passegen arreu, impúdics, els seus cadàvers incorruptes. Per tal de no estimar-se, per por de veure’s al mirall, llencen els ulls i proclamen dogmes, clarors inabastables. A aquests, no els puc sofrir!
I jo sóc tortuosa i malpensada, pare: ja ho veieu...

Any nou, bloc nou!

Em sap greu, perquè ja m'hi havia acostumat, però els problemes continus amb bloc.cat em superen!
Aquest bloc, doncs, és la continuació del bloc antic "La finestra és el paisatge":
http://finestra.bloc.cat

Espero que ens hi retrobarem!