Sóc només pols, però em penso estrella.

dijous, 30 d’abril del 2020

Curset de descripcions on-line: la pràctica



Des del terrat, mirant cap a l’est...






Des del terrat tinc una bona vista. Veig una casa de tres pisos, amb un terrat petitó, enrajolat de color de gos com fuig. No en surt gairebé mai ningú Ens separa un carrer estret entremig, i tot seguit una gran allargada, com un dia sense pa, de tres blocs de pisos seguits, amb cinc pisos d’alçada, plens de finestres a vessar, una al costat de l’altra. Aquest pilot de finestres no m‘aporten res d’interessant, ja que no hi surt mai ningú. Com per art de màgia, de tant en tant hi veig roba estesa que alegra les parets del bloc... però tant com hi és, ara ja no hi és!

El què m’agrada més és poder veure els patis del darrere dels que tenen el privilegi de viure a la planta baixa, on hi ha més moviment...

Avui us explicaré com és el primer pati, el que està més a prop del meu pis.

És rectangular, no gaire gran, però ressalta el color del terra, l’han entapissat de color verd fosc, com si fos una taula de jugar a billar. Hi tenen molt poques coses: tres jardineres insípides, sense flors, dues cadires de braços de plàstic, platgeres, d’aquelles que s’estiren una mica enrere, uns fils per penjar-hi la roba i una caseta de gos que no utilitza ningú, ja que tenen un gos petitot que sempre viu a dins amb ells.

El gos pota-curt em fa pensar en el cafè: té l’esquena negre i la panxa del color de l’escuma del volt de la tassa.

En aquest pis viuen, a part del gos pota-curt, una parella bastant jove amb un fill d’uns cinc anys. He observat que el pare, a part de seriós, és molt meticulós quan penja la roba perquè s’eixugui, l’estira i estira moltes vegades, perquè no l’hagi de planxar, m’imagino jo. A la mare, gairebé no la veig mai. Si fa sol, els caps de setmana, a vegades s’estiren a les cadires de plàstic amb el banyador per prendre el sol, que tant sols els arriba cap al migdia, perquè tenen la paret del seu bloc al sud i els fa ombra gairebé fins a l’hora de dinar.

El nen no crida gaire, no fa la remor com els que conec, escolto a vegades com el renyen, perquè no deu fer el que ells volen. Pobrissó, s’ha de distreure amb el gos, ja que ningú no juga amb ell. Aquesta família em fa pensar en  una truita sense sal...


Autora: Rosa Fontseca


Curset de descripcions on-line: la pràctica


Des del balcó




A tocar de la barana del balcó les llargues branques de l'avet et volen abraçar, com si fossin els braços d'un gegant entremaliat que es gronxa suaument al ritme del vent que bufa de ponent. Els fils de l’enllumenat i del telèfon dibuixen amb tinta xina, al cel blau, diferents figures geomètriques que contrasten amb un núvol arrodonit i flonjo de color de llet. A la capçada de l'arbre descansen tres coloms panxuts, de color de cendra, que mouen el cap amunt i avall.

Un xivarri general de vida se sent al voltant. La cadència de les esquelles es barreja amb els diversos cants dels pardals, les merles, el pinsà, les garses i algun pit roig que es troben escampats arreu. De lluny estant, un gos borda incansablement, i entremig, les campanes toquen les quatre de la tarda.

Mirant a baix, veig que l'herba tendra del jardí és amorosa i dolça. Està coberta per clapes de margaridetes, cucuts grocs i vermells, pixallits i alguna viola: tot plegat sembla una catifa virolada.

Al parterre, es veuen narcisos blancs, tulipes d'un vermell intens, maduixeres, menta i una mata de romaní salvatgí que fa una fragància rústega. Les bardisses del marge el deixen caure dòcilment a terra, com una llarga cabellera despentinada.

L'herba nova que es bressola, a la feixa de més amunt, contrasta amb el color marronós del farratge bord que encara roman de l'any anterior.

Pel corriol baixa cap al poble la veïna, alegre, amb samarreta blanca màniga curta, amb els seus bonics cabells estarrufats.


Cal Miqueló és la casa més propera. Té un balcó amb un parell de torratxes, un estenedor i dos aplics rodons com ulls, fixats a la paret arrebossada. La teulada de color ataronjat sembla que vulgui descansar damunt del marge verd. Al seu voltant, hi ha una casa de color granat amb unes grans finestres que segueixen la forma en diagonal de la teulada; una altra casa és de color crema amb una teulada de color d'espiga vella.

Més a la dreta es veuen les teulades velles de les altres cases, l'església i el campanar, coronat per una balustrada, amb una estelada que voleia esparracada. A mig aire, una prunera amb fulles toves de color d'olor de menta, un pi gros amb creixents tendres, una alzina joveneta i un noguer amb les fulles que despunten.

Una mica més enllà, una filera de cases adossades puja serpentejant d'esquerra a dreta. Les unes són de color ocre amb tancaments de fusta, i les altres més sòbries, de pedra, tenen claraboies a la teulada en forma d'ullets.

A la carena, sobresurten els xalets, que s'enfilen espurnejant pel turó de Rocamonada. Entremig, trossos de roca viva que aguanten els marges. Escampats aquí i allà, es distingeixen pollancres, blades, alzines, pins, pomeres, un avet i, al capdamunt, un xiprer que sembla que vulgui punxar el cel, com una agulla.

Als jardins de les cases destaquen arbustos arrodonits de diferents colors: vermellosos, verd poma, groc llimona o color d'oliva. Tota aquesta munió de vegetació, juntament amb els diversos tons de les cases: ocres, crema, bruns, grisos i blanquinosos, és com una composició de colors feta amb pinzellades d'una il·lustració impressionista.

Un vehicle fosc circula pel carrer que puja, i sembla una bestiola enfilant-se muntanya amunt. També se'n veuen d'altres, parats al costat de les cases com cuquetes de llum. La roba blanca, estesa a dos dels balcons, brilla alegre al sol primaveral.

Però les obres d’un habitatge en construcció trenquen l'harmonia d'aquest paisatge. A mig fer, l’edifici té unes columnes altes i estretes, com  un esquelet de peix. Al seu costat, dos paletes aixequen parsimoniosament una paret de totxos vermellosos.

Una serralada, poblada de pins, roures i algunes alzines, retalla el cel a l'horitzó. El verd opac del bosc es barreja amb la calitja d'un blau lletós que fa palesa la seva llunyania.


Autora: Deli Niubó



divendres, 24 d’abril del 2020

Curset de descripcions on-line: la teoria


Primer consell

Tant si som molts com pocs: això comença!
Trieu el lloc des d’on voleu descriure el que veieu: si en comptes de paisatge hi ha la casa del davant, cap problema.
Farem un exercici previ de vocabulari. Sabeu el nom de tot el que veieu? Noms dels arbres, detalls del carrer, de les cases, etcètera.
Feu servir el diccionari per trobar els mots més precisos.
I els colors?
Com podem dir groc sense dir groc? Color de palla, color de llimona...
Com podem dir verd sense dir verd?
Etcètera.
Podeu fer-me arribar els vostres vocabularis i en faré una recopilació. Som-hi?

Segon consell

Vocabulari previ (a partir de les vostres aportacions)
No és el mateix dir arbres que dir: avet, pi, prunera, noguer, pollancre, alzina, blada, roure, xiprer, pruner, cirerer, figuera...
No és el mateix dir flors que dir:  maduixeres, margarides, cucuts grocs i vermells, renuncles grocs, tulipes d’un vermell intens.
No és el mateix dir blanc que color de llet, color de papallona fugissera...
No és el mateix dir gris que dir color de cendra, color de núvol panxut, color de pedra...
No és el mateix dir groc que dir: color d’espiga vella, color d’herba assecada, color de llimona, color de poma madura...
No és el mateix dir vermell que dir color de teula, color de cirera, color de tulipa oberta, color de totxo, color de pa amb tomàquet...
No és el mateix dir verd que dir color de poma, color de menta, color de gelat de pistatxo...
Ara, deixarem el vocabulari a punt, com aquell qui posa a punt els ingredients d’un pastís, i n’agafarem pessics a mesura que els necessitem.
Comencem a escriure la descripció (sense fer trampa ni canviar de balcó o de finestra):
Començarem per les coses més properes i anirem cada vegada més lluny amb la mirada. I cada vegada que fem un pas enllà, farem un punt i a part.
Per exemple:
Davant mateix del balcó...
Una mica més enllà...
Al lluny...
Just a l’horitzó....

Tercer consell

Important: una descripció no és un inventari; no hem de ser exhaustives, sinó que hem de triar i, si expliquem detalls, ha de ser perquè ens criden l'atenció, no cal voler explicar-ho tot.
De moment tenim una descripció molt bàsica però ordenada (de més a prop a més lluny) i amb un vocabulari una mica treballat, com ara aquesta:
“Just davant del meu balcó, que dóna al nord, hi ha un descampat amb l’herba llarga i verda. A la dreta, un carrer que fa pujada, i a l’esquerra els patis de les cases més properes. En un dels patis hi ha dues alzines.
Una mica més enllà, es retalla la silueta familiar del castell de Torelló.
Just a l’horitzó, la serralada de Bellmunt dessota un cel gris amb núvols inflats.”

Ara, sense desordenar el text, hi afegirem comparacions. Per exemple:
“L’herba llarga i verda... com uns cabells descuidats.”

Un tipus especial de comparació és la personalització: és quan atribuïm a les coses qualitats humanes o animals, per exemple:
“Dues alzines de color verd fosc, com dos sentinelles.
La serralada de Bellmunt sembla l’esquena geperuda d’un drac adormit.”

Quart consell

Una descripció de paisatge és com una fotografia: expliquem les coses que veiem.
Una descripció d’ambient incorpora el moviment: és com una càmera de filmar.
Es tractaria, doncs, d’incorporar el moviment a les nostres descripcions.
Sense desordenar el text, afegim alguna frase que faci referència a:
La gent que passa, o no, pel carrer.
El gosset que veiem en un terrat.
La roba estesa que voleia al vent
Els núvols que van passant (d’est a oest? De nord a sud...?)
Els ocells que s’aturen a un arbre o una antena i després aixequen el vol...
El gat que es passeja per la teulada
Etcètera. Recordem d’incorporar-hi també comparacions.

Cinquè consell

A hores d’ara, ja tenim una descripció ordenada, amb comparacions i moviment.
Ja només ens falta enriquir-la una mica.
Hem situat la descripció en l’espai (més lluny, més a prop...) però l’hem situada en el temps? És una descripció de primavera, d’estiu, de tardor...? De matí, de tarda?
La tornarem a llegir i mirarem si hem fet servir els cinc sentits: vista, oïda, gust, tacte.
Sense desordenar el text, hi podem afegir alguna pista en aquest sentit: fa fred, fa calor, fa sol, està núvol, plou? Això ens servirà per incorporar-hi el sentit del tacte.
La vista ja l’hem feta servir, però, i les olors? Podem afegir-hi alguna cosa en aquest sentit. Si no és una olor real, pot ser una olor recordada que, a més, potser ens remet a algun record d’infància...
Podem fer servir el sentit del gust en alguna comparació, per exemple: 
“Els núvols són blancs com un got de llet acabada de bullir”
“L’herba té un verd intens, com un caramel de menta”
“Els núvols de la posta són de color de pa amb tomàquet”
Afegir-hi el sentit de l’oïda és fàcil: se senten ocells, el campanar, algun cotxe, el vent...? Podem fer una mica de trampa i incorporar-hi sons recordats o possibles.


Sisè consell
Us ha passat mai que teniu el nas tapat i us sembla que el menjar no té gust?
I que, si porteu ulleres sempre, si no les teniu posades, us sembla que no hi sentiu?
Això vol dir que els nostres sentits estan relacionats.
En art, d’això tan simple i tan conegut se’n diu sinestèsia.
Per exemple: Tenen color, les olors?
I els sorolls, són suaus o aspres?
Si dic: “Els ocells cantaven damunt el silenci dolç del camí” estic relacionant l’oïda i el gust”
Si dic “Les fulles toves del pollancre eren de color d’olor de menta” estic relacionant el sentit del tacte amb la vista, el gust  i l’olfacte.
Si dic “ l’herba seca i flonja  del marge feia una olor groga” estic relacionant el sentit del tacte  amb l’olfacte i la vista.
Aquesta tècnica fa que la persona que llegeix el nostre text s’hi senti identificada, sense saber gaire per què.
Podeu afegir una frase semblant a la vostra descripció?



Setè consell
En una descripció, i a vegades sense voler, hi traspua l’estat d’ànim de la persona que l’escriu.
Se sol associar la tristesa a l’hivern o a un dia plujós, i l’alegria a un dia assolellat, però podria ser exactament al revés. Mai no afinarem prou a l’hora d’explicar els matisos dels sentiments, a l’hora d’explicar-nos.
Si estem contents o tristos, enyorats o eufòrics, ho podem deixar anar de mica en mica, encara que no sigui molt explícit: en la tria dels adjectius, dels noms, dels verbs; també en la tria de les comparacions, de les oposicions (jocs de contraris), etcètera.
Però també ho podem resumir en una frase final, per exemple:
“Tot plegat: l’aire aturat, la pesantor dels núvols, la pluja fina i seguida, esmola la meva enyorança”.
“Aquell vent, tan persistent, posava ales a la meva alegria. Encara que udolés de nit com un llop desfermat, de dies netejava l’aire i escombrava els núvols indecisos”.


Vuitè i últim consell
Podem donar la descripció per acabada? Encara no.
Ens queda una feina molt important: la correcció.
De la mateixa manera que poliríem una rugositat de la fusta, si féssim una cadira, hem de revisar l’ortografia i la sintaxi del que hem escrit. Tenim moltes eines: diccionaris, traductors (si cal), correctors... I sempre podem demanar ajuda, si convé.
Llavors, jo uns aconsellaria deixar reposar uns quants dies l’escrit, com aquell qui treu un pastís del forn i el deixa refredar.
Quan el tornem a agafar, farem l’esforç de llegir-lo com si no fos nostre: diu el que volíem dir? O només diu una part del que ens hem imaginat que diu?
S’hi pot afegir alguna cosa? Se n’ha de treure alguna? Hi ha alguna frase que no s’entén?
A veure què en diuen, els vostres lectors.
Quedareu sorpreses, sorpresos: perquè cadascú, en llegir un escrit, se’l fa seu, i les mateixes paraules diran coses diverses a persones diferents. És la màgia i la servitud de la paraula escrita.







dimecres, 25 de març del 2020

No podeu els arbres



No podeu els arbres, si us plau.
Aquest any, no. Ara mateix,
necessitem totes les branques,
i els brots verds.
No segueu l’herba.
Que creixi, salvatge,
amb tot el reguitzell de margarides,
de fumàries, de cargols amagats,
de gallarets indòmits, inèdits.
No hi ha males herbes ni un cel
poc blau. Cada núvol ens fa garlanda
i les finestres obren horitzons de dies
i de paisatges que, de mirar-los,
s’han fet nostres, i ben nous.

Ara et veig, amiga, i t’enyoro.
Et veig, amic, ets a la cantonada
de cada horitzó i la casa
que ens fa de closca respira
tots els isolaments.
Ara que sou lluny us heu fet propers
ara que no us tinc us sé veïnes
i m’agradaria tant una carta vostra
de paper que no fos una factura,
amb segells i vores gastades del viatge.

Però som filles del laberint.
Com Ícar, volem curt i amb ales
 massa fràgils que estenem al terrat
perquè s’assequin, sense saber
que el sol de l’estiu les fondrà.

Ítaca és ara i aquí, al balcó
del cor. És sorra entre els dits
i aigua desclosa, és una flor
a punt d’obrir-se, és la llavor
de tendresa futura
de morts que no podem acomiadar
i que se’ns queden entre els dits, presents
i terribles i tendres com aquesta
primavera que congria neu
i sol i una pluja fina
enllà de tots els vidres
i fa mirall de les finestres.

diumenge, 22 de març del 2020

EL BALCÓ



Aquests dies de confinament em passo mitja vida al balcó. Si fa fred des de dintre, és clar, darrera del doble vidre que m’aïlla del fred i del soroll.

A estones, però, obro i surto, perquè necessito sentir el cant d’un ocell, el soroll d’un cotxe, la remor llunyana d’un tren i l’aire i el sol a la cara, o una mica de vent.

Si no, si no surto, tot el que veig va agafant les dues dimensions d’una fotografia plana: les muntanyes que semblen de cartró blau, les teulades vermelles com de joguina, les xemeneies estàtiques sense fum  i fins i tot el cel, avui, que és d’un gris uniforme, sense núvols viatgers. Aturat.

Aquesta és la paraula: tot aturat.

(Televisor: confinament, contagi)

Potser a la tarda es desfaran els núvols, espero.

De tant en tant passa una ombra furtiva pel carrer, algú molt abrigat, no se sap si pel fred o per la por.

Em desperta molta tendresa veure, a l’altra banda del carrer, un avi que camina amunt i avall dintre el clos del seu jardí, tossudament. D’un cantó a l’altre, amb pas ràpid. No sé pas quants quilòmetres es deu haver proposat de fer...

Jo camino amunt i avall del passadís una estona, però no puc evitar sentir-me ridícula, i em torno a asseure.

No veig ningú més. L’avi, ara, ha entrat. Cap ocell...

Una mica més enllà, hi ha roba estesa en un balcó, i els ulls se m’hi aturen una bona estona: intento endevinar, per la roba i els colors, quina mena de gent hi viu.

Estic sola al pis. No és petit, però ara se’m va tornant esquifit com una closca de nou llançada al mar, a la deriva.

(confinament, contagi, mascaretes)

Els fills no em deixen sortir a comprar. Em porten tot el que necessito. Són bona canalla. Ho deixen a la porta i marxen, per por de contagiar-me. Però allò que de debò necessito són les seves abraçades, i no les tinc.

Hi ha dies que dormo molt, amb un son espès i somnis d’impotències diverses: no puc sortir d’una estació de tren perquè no hi ha horaris ni trens; o bé se m’emporta un riu aigua avall i no hi puc fer res.

De tant en tant, però, passo una nit en blanc, amb totes les pors esmolades que se’m claven al cor com ganivets: què ens passarà? Se’n sortiran, els meus fills? Per què han d’anar a treballar, enmig dels contagis i el confinament?

Llavors llegeixo i rellegeixo sense parar, per distreure’m, fins que em fan mal els ulls i les lletres es desdibuixen al paper.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por)

Em sembla que no em fa por la mort. Ja he viscut tant... Però per als meus fills seria un trasbals enorme, si emmalaltís, si m’haguessin de dur a un hospital col·lapsat, si haguessin de viure el meu trànsit enmig d’aquesta desfeta general.

No hi pensem, en la mort. Vivim els petits presents com si fossin grans infinits.

“Ja quedarem”, diem, i després no fem cap esforç, com si mai no ens anés bé, com si els dies i les nits fossin nostres i inacabables.

I ens quedem sempre immòbils i indiferents a un minut del naufragi.

Sobrevisc. I torno al balcó.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts)

Dies enrere va fer sol, i va ser una festa. Vaig replantar tots els esqueixos que havien nascut fora de lloc, vaig llençar les males herbes sabent que no són males herbes, que només és una qüestió de cultura i de prioritat d’espai; vaig airejar la terra dels testos vells, vaig descobrir cada flor a punt d’esclatar. Llàstima de no tenir terra nova i testos buits, llàstima de no poder sortir.

Amb els dies, però, m’adono de cases i finestres, de jardins i balcons que no havia vist mai, perquè mai no havia escrutat aquest paisatge com ara, que s’ha tornat únic i és tot el que tinc.

Al balcó del davant, avui,  una dona neteja els vidres, i ho fa a consciència: esbandeix el drap una vegada i una altra a la galleda blava. Els vidres, tan nets, semblen un mirall i reflecteixen el meu propi balcó florit.

Al jardí més proper, que veig des de dalt però no és meu, la petita prunera vermella ja ha acabat les flors i s’omple de fulles de color de teula molla. Al seu costat, un petit parterre amb la terra cavada i fosca, a punt per al planter de tomaqueres.

Més enllà de les teulades, la silueta amb farbalà d’arbres de la muntanyeta propera i, al fons, la muntanya gran i llunyana que encara té color de boira i de son.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials)

I penso que els meus ulls també deuen ser un mirall boirós, per als altres. Quan em veuen, què veuen? Ben poc de mi, em sembla, només les boires circumstancials. I jo què veig, dels altres? Ben poc, també. Ara ben res, de fet. Abans del confinament, que ja fa tant que dura, ens saludàvem amb  quatre frases fetes, buides i insubstancials. Com si no tinguéssim temps i ho deixéssim per a un altre dia; o com si el tinguéssim tot i res no fos urgent.

I això a vegades també amb la gent propera. Em sorprenc i tot, quan recordo ja sense dolor el meu home mort: com si els anys amb ell no haguessin existit, o jo fos un altre jo desconegut i ara quedés només aquesta manera plana de viure, aquesta carcassa feixuga de mi.

Ara tot el món viu dintre d’un gran parèntesi, i tots esperem que es tornarà a obrir, en comptes de viure de debò aquest present real.

Coses molt petites: els núvols que s’esquerden, al migdia, i una engruna de sol. 

Després una mica de pluja. I, a mitja tarda, un arc de Sant Martí que va de cantó a cantó de la ciutat i que fa sortir tothom a la finestra.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions)

I, de seguida, el dia que es va esllanguint, com un gos mandrós que es despertés de la migdiada i es tornés a adormir. Les flors que es tanquen. I un vol d’ocells, ara sí, que fan un pentagrama inèdit i efímer a l’antena dels veïns.

Comença a fer fresca. Travessa el cel un avió encès de sol de posta que deixa una estela brillant. Va molt de pressa, decidit: com si sabés on va.

Tornaré a sortir a l’hora de les estrelles, havent sopat. Com si sabés què vull fer. Tanco el balcó.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions, estadístiques)

He donat la màquina de cosir que era a casa des que em vaig casar, fa més de cinquanta anys. S’han de fer mascaretes, diuen, però els meus dits ja estan massa encarcarats...

L’he deixada al replà. Quan han vingut a buscar-la, no m’he sabut estar d’obrir una escletxa a la porta: fa tants dies, que no veig ningú! Eren un noi i una noia amb mascaretes, molt joves.

La noia m’ha enviat un petó amb la mà: gràcies.

De res, bonica. Tanco la porta.

M’aniria bé, plorar.

Em faig un cafè. Des de la finestra de la cuina els veig travessar el carrer.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions, estadístiques, solidaritat)



diumenge, 24 de juny del 2018

EM PENSO ESTRELLA



Sóc gra de sorra, però em penso platja
o desert, duna o miratge.
Com un camell tossut, tragino al gep
l’aigua de viure, la nit inerta.

Sóc floc de neu, però em sé congesta.
Com un llop blanc i afamat
mastego brins eixuts
sota la neu encesa.

Sóc gota d’aigua dintre la mar oberta.
Com una serp sinuosa,
llisco camins i llesco
onades de llum estesa.

Sóc un instant inquiet: espurna.
Com una llebre fosca
que encén els ulls i abranda
tota la volta del cel,
tota la nit, foguera.
 
Sóc només fulla, capçada verda.
Però em sé boscúria
arrelada endins
de la terra tendra.

Sóc flor vençuda. Pètals esborrifats,
perduts, color de cendra.
Però em sé fruit.
Com formiga feinera
omplo d’engrunes
el rebost buit
de la tendresa.

Sóc només pedra, però em vull tartera.
Com un isard isard
engruno parets esquerpes.

Sóc tros de núvol, però em vull planeta.
Com àliga viatgera
planejo cel amunt
de la incertesa.

Sóc mirada i prou, però vull entendre.
Com eruga verda,
somnio vols
de papallona
desperta.


Sóc gra de sorra,
sóc floc de neu,
sóc gota d’aigua,
un instant inquiet.
Sóc només fulla,
sóc flor vençuda,
sóc només pedra,
sóc tros de núvol,
mirada i prou.

Sóc només pols, però em penso estrella.