Vergonya, cavallers!

Diumenge passat, dia 25 de març, vaig tenir la sort de poder assistir a la gran manifestació per la llengua a Palma de Mallorca. En guardo un record inesborrable.

Quan arribo a la plaça d'Espanya (justament!), una hora abans de la convocatòria, no hi ha cap evidència del que està a punt de succeir. Cap? Ni un cartell. Un músic despistat que carrega una guitarra. Però, davant de "Es crèdit", un noi i una noia inflen globus blancs. I sí, són ells. El primer símptoma.

De mica en mica va arribant gent molt jove amb senyeres o estelades a les samarretes, a les bosses. Em venen un trosset de senyera amb una agulla imperdible per cinquanta cèntims.

I ara arriba també gent més gran. Tots parlen mallorquí. Fa goig de sentir la cantarella, aquesta música de l'ànima tan bandejada arreu, tan menystinguda. Hi ha ambient de festa. Al.lots i al.lotes amb globus blancs, que també s'enfilen blau amunt.

Ara arriben famílies senceres, amb rètols de "Català a l'escola" arreu. De mica en mica la plaça  es va omplint, la gent arriba des de tots cantons.

Noies i nois, homes i dones de l'Obra Cultural Balear s'organitzen al voltant d'una taula. "Repartiu els pitrals", diu algú, amb naturalitat, i jo penso que nosaltres no hauríem sabut com dir-ne: armilles? "xalecus"? De seguida, tothom té feina. Qui farà fotografies, o serà servei d'ordre, o pararà la tauleta de les vendes, o repartirà el manifest a qui l'ha de llegir: entre altres, Maria del Mar Bonet. Em giro i la tinc a tocar, la nostra Maria del Mar. L'aire al seu voltant fa olor de cançons.

La manifestació arrenca darrera la gran pancarta: "Sí a la nostra llengua".  Molta premsa. "També hi ha el Mikimoto", diu algú. I també la Maria de la Pau Janer, penso. No s'havia fet del PP, aquesta?

Els músics fan vibrar l'aire. També porten una mena de sacs de gemecs fets amb roba virolada, que deuen ser d'aquí.

Ara la gent és incontable, ni es passa. I m'emociona, ser aquí, compartir la llengua que no vaig poder aprendre a l'escola però que després he ensenyat durant tants anys. Els rètols, fets amb tota mena de materials, més elaborats o no tant, es multipliquen:

"Que n'és de trist, un mallorquí renegat"
"Jaume Bonet, la dignitat d'un poble"
"Xerra mallorquí, no demanis perdó"
"Identitat i llengua"
"Vergonya, cavallers, vergonya! (Jaume I)
"A Sant Joan tampoc mos faran callar"
"Creixerem i serem flors per la revolució" (Cesc Freixas)
"Jo en català, i tu?"

Al cap de dues hores o més, continua arribant gent al punt de partida. Marxo amb recança, a s'hora baixa, que diuen aquí, quan un sol resplendent se'n va a la posta i algú ha enfilat una estelada a l'estàtua de Jaume I. Encara els veuré des de l'autobús, molt més tard...

L'endemà, sento i veig a la televisió que Juan Ramón Bauzá, un dels "cavallers" al.ludits, invoca la "majoria silenciosa de les urnes" per justificar el genocidi lingüístic. Però una de les pancartes ja ho havia advertit:

"Teniu sa majoria, però no teniu sa raó".