No podeu els arbres

No podeu els arbres, si us plau.

Aquest any, no. Ara mateix,

necessitem totes les branques,

i els brots verds.

No segueu l’herba.

Que creixi, salvatge,

amb tot el reguitzell de margarides,

de fumàries, de cargols amagats,

de gallarets indòmits, inèdits.

No hi ha males herbes ni un cel

poc blau. Cada núvol ens fa garlanda

i les finestres obren horitzons de dies

i de paisatges que, de mirar-los,

s’han fet nostres, i ben nous.

Ara et veig, amiga, i t’enyoro.

Et veig, amic, ets a la cantonada

de cada horitzó i la casa

que ens fa de closca respira

tots els isolaments.

Ara que sou lluny us heu fet propers

ara que no us tinc us sé veïnes

i m’agradaria tant una carta vostra

de paper que no fos una factura,

amb segells i vores gastades del viatge.

Però som filles del laberint.

Com Ícar, volem curt i amb ales

 massa fràgils que estenem al terrat

perquè s’assequin, sense saber

que el sol de l’estiu les fondrà.

Ítaca és ara i aquí, al balcó

del cor. És sorra entre els dits

i aigua desclosa, és una flor

a punt d’obrir-se, és la llavor

de tendresa futura

de morts que no podem acomiadar

i que se’ns queden entre els dits, presents

i terribles i tendres com aquesta

primavera que congria neu

i sol i una pluja fina

enllà de tots els vidres

i fa mirall de les finestres.