Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 25 de març de 2020

No podeu els arbres



No podeu els arbres, si us plau.
Aquest any, no. Ara mateix,
necessitem totes les branques,
i els brots verds.
No segueu l’herba.
Que creixi, salvatge,
amb tot el reguitzell de margarides,
de fumàries, de cargols amagats,
de gallarets indòmits, inèdits.
No hi ha males herbes ni un cel
poc blau. Cada núvol ens fa garlanda
i les finestres obren horitzons de dies
i de paisatges que, de mirar-los,
s’han fet nostres, i ben nous.

Ara et veig, amiga, i t’enyoro.
Et veig, amic, ets a la cantonada
de cada horitzó i la casa
que ens fa de closca respira
tots els isolaments.
Ara que sou lluny us heu fet propers
ara que no us tinc us sé veïnes
i m’agradaria tant una carta vostra
de paper que no fos una factura,
amb segells i vores gastades del viatge.

Però som filles del laberint.
Com Ícar, volem curt i amb ales
 massa fràgils que estenem al terrat
perquè s’assequin, sense saber
que el sol de l’estiu les fondrà.

Ítaca és ara i aquí, al balcó
del cor. És sorra entre els dits
i aigua desclosa, és una flor
a punt d’obrir-se, és la llavor
de tendresa futura
de morts que no podem acomiadar
i que se’ns queden entre els dits, presents
i terribles i tendres com aquesta
primavera que congria neu
i sol i una pluja fina
enllà de tots els vidres
i fa mirall de les finestres.

6 comentaris:

Unknown ha dit...

És preciosa!!!!!
Moltes gràcies per deixar-nos compartir aquestes reflexions.

Unknown ha dit...

Fantàstic,m'agrade moltíssim,gracies

Unknown ha dit...

🌹

Nosaltres ha dit...

Gràcies a vosaltres

Unknown ha dit...

Roser els teus escrits són una petita meravella.
Teresa

Nosaltres ha dit...

Gràcies bonica!