EIN PAPSTBESUCH

1982 stattete Herr Karol Wojtyla, Staatsoberhaupt des Vatikans, in Barcelona einen Besuch ab. Damals gab es eine kleine politische Partei Namens "Kommunistische Bewebung vonKatalonien" (M.C.C.), die in der Stadt und Umgebung  zehntausend grosse Plakate plazierte

auf denen man neben einer Comicfigur lesen konnte:

WOZU KOMMEN SIE HIERHER ?

"Sie haben gesagt, dass die Frau gemacht wurde, um zu kochen und zu gebären, die Arbeit

ausserhalb des Hauses ist den Männern Vorbehalten, während die Frauen zu häuslicher

Sklaverei verurteilt sind.

"Ihrer Meinung nach sind die freie sexuelle Verhältnisse nur Laster und Verderben. Sexuelle

Beziehungen sind nur innerhalb der Ehe zulässig. Homosexualität und lesbische Liebe sind

moralisch verderblich.

"Sie versuchen zu verhindern, dass die Frauen legal Abbrechnung machen können, falls

gewünscht. Sie behaupten dass die Empfängnisverhütungsmittel eine Erniedrigung sind. Es ist

ja klar dass Gott Sie von diesem Problem befreit hat !

"Sie verteidigen die Ketten.

"Anstatt Lektionen in Moral zu verteilen, wäre es für alle besser, dass Sie Ihre eigenes Haus

putzen, beginnend mit der mafiösen päpstlichen Bank.

"Leute wie Sie, haben wir hier schon zu viele !

HAU AB !"

BANDOLERS QUE MEREIXEN RESPECTE

M’ha agradat l’article Bancos, banqueros y bandoleros, del senyor Joan Rectoret i Closa (Àrea Besòs nº 200, maig 2013, pàg. 4). Gairebé sempre m’agrada quan la gent critica l’administració de justícia d’aquest país. Ara bé, encara que la paraula bandoleros quedi bé en el títol d’aquest article, trobo que no és just assimilar la figura dels bandolers amb bancs i banquers i, molt menys, amb el banquer Blesa.

La tradició

Els bandolers, tradicionalment, han merescut sempre un respecte entre la gent del nostre poble. Per la comarca d’Osona n’hi havia un que es deia Serrallonga. I Joan Maragall (1860-1911) li va dedicar un poema que, entre altres versos, consistia en els següents:

... Però he tingut tant odi al rei d’Espanya

i li he fet la guerra jo tot sol.

Ell la terra ens ha omplert de gent estranya

i manar-nos-ho tot és lo que vol.

Doncs, jo li he dit: “No em plau!”. I, via fora!

he anat pel món com m’ha vingut a plaer,

he fet lo que he volgut, lliure a tota hora,

i no he obeït llei, ni rei, ni res.

I, tant se val...! (1)

Almenys jo no em puc imaginar el Blesa enfrontat d’aquesta manera al rei d’Espanya. Personatges d’aquest tipus –ladrones de guante blanco, en diu el senyor Rectoret- més aviat cal situar-los entre aquesta gent estranya que omple el país, tal com afirma en Serrallonga-Maragall.

L'actualitat

I avui dia també hi ha molta gent que respecten els bandolers. Un bon exponent és MESCLAT, grup de música català creat l’any 2000, que fusiona la música tradicional amb el rock i que està format per músics de diverses formacions d'arreu del país. Tenen una cançó que es diu Torna Serrallonga! I que fa així:

Del cor de les Guilleries

sortirà un gran espetec

que en farà ressons de guerra

a les parets de Tavertet.

Des de Sau a La Cellera,

des del Far al Matagalls,

el trabuc d'en Serrallonga

tornarà als amagatalls.

Torna, torna, Serrallonga,

que l'alzina ens cremaran,

que ens arrencaran les pedres,

que la terra ens robaran. (2)

Algú es pot imaginar el banquer Blesa amb la sensibilitat suficient com per a defensar una alzina? Jo no. Ara bé, sí que me’l puc imaginar amb un trabuc a les mans i fent-ne un mal ús...

Els MESCLAT, quan canten aquesta cançó, fan sentir unes veus de fons, que van llegint aquesta llista:

Josep de Trinxeria, Joan Barceló "Carrasclet", Joan Baptista Basset, Josep Moragues, Francesc Layret, Salvador Seguí, Emili Darder, Lluís Companys, Quico Sabater, Marcel•lí Massana, Ramon Vila "Caracremada", Salvador Puig Antich, Gustau Muñoz, Jordi Martínez de Foix, Julià Babia "El Nen", Albert Ibàñez "L'Avi", Guillem Agulló, Antoní Massaguer, Martí Marcó, Toni Villaescusa, Fèlix Goñi, Quim Sànchez.

I darrera d’aquesta cançó, un dels primers comentaris del Youtube diu:

Visca tots aquells que algun dia van anar contra el sistema autoritari. Aquesta cançó va per ELLS. De manera que ja ho sabeu: un respecte pels bandolers.

(1)Obres completes de Joan Maragall, Biblioteca Perenne, ed. Selecta, Barcelona, 1947.

(2)http://www.youtube.com/watch?v=oidtNQQ3f10

 

TEMPS DE LLUITES

En llegir el capítol Temps de lluites del llibre “Central Térmica de St. Adrià...” publicat aquesta Diada de St. Jordi per la Plataforma per a la Conservació de les tres Xemeneies, m’ha vingut al cap el soroll que feia, de matinada, aquells dies d’abril de 1973, la cavalleria de la Policia Armada, quan baixava pel carrer Andreu Vidal i després per l’avinguda del “Caudillo” (actual avinguda de Catalunya), en direcció a la platja i a la Central Tèrmica aleshores en construcció...

La fotografia de l’obrer que va morir per obra de les armes de foc de la mateixa policia, el senyor Manuel Fernández Márquez (pàg. 42)... la fotografia de 1937, amb obrers combatius que aixequen el puny (pàg. 27)... tot això m’ha animat a mirar alguns arxius històrics.

“CUADERNOS PARA EL DIALOGO”

He trobat una circular, amb un segell que diu “CERCLE”, nom que correspon a una revista que feia a St. Adrià, la segona meitat dels anys seixanta, el jovent que es movia entorn de la parròquia de dalt. La circular, que porta data del mes de maig de 1973 –i que fou la primera senyal de vida de “Cercle”, després de quatre anys que la revista s’havia deixat de publicar-- es va enviar a tots els subscriptors amb una fotocòpia adjunta, que corresponia a un comentari editorial de la revista madrilenya “Cuadernos para el diálogo”. El títol de l’editorial era “San Adrián del Besós: ¿Son necesarias más pruebas?”

Aquelles modestes fotocòpies foren correctament interpretades per molts veïns i veïnes de St. Adrià, com a una clara mostra de solidaritat amb els obrers tant durament reprimits. I feia falta un cert atreviment, una certa consciència cívica i, fins i tot, antifeixista, per donar la cara i signar aquella circular amb noms i cognoms: Maria Soler, Jaume Vallés, Francesc d’A. Ribó i Joan González.

EL SISTEMA CAPITALISTA

Heus aquí alguns paràgrafs de la revista madrilenya de fa quaranta anys, que no puc deixar de ressaltar:

“Los sucesos de San Adrián del Besós con su tràgica secuela (...) vienen de nuevo a plantear dramáticamente ante la sociedad española la ineludible necesidad de una reconsideración a fondo sobre la formalización de las relaciones de producción, dentro del sistema político y económico español, o dicho con más propiedad, de las relaciones de producción, típicas del sistema capitalista...

“De nuevo un conflicto de carácter reivindicativo, característico en la dialéctica de las relaciones laborales dentro de un sistema capitalista, se desborda hacia consecuencias irreparables...

NO ALS CONTRACTES IL·LEGALS

“Las reivindicaciones de 1783 trabajadores de tres empresas que colaboran en la construcción de la Central Térmica, aprobadas en asamblea democrática, no son atendidas por los empresarios (...) Algunas de estas reivindicaciones, como la referida a los contratos en blanco o eventuales (ambos ilegales) o a la reducción de jornada (de nueve horas) no son, en el fondo, sino una exigencia elemental de cumplimiento de las normas laborales vigentes...

LA CLASSE OBRERA

“... se hace necesario destacar la solidaridad de amplios sectores de la clase obrera. Como en anteriores ocasiones, el movimiento trabajador ha protestado con serenidad y espíritu de clase, demostrando una madurez, que es en sí un total mentís a las acusaciones que continuamente se le hacen de ser una masa dúctil a manejos políticos exteriores a su clase. San Adrián del Besós fue en su origen un conflicto meramente laboral, cuya politización no puede achacarse a los trabajadores, sino a la incapacidad o inexistencia real de cauces de negociación apropiados y a la tozudez empresarial...”

I, arribats aquí, jo m’he de preguntar: de veritat fa tants anys de tot això ?

 

ELS CONSELLS DE GUERRA

                           Homenatge (ja fa anys) als afusellats al Camp de la Bota

La crònica de la sessió plenària municipal de l’Ajuntament de St. Adrià de Besòs  del 25-3-13 ha deixat constància de coses terribles.

Resulta que la Senyora Martí (PxC) va afirmar que la condemna a mort contra la senyora Neus Bouzà (treballadora del tèxtil i miliciana antifeixista del sindicat de la CNT, assassinada al Camp de la Bota el 26-5-1939) fou la conclussió d'un "judici amb totes les garanties". I això és un disbarat. És mentida. Abans que res, cal tenir en compte que el judici a que es refereix la senyora Martí, fou en realitat un consell de guerra.

La pena de mort

Jo vaig començar a treballar com advocat en 1975, precisament el mateix any que va morir el general Franco. La pena de mort a l'Estat Espanyol fou abolida en 1978 i, per tant, els consells de guerra en què he tingut oportunitat de participar com defensor, es varen desenvolupar en un context històric i legal diferent del de la immediata postguerra civil. Ara bé, de totes maneres, tinc una idea bastant clara de fins a quin punt l'aplicació del "Código de Justicia Militar" significaba una greu limitació dels drets de la defensa. I això, naturalment, no és només una opinió personal meva.

Una indignitat

Recordo que ja en 1974, en l'Escola de Pràctica Jurídica "Frederic Roda i Ventura" i en el marc del Col·legi d'Advocats de Barcelona, va intervenir com professor un advocat penalista molt prestigiòs i d'una certa edat, que es deia Federico Valenciano de Tejerina. Un dia ens va parlar d'uns consells de guerra que ell mateix havia tingut oportunitat de presenciar en el Govern Militar de Barcelona, durant la dècada dels anys quaranta del segle passat. Ens va posar un exemple de conducta indigna per part de qualsevol professional que volguès merèixer el nom d'advocat.

En aquells judicis militars era obligatori que l'advocat defensor també fos un militar. I així era freqüent que l'home --vestit amb uniforme militar-- que s'asseia en la cadira dels advocats, no fos advocat ni actués de defensor. Això era així fins a tal punt que, segons ens explicava el nostre professor, arribat el moment del judici en què s'havien de formular les conclussions de la defensa, enfront de les del fiscal militar, aleshores aquell home uniformat --que no era advocat i que tampoc volia actuar de defensor-- es quadrava davant del tribunal militar i es limitava a dir: " ... me conformo con la pena de muerte ... " Està clar que s'hi conformava. Així ell treballava menys, tots plegats acabaven abans i, a més, qui afusellaven no era ell, sinó l'altre, el desgraciat acusat...

Conseqüència democràtica

Hi ha una tesi doctoral, presentada en 1982 davant del Departament d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, que es diu "Estudi de la Justícia Militar a Catalunya: la repressió franquista, 1938-1953". El seu autor és Josep Maria Soler i Sabater, que va treballar sota la direcció del professor Josep Termes. Faria bé la senyora Martí en consultar aquest llibre, abans d'emetre opinions tant temeràries.

Efectivament, aquesta senyora --en atribuir la condició de judici just a aquell drama que va patir la Senyora Neus Bouzà, abans d'ésser afusellada en 1939-- ha creuat una línia roja, tal com es deia en l'editorial d'Àreabesòs.com del mes de març ("Dos anys més") i hauria de disculpar-se per aquesta acció seva, que és una acció de vanitat, una acció de mort i que, en un règim democràtic diferent, que fos més conseqüent que l'espanyol actual, hauria significat el processament immediat de la Senyora Martí, a disposició de la jurisdicció ordinària, on se l'hauria pogut acusar del delicte d'apologia del terrorisme.

 

 

1982 UNA VISITA PAPAL

El senyor Lluís Martínez i Sistach, bisbe de Barcelona, ja ha convidat al Senyor Jorge Mario Bergoglio, nou Cap d’Estat del Vaticà, a visitar Barcelona. En enterar-me d’això, em va venir al cap una altra visita papal: la que va realitzar a la mateixa ciutat en 1982, l’aleshores Cap d’Estat del Vaticà, Senyor Karol Wojtila. Corria el mes de novembre d’aquell any i, a l’Estat Espanyol, acabava de guanyar les eleccions generals el PSOE, amb un joveníssim Felipe González com a cap de llista.

Intolerància i fanatisme

Les descomunals mesures de seguretat adoptades amb motiu d’aquella visita, foren la primera i més significativa fita repressiva, que es va produir a partir de l’arribada al poder d’aquell PSOE (1). Contra aquelles mesures fins i tot varen surgir crítiques procedents de sectors policials sindicals, que varen arribar a demanar la dimissió del “Comisario General de Seguridad Ciudadana”, Senyor Genuino Navales.

Només a Barcelona i rodalies es varen practicar 32 detencions. Els policies, juntament amb les brigades municipals de neteja de diferents municipis, varen arrencar 10.000.- cartells que s’oposaven a la visita papal. Així les autoritats varen ordenar contrarrestar la campanya impulsada pel Moviment Comunista de Catalunya (MCC), juntament amb altres entitats populars i ciutadanes.

Aquest fou aleshores el balanç de la intolerància i el fanatisme, desfermats per persones més partidàries de l’ordre --a tota costa-- i més devotes del Papa de Roma, que no pas respectuoses davant de la llibertat de consciència i de la llibertat d’expressió.

Cinquanta milions diaris

Una octaveta, difosa per la Coordinadora Crítica contra la vinguda del Papa (COCRI), s’expressava així:

El Papa ja ha arribat. Per la tele ens diuen que ha vingut a portar esperança, pau i amor. Però esperança de què, si cada dia de la seva visita costa 50.- milions de pessetes? Qui ha pagat els 80 milions que costarà el passeig papal per Montserrat? Aquestes son, entre altres,’ peles’ robades als dos milions i mig d’aturats!

Els detinguts de L'Hospitalet

A L’Hospitalet de Llobregat foren tres els detinguts, entre ells algún professor de batxillerat de la localitat, la qual circumstància segurament fou un factor decissiu a l’hora de congregar-se davant de la Comissaria un grup de companys i amics, que va aconseguir la seva llibertat al cap de poques hores, Així es va evitar que els passés igual que a aquella senyora embarassada que, a causa d’haver enganxat algún cartell, fou obligada a dormir tota una nit en el terra del sòtan policial...

A Santa Coloma de Gramenet

A Sta. Coloma de Gramenet varen haver-hi cinc detinguts, que passaren la nit a la Comissaria i només foren alliberats al dia següent, en ser posats a disposició judicial i després que el seu advocat estiguès també a punt de ser detingut pel Jutge de Guàrdia de la localitat, que aleshores era un reconegut membre de la ultradreta neofeixista.

A Badalona

A Badalona, dos detinguts, contra els quals fins i tot es va arribar a dictar una ordre de recerca i captura per part del Jutge de Districte nº Dos, conegut ultra anti-avortista, que va intentar també, en col·laboració amb els policies, fer detenir l’advocat, quan acudia al Jutjat, per assistir a la declaració dels seus defensats...

A Barcelona ciutat

I dels nombrosos detinguts a Barcelona ciutat, només un, el de la Comissaria del carrer Rosselló, fou tancat a la presó Model del carrer Entença. Els policies d’aquella comissaria no varen tenir pressa per portar el detingut al jutjat de guàrdia: savien el dia que estaria de guàrdia el jutge que més els interessava, un de ben tristament famós per la seva enyorança dels temps de la dictadura del general Franco. I esperaren aquest dia perquè, després de les pallisses i vexacions patides per aquell detingut, no era qüestió de presentar-lo davant de qualsevol jutge; en necessitaven un “de confiança” i savien sobradament com aconseguir-lo. Així, fou necessari que un grup d’advocats de la Comissió de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Barcelona s’entrevistés amb aquell jutge, per a que el detingut sortís en llibertat; només així es va acabar aquella situació tant escandalosament discriminatòria.

I aquesta mica d’aproximació històrica ens pot ajudar a imaginar com seria una visita papal ara... amb el PP en el govern de Madrid.

(1) Represión, tortura y Gobierno PSOE. Varis Autors. Editorial Revolución, Madrid 1984.

 

Curset de tècniques d'escriptura

(Poema visual de Joan Brossa)

Aquest juliol, a Torelló, farem un petit curset de tècniques d'escriptura, amb quatre sessions d'una hora i mitja:

Dijous, 4 de juliol: la descripció. Exemples. Figures literàries.
Dijous, 11 de juliol: la descripció. Producció i correcció de textos.
Dijous, 18 de juliol: el conte. Exemples. Estructura.
Dijous, 25 de juliol: el conte. Producció i correcció de textos.

Totes les sessions es faran a les set de la tarda. El curset està pensat per a gent a qui agrada escriure i llegir, però que no s'hi acaba de posar. També pot ser útil per a mestres que vulguin aprendre recursos per tal de motivar i ensenyar a escriure als nens.

Si hi esteu interessats, envieu les vostres dades a aquest correu:

pepetapei@gmail.com

Us en donarem més informació.

Olors perdudes

Nàufrags del mar del temps, arrosseguem la carcassa del cos, com si fos una barca esventrada, a la platja dels dies.

No hi ha consol, en el desgavell. O potser només la lluïssor de l'aigua, la sorra daurada que fuig, imparable, entre els dits.

Les onades arrosseguen derelictes dels dies viscuts: petxines gastades, vidrets de colors, pedres arrodonides. I tot és tan vell i tan bell, malgrat tot!

Les onades tornen. I neixen nens. Cada dia.

Escolto cançons antigues als cargols buits. Hi busco rastres de desamors, camins del record, olors perdudes.