Vor mehr als 27 Jahren entschloss sich Mordechai Vanunu (1954,
Marrakesch), der damals als Techniker in Israels
Dimona-Kernforschungszentrum, im nordlichen Teil der Wüste Neguev,
arbeitete, zu einer bravourösen Tat, die ihm die Bewunderung der
demokratischen Weltöffentlichkeit eintrug. Er tat, was niemand vor ihm
gewagt hatte:
1986 enthüllte er die Dimensionen des bereits damals recht
umfangreichen Kernwaffenarsenals der israelischen Machthaber in Tel
Aviv. Er liess wissen, dass Israel zu jenem Zeitpunkt über Hunderte
atomare Sprengköpfe verfügte, was sehr hohe Rang im Anhäufen solcher
Mordinstrumente bedeutete.
Damals wurde Mordechai Vanunu vom Auslandsgeheimdienst Mossad in
Italien gekidnappt, nach Israel zurückgebracht und dort zu 18 Jahren
Gefängnis verurteilt.
Nach seiner Entlassung im April 2004 gab er eine Pressekonferenz, auf
der er die physischen un psychischen Foltermethoden seiner
Gefängniswärter im Detail schilderte.
„ISRAEL IST NICHT MEIN LAND“
„Israel ist nicht mein Land“ begründete Vanunu 2010 seinen wiederholt von den Behörden zurückgewiesenen Ausreisewunsch.
Inzwischen fordern Organisationen und Einzelpersonen vieler Länder
Freiheit für Mordechai Vanunu. Zu den prominenten Unterstützern dieses
Verlangens gehören der seinerzeitige (1971) Enthüller der Pentagon Papers Daniel
Ellsberg; der US-Publizist Noam Chomsky, die japanische Künstlerin Yoko
Ono und der frühere südafrikanische Erzbischof Desmond Tutu.
(übersetzt, zusammengefasst und gestützt auf „The Guardian“, Sidney... mit Hilfe von deutschen Freunden)
dimarts, 24 de juny del 2014
DER SPAGAT
„Nach dem politischen Umbruch in der Ukraine versucht der frischeingesetzte Übergangspräsident Olexander Turtschinow den Spagat: Die Wiederannäherung an Europa und neue Gespräche mit Moskau...“ (Deutsche Welle, langsam gesprochene Nachrichten, 24-02-2014)
Spagat (1)der, -(e)s, -e; eine Übung (beim Ballet oder Turnen), bei der man (auf dem Boden) ein Bein waagrecht nach vorne und das andere waagrecht nach hinten streckt
Und ich sage: merkwürdig... oder?
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
Materialien benutzt um die "Erklärung des NSA-Chefs, Keit Alexander (apokryph)" zu schreiben
- Deutsche Welle, Berlin, 31-10-13 langsam gesprochene Nachrichten.
- Rotfuchs,Berlin, November 2013, Nr. 190.
- La Vanguardia, Barcelona, 6-11-13, Seite 10, “Berlín crida l’ambaixador britànic per l’espionatge”, von R.Poch.
-El Periòdico, Barcelona, 31-10-13, Seite 8, “Espiant”, von J.M. Fonalleras.
-El Punt Avui, Barcelona, 3-11-13, Seite 12, “Secrets de domini públic” von Quim Aranda.
- Le Monde, Paris, 25-10-13, Seite 3, «Le Royaume- Uni, serviteur zélé et relais européen de la NSA» von Y. E.
- Rotfuchs,Berlin, November 2013, Nr. 190.
- La Vanguardia, Barcelona, 6-11-13, Seite 10, “Berlín crida l’ambaixador britànic per l’espionatge”, von R.Poch.
-El Periòdico, Barcelona, 31-10-13, Seite 8, “Espiant”, von J.M. Fonalleras.
-El Punt Avui, Barcelona, 3-11-13, Seite 12, “Secrets de domini públic” von Quim Aranda.
- Le Monde, Paris, 25-10-13, Seite 3, «Le Royaume- Uni, serviteur zélé et relais européen de la NSA» von Y. E.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
EINE ERKLÄRUNG DES NSA-CHEFS, KEIT ALEXANDER (apokryph)
Es ist ganz falsch, dass der US-Geheimdienst NSA sich heimlich Zugriff auf die internen Datennetzwerke der Internetkonzerne Yahoo und Google verschaffe.
Damit kann die NSA (National Security Agency) die Email-Kommunikation von hunderten Millionen Menschen weltweit nicht ausspähen, wie die Zeitung Washington Post, unter Berufung aus den sogenannten Dokumenten des früheren US-Geheimdienstmitarbeiters Edward Snowden berichtete.
Auch US-Bürger sind von dem Überwachungsprogramm mit dem Namen Muscular nicht betroffen.
Und mehr Lügen: diese Zeitung Washington Post zitiert ein sogenanntes vertrauliches NSA-Dokument von 09. Januar 2013, dem zufolge in den 30 vergangenen Tagen etwa 181 Millionen Datensätze gesammelt worden wären. Alles falsch!
Unser Geheimdienst handelt nur auf Grundlage von Gerichtsbeschlüssen und würde nie in ingendwelche Datenbanken einbrechen.
Snowden ist ein globaler Paria, der Zuflucht in Russland zu nehmen gezwungen ist, um das Spiel von den Russen zu machen… die Russen, deren Ziel es ist, Unkraut zwischen den Beziehungen von Deutschland mit den USA zu säen.
Im Geheimdienst arbeiten wir hart. Seit dem Zweiten Weltkrieg, haben wir ein spezielles Programm, dessen Name Five Eyes ist, zur Schaffung einer Zusammenarbeit zwischen den Geheimdiensten der Vereinigten Staaten und vier anderen englischsprachigen Ländern: Kanada, Australien, Neuseeland und natürlich Großbritannien.
In der 100.000.- m2 großen Zentrale Fort Meade (Maryland) der 1952 gegründeten NSA arbeiten derzeit 20.000.- Menschen. Auf den Parkplatz vor dem Schwarzem Block passen mehr als 40.000.- Kraftfahrzeuge.
Wir sind da, in den Sozialen Netzwerken, und auch in der Zukunft werden wir dabei sein.
Oft spricht man über die Spionage als zweitältestes Gewerbe der Welt, wenn es ein früheres gäbe. Man datiert den ersten Code dieser Kunst auf das Jahr 2.000 v. Chr., aus Inschriften auf Tontafeln, die angeblich unter Bezugnahme auf geheimnisvolle Feuer-Signale ein Schlüssel waren, der zwischen den verschiedenen Völkern der Region Mesopotamien ausgetauscht worden war.
Das Wichtigste an der Tatsache überhaupt: Wenn ein nordamerikanischer Präsident heute oder in Zukunft einen wirklichen Sicherheitsstaat errichten will (und nicht diese Sache die wir heutzutage haben!) hat er, unser Präsident, mit Hilfe der NSA alle Werkzeuge schon in den Händen…
Und schließlich will ich noch ein Beispiel geben, um vor allen zu beweisen, dass unser System perfekt ist: Letzte Woche hat ein Junge Präsident Obama erzählt, dass sein Vater ihm gesagt hat, dass die Vereinigten Staaten ein großer Spion sind, der alle Leute in der Welt ausspioniert. Und Obama antwortete: Er ist nicht dein Vater..! Sehen Sie? Wir sind perfekt!
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dimecres, 28 de maig del 2014
Flors de la vida petita
Les flors de la vida petita són tossudes i fortes, però d'aparença fràgil.
Neixen a les esquerdes dels dies viscuts, al cor dels records, a les cartes escrites, al balcó dels dies quiets.
Són menudes com grans d'arròs,blanques i discretes com les flors dels crespinells.
Floreixen quan la memòria, fràgil, esdevé un tresor.
Quan els dits s'aturen i pensen aurores i postes pretèrites.
Quan la mirada veu alhora paisatges enfora i endins.
Quan la tendresa entapissa els cors i els amara amb una oculta saviesa.
diumenge, 25 de maig del 2014
ALPENS, CARTA OBERTA A "EL 9 NOU"
Senyor director de El 9 Nou:
En el setmanari de divendres passat, 10-1-14,
vostès publiquen a primera plana la notícia sobre una desgràcia de la qual fou
víctima una vaca, a la que varen torturar i matar, en el decurs d’una
bretolada.
En aquest titular de primera plana vostés hi
han inclós el nom del municipi d’Alpens, en explicar que l’autor d’aquesta
bretolada és un veí d’aquell poblet,
però aquesta circumstància no sembla que tingui una importància suficient –en
el context de la notícia—com per figurar en un titular i, a sobre, de primera
plana.
Recordo que, en la ja antiga Facultat de
Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Bellaterra, a principis dels anys
setanta, ens explicaven, als estudiants
de periodisme que a l’hora de redactar una notícia –i sobretot, en posar-li un
titular—havíem de tenir en compte la regla que els professors d’aleshores
anomenaven “de la piràmide invertida”, és a dir, la base a dalt. La qüestió més
important de la notícia calia posar-la en primer terme, en el titular. I
després era necessari distribuir els paràgrafs del text, seguint el mateix
criteri, fins arribar al final, a baix de tot, a la punta de la piràmide, on hauríem de fer
constar els detalls de menor importància, si és que ens quedava espai
disponible.
I en la meva modesta opinió, la circumstància
que el brètol sigui un veí d’Alpens només és un detall de menor importància. No
li sembla, senyor Director?
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dimecres, 14 de maig del 2014
Traduccions de Francesc Arnau del conte "El diccionari fantàstic", de Roser Iborra.
Jo
visc a Barcelona, però la meva àvia, que és nerviosa i menuda, s’està a
Castellterçol. Quan era petit, m’agradava molt, anar-hi, perquè allí
els carrers són més tranquils i es pot anar amunt i avall amb la
bicicleta, sense gaire cotxes que et destorbin. També hi ballen una
dansa de molta anomenada, i jo em quedava bocabadat, agafat de la mà de
l’àvia, contemplant les balladores amb la mantellina blanca i els
balladors amb el barret de copa, cerimoniosos.
Però
després em vaig fer gran, i ja no m’agradava tant, anar-hi, perquè ho
trobava una mica avorrit. Hi enyorava els meus amics de la ciutat, el
meu ambient.
Durant
aquest estiu passat, però, els meus pares van fer un viatge llarg, i
van dir que no se’n fiaven pas, de deixar-me tants dies sol a casa:
perquè diuen que amb prou feines em sé escalfar la llet i fer-me un ou
ferrat, jo. Prou vaig intentar convèncer-los que ja m’espavilaria! No hi
va haver res a fer: em van aparcar a casa l’àvia, a Castellterçol, amb
l’única companyia d’una bossa de roba i de la cartera plena de llibres
que no havia estudiat prou durant el curs.
Jo, me les veia a venir molt magres. Quan vaig arribar, vaig fer morros durant tot el sopar, i això que els meus pares marxaven l’endemà. Però l’àvia em va assignar una cambra sota teulada, al tercer
pis de la casa, que abans havia estat un rebost. Ja em va agradar,
això. Perquè, a dalt més alt, que en diu ella, hi podria estar d’allò
més tranquil, sense ningú que em controlés si apagava el llum tard o
d’hora, a la nit. A més hi havia l’eixida, que sempre m’havia semblat un
refugi prou interessant, olorós d’alls enforcats i d’herbes remeieres, i
ple de les andròmines més estranyes.
L’endemà,
quan els pares se’n van anar, ja els vaig fer més bona cara. Però vaig
vagarejar tot el dia com un bou sense esquella (o “com una ànima en
pena”, que diu l’àvia), amb bicicleta i sense, i no vaig saber trobar
res ni ningú mínimament interessants.
O
sigui, que em vaig tancar a dalt més alt. Vaig tafanejar els armaris
plens de llibres de quan el meu pare era petit, de pots plens de llavors
i de tomàquet en conserva, de diaris vells. I em va cridar l’atenció un
llibre molt gruixut que covava pols damunt de l’armari.
M’hi
vaig enfilar, amb el pressentiment que estava a punt de descobrir
alguna cosa interessant. I va ser així. Perquè el llibre, manuscrit amb
una cal·ligrafia recargolada damunt uns fulls de paper gruixut i
esgrogueït, deia així: Diccionari fantàstic, de Bernat-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.
“Renoi, quina relíquia!”, vaig pensar. I vaig començar a passar fulls, delerós i esternudant copiosament, a causa de la pols.
La primera paraula que vaig llegir va ser aquesta: “avorriment”. I deia així:
AVORRIMENT
m. Paràsit invisible que fa niu a les butxaques. Sembla innocu, però
pot arribar a emmalaltir greument l’hoste. Per tal de combatre’l, cal
omplir-se les butxaques de cartes rebudes recentment.
“Ja
pots pensar!”, vaig pensar. I vaig tancar el llibrot, una mica molest
amb la indirecta. Perquè jo realment n’estava, d’avorrit. Sort que
l’àvia em tractava a cos de rei, i que jo menjava com un lladre. Però,
per si de cas, vaig escriure una carta urgent al meu millor amic, i una
altra a l’hotel on paraven els meus pares. Quan vaig rebre les respostes, al cap d’uns dies, me les vaig repartir entre les dues butxaques.
Llavors, encuriosit, vaig tornar a consultar el llibre, i se’m va obrir per la mateixa pàgina. Vaig rellegir, astorat:
AVORRIMENT
f. Malaltia benigna, que fa tornar blaves les plantes dels peus.
Excepcionalment, es pot estendre per tot el cos, sense cap altre
inconvenient que l’efecte estètic. Per tal de combatre-la, va bé de
menjar olives farcides i, sobretot, de fer nous amics, amb qualsevol
pretext.
Ara
sí que no entenia res! És que m’estava tornant boig? El llibrot, ara,
no deia res dels paràsits, ni de les cartes a les butxaques. I jo estava
ben segur d’haver-lo llegit! El vaig tancar de cop, justament indignat.
Per
si de cas, però, i perquè no m’ho treia del cap, l’endemà vaig demanar a
l’àvia si em podria comprar olives farcides, que m’agradaven molt. I
ella em va dir que sí, i tant, però em va mirar amb una rialleta
sorneguera.
Quan
em vaig esverar de debò va ser quan vaig descobrir que tenia una taca
blava, rodona com una oliva, a cada planta dels peus. Maleït llibre, ni mai que l’hagués tocat!
M’ho vaig haver de prendre seriosament, doncs. Vaig tornar a agafar la bicicleta, i me’n vaig anar a caçar amics en aquell poble que em semblava tan avorrit.
El
primer que se’m va posar a tret va ser el noi gran de la fleca, que
cada dia em despatxava un pam de coca dolça per a l’esmorzar:
–No
t’agradaria pas fer una cursa de bicicletes, amb mi? –li vaig dir,
sense gaire convenciment. Però ell em va dir que sí, oi tant, que havent
dinat em passaria a buscar.
I
tot va anar com una seda. Amb el Pere, perquè es deia Pere, vam anar
amb la bicicleta amunt i avall, i jo havia de pedalar de valent per
atrapar-lo. I també ens vam arribar un dia al castell, i em va dir si
volia ser de la seva colla i tot, quan hi va haver prou confiança.
L’estiu
em va passar volant. Les taques blaves dels peus havien desaparegut, i
jo, ja, ni em recordava del llibre. Però quan els meus pares em van
venir a buscar, a les darreries d’agost, l’àvia me’l va dur a
l’habitació, mentre jo recollia la roba i feia les maletes.
–Té, noi –em va dir–. Ja
sé que el vas descobrir. El vam heretar d’un parent llunyà que era una
mica baliga-balaga, i un si és no és lletraferit. Aquí no hi fa res,
però a tu potser et pot servir.
Quan em vaig quedar sol, per pura curiositat, vaig tornar a buscar la paraula avorriment al llibre. I, no sé si us ho creureu, però tant me fa: perquè la paraula, al llibre, ja no hi era.
The fantastic dictionary
I
live in Barcelona but my grandmother, who is small and nervous, lives
in Castellterçol. When I was little, I liked to go there a lot because
the streets are quieter and you can go, up and down, riding your bike
with almost no cars to disturb you. The villagers used to perform a
famous dance and I was amazed, holding Grandma’s hand, watching the
ceremonial dancers, women with white headdresses and men with top-hats.
Then
I grew up and I didn’t like to go there so much because it was a little
boring. I missed my city friends and my environment.
Last
summer my parents went on a long journey and said they didn’t trust me
living alone at home for so long by myself. They said I hardly knew how
to heat milk or fry an egg. I tried to convince them I would smarten up
but there was nothing I could do. I was left at Grandma’s house in
Castellterçol, accompanied only by a bag of clothes and a rucksack full
of books that I hadn’t read during term time.
Difficult
times were ahead. When I arrived I rubbed everybody’s nose in it
throughout dinner, although my parents were leaving the next day.
Grandma put me in the attic on the third floor which had previously been
a pantry. I liked that because it was higher up. She said it was the
quietest place, where no one would mind what time I turned off the
light. In addition there was the loft, which had always seemed to me to
be quite an interesting shelter, fragrant with hanging garlic and herbs
and full of the strangest bits and pieces.
Next
day, when my parents left, I wasn’t so angry. I wandered around
aimlessly all day, with and without my bike, but I wasn’t able to find
anything or anyone of any interest at all.
I
decided to lock myself in the attic. I looked through the bookshelves
full of books belonging to my father when he was little, jars filled
with seeds and preserved tomato, old newspapers and I came across a very
thick book that was gathering dust on the cupboard.
I
climbed up with the feeling I was about to discover something
interesting and so it was. The book, a manuscript of twisted calligraphy
on sheets of thick, pale paper which said ‘Fantastic dictionary’,
Bernad-Ramon de Codolar i Argelaga, 1856.
'Oh my God, what a relic!' I thought and began to peruse the book eagerly, sneezing a lot due to the dust.
The first word I came across was this, ‘boredom’. I read,
‘BOREDOM
n. Invisible parasite which nests in the pockets. It seems harmless but
it can make the host seriously ill. To fight it, you must fill your
pockets with recently received letters.’
'What nonsense!' I thought. I closed the tome a little annoyed at this suggestion because it was really boring.
Luckily
Grandma was treating me like a king and I was eating like a lion. Just
in case I wrote an urgent letter to my best friend and another to the
hotel where my parents were staying. When I got the replies a few days
later I put a letter in each pocket.
Then I was curious. I referred back to the book and I opened it by chance at the same page. I re-read, with astonishment,
‘BOREDOM
n. Benign disease which stains the soles of the feet blue.
Exceptionally, it can spread throughout the body without any other
problem besides the aesthetic effect. To combat this it’s useful to eat
stuffed olives and especially to make new friends under any pretext’.
Now
I didn’t understand anything. Was I going crazy? The tome now said
nothing of the parasites or the letters in the pockets. I was sure I’d
read it. I slammed it shut, rightly outraged.
Just
in case, because I hadn’t succeeded in removing the whole thing from my
head, the next day I asked Grandma if she could buy stuffed olives,
which I really liked. She said ‘yes, of course’, but she looked at me
with a sly smile.
I
was really frightened when I discovered that I had a blue spot, round
like an olive, on each sole. Damn book! It would have been better if I’d
never touched it.
Therefore
I had to take it seriously. I got on my bike again and went out to hunt
for friends in that village that seemed so boring.
The
first person I met was the big boy from the bakery, the one who every
morning used to sell me an inch of sweet cake for breakfast.
‘Maybe
you’d like to have a race on our bikes?’ I said, without much
conviction. He said, ‘Of course, I’ll meet you after lunch’.
Everything
went smoothly with Pere, because Pere was his name, and we rode our
bikes up and down the village and I had to pedal hard to catch him. One
day we even reached the castle and he asked me if I wanted to join his
gang, since there was already enough trust between us.
Summer
was quickly over. The blue spots had gone and I had already forgotten
about the book. When my parents came back, at the end of August, Grandma
brought it to me while I was in my room packing my bag.
‘Here
you are’, she said, 'I know you’ve discovered it. We inherited this
book from a distant relative who was a little bit odd and somewhat fond
of literature. Here, this book isn’t useful to me, but it may be for
you.'
When
I was left alone I was curious and looked again for the word ‘boredom’.
I don’t know if you’ll believe me or not but I don’t care. The word had gone from the book.
Cuando me quedé solo, por pura curiosidad, volví a buscar la palabra aburrimiento. Y, no sé si lo vais a creer o no, pero da igual: porque la palabra ya no estaba en el libro.
El diccionario fantástico
Yo
vivo en Barcelona, pero mi abuela, que es nerviosa y menuda, en
Castellterçol. Cuando era pequeño me gustaba mucho ir allá, porque las
calles son más tranquilas y se puede ir arriba y abajo en bicicleta, sin
demasiados coches que te estorben. Los vecinos bailan una danza muy
famosa y yo me quedaba boquiabierto, cogido de la mano de mi abuela,
contemplando las bailadoras con la mantilla blanca y los bailadores con
el sombrero de copa, ceremoniosos.
Pero
después me hice mayor y ya no me gustaba tanto ir allá, porque me
resultaba un poco aburrido. Echaba en falta a mis amigos de la ciudad,
mi ambiente.
Pero,
durante este verano pasado, mis padres hicieron un viaje largo y
dijeron que no se atrevían a dejarme tantos días sólo en casa: dicen que
apenas sé calentarme la
leche o freír un huevo. En vano intenté convencerles de que ya me las
arreglaría! No hubo nada que hacer: me dejaron aparcado en casa de la
abuela, en Castellterçol, con la única compañía de una bolsa de ropa y
la cartera llena de libros que no había estudiado bastante durante el
curso.
¡Serían
unas vacaciones de perros! Cuando llegué, estuve malhumorado durante
toda la cena. Y eso a pesar de que mis padres se marchaban al día
siguiente. Pero la abuela me asignó una habitación en el tercer piso de
la casa, en la buhardilla, que en otro tiempo había servido de despensa.
Eso ya me gustó. Porque allí yo
podría estar completamente tranquilo, sin nadie que me controlase si
apagaba la luz temprano o tarde, por la noche. Además allí estaba el
desván, que siempre me había parecido un refugio muy interesante, con
aroma de ajos ensartados y hierbas medicinales. Y lleno de los
cachivaches más extraños.
A
la mañana siguiente, cuando mis padres se fueron, ya les puse mejor
cara. Pero vagué todo el día sin rumbo fijo, o “como alma en pena” que
dice la abuela, con y sin bicicleta, y no supe encontrar nada ni nadie
mínimamente interesante. O sea que me encerré en el desván.
Estuve fisgoneando los armarios repletos de libros - de cuando mi padre
era un niño - y llenos de potes con semillas, tomate en conserva y
periódicos viejos… Me llamó la atención un libro muy grueso, que acumulaba polvo encima del armario.
Me
encaramé, con el presentimiento de que estaba a punto de descubrir
alguna cosa interesante. Y así fue. Porque el libro, manuscrito con una
caligrafía retorcida sobre unas hojas de papel grueso y amarillento se
titulaba así: Diccionario fantástico de Bernat-Ramon de Codolar y Argelaga, 1856.
¡Caramba, qué reliquia! Pensé. Y empecé a pasar hojas, ansioso y estornudando copiosamente a causa del polvo.
La primera palabra que leí fue esta: “aburrimiento”. Y decía así:
ABURRIMIENTO
m. Parásito invisible que anida en los bolsillos. Parece inocuo, pero
puede llegar a enfermar gravemente al portador. Para combatirlo, es
necesario llenarse los bolsillos con cartas recibidas recientemente.
Sí…
¡Y un jamón! Pensé. Y cerré aquel librote, un poco molesto con la
indirecta. Porque yo realmente estaba aburrido. Suerte que la abuela me
trataba a cuerpo de rey. Y que yo comía como un león. Pero, por si
acaso, escribí una carta urgente a mi mejor amigo, y otra al hotel por
donde andaban mis padres. Cuando recibí las respuestas, al cabo de unos
días, las repartí entre los dos bolsillos.
Entonces me picó la curiosidad y volví a consultar el libro. Se me abrió por la misma página y volví a leer, asombrado:
ABURRIMIENTO f.
Enfermedad benigna, que tiñe de azul las plantas de los pies.
Excepcionalmente, se puede extender por todo el cuerpo, sin ningún otro
inconveniente que el efecto estético. Para combatirla, es conveniente
comer olivas rellenas y, sobre todo, conocer a nuevos amigos, con
cualquier pretexto.
¡Yo ya no entendía nada! ¿Es que me estaba volviendo loco? El librote, ahora, no decía nada de parásitos, ni de cartas en los bolsillos. ¡Y yo estaba muy seguro de haberlo leído!
Lo cerré de golpe, justamente indignado.
De
todos modos, por si acaso, y porque no podía sacármelo de la cabeza, a
la mañana siguiente pregunté a la abuela si podría comprar olivas
rellenas, que me gustaban mucho. Y ella me contestó que sí, desde luego,
pero me miró con una sonrisita socarrona.
Cuando me alarmé de verdad fue cuando descubrí que tenía una mancha azul, redonda como una aceituna, en la planta de cada pie. ¡Maldito libro, ojalá no lo hubiese tocado nunca!
Así
pues, tuve que afrontar el asunto seriamente. Volví a coger la
bicicleta y salí a buscar amigos por aquel pueblo, que me parecía tan
aburrido.
El
primero que se me puso a tiro fue el mayor de los hijos del panadero,
que cada mañana me vendía un palmo de coca dulce para desayunar:
- No te gustaría hacer una carrera de bicicletas conmigo? – le dije, sin mucho convencimiento. Pero él me dijo que sí, por supuesto. Después de comer pasaría a buscarme.
Y
todo fue como una seda. Con Pedro, porque se llamaba Pedro, fuimos en
bicicleta por el pueblo, y yo tenía que pedalear de lo lindo para
atraparle. Y también nos acercamos un día al castillo, y, cuando hubo
suficiente confianza, me preguntó incluso si quería ser de su pandilla.
El
verano pasó volando. Las manchas azules de los pies habían desaparecido
y yo, ya, ni me acordaba del libro. Pero cuando mis padres vinieron a
buscarme, a finales de agosto, la abuela me lo trajo a la habitación,
mientras yo recogía la ropa y hacía las maletas.
Toma,
chico –me dijo-. Ya sé que lo encontraste. Lo heredamos de un pariente
lejano, que era un poco tarambana, y algo dado a la escritura. Aquí no
le aprovecha a nadie, pero a ti quizás te sea de alguna utilidad.
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
divendres, 4 d’abril del 2014
Absències
El dia gris s'ha obert com una flor. Darrera els pètals blancs dels núvols s'ha desclòs la corol.la blava de l'aire.
Papallones de llum que travessen el no-res i s'aturen, un instant, a l'herba rebregada del temps.
Rellotges que s'adormen amb els estams carregats de pol.len.
Llavors futures al cor del dia quiet.
dimecres, 26 de març del 2014
Inventari de meravelles.
Fondària de blau llaurat amb núvols esparsos.
Continents de neu a la pell aspra de les muntanyes, i arxipèlags de líquen verd al mar de pedres.
Cascades adormides de les tarteres.
Silenci del gel que s'esquerda i dringa.
Cabells desfets de l'aigua desvetllada.
Sorpresa de flors rosades a l'herba rossa, vora el neret fosc.
Tebior del sol a la pell.
Fredor de l'aire petit, com un aleteig lleu de papallones pressentides.
Primavera.
dimarts, 4 de febrer del 2014
Cançons de la mare
D'esquerra a dreta: Isabel, Soledat, Palmira, Cèlia, mare, Roser.
Delgadina «Tres filles tenia un rei», cantada per Josepa Plans (Alpens, 1927-2010)
dissabte, 1 de febrer del 2014
ESCOLTAT EN UN MÍTING
El passat 24-01-14 es va realitzar un míting al Casal Fivaller, convocat per la Fundació Catalunya Estat i per l’Assemblea.Cat de St. Adrià, on es van discutir Les raons econòmiques, polítiques i socials d’una Catalunya Estat. A l’hora del torn de paraules, va intervenir un home que deia, més o menys, això: “Jo faré un prec, formularé una pregunta i, finalment, expressaré una esperança que tinc. Com vostè ha dit (dirigint-se a un dels ponents de la taula) cadascú té les seves pròpies motivacions personals per desitjar la independència. Aquestes motivacions, de vegades són grans, de vegades són petites”.
JO TENIA VINT ANYS
“Jo, per exemple, la primera vegada que vaig ser a Madrid, m’hi varen fer anar per força, per fer-me un judici davant d’un tribunal polític del règim del General Franco, el TOP (Tribunal de Orden Público). Era en 1968 i jo tenia vint anys. La independència de Catalunya, possiblement, és un dels grans desitjos de la meva vida… els vull perdre de vista… el Rajoy, l’Aguirre, el Gallardón, el Borbó… Ara bé –i aquí ve el meu prec –dirigit a tothom que m’escolteu: si-us-plau, no menystingueu la possibilitat que ara us diré”
CAP AMIC CAPITALISTA
“Si algun dia l’Estat Espanyol tornés a ser una república de treballadors i treballadores de totes classes, establerta sota un règim de llibertat i de justícia, jo vindria davant d’aquesta mateixa assemblea, a proposar la reincorporació de la Catalunya Independent a aquesta república nova… I això ho faria perquè, amb el pas dels anys, m’he adonat que, per un cantó, tinc algun amic estremeny, algun andalús, algun madrileny, algun gallec, basc, etc... i tots són obrers o defensors de la classe obrera. En canvi català, el que es diu català, no en tinc cap, d’amic, que sigui banquer o especulador o capitalista...”
NI EXÈRCITS NI PRESONS
“I ara la pregunta: a veure quina opinió els mereix aquest programa de treball, que els explicaré. Jo ja estava contra el règim del General Franco. Ara estic contra el del Rei i, en el futur, després de la independència de Catalunya, estaré contra qui sigui, que mani aquí, fins que tothom tingui un lloc de treball, un lloc a l’escola, un sostre per dormir...”
“És a dir que, amb la independència de Catalunya començarà una nova etapa de la mateixa lluita contra el poder... i quan hàgim assolit aquestes necessitats bàsiques, que he esmentat, aleshores la lluita continuarà fins aconseguir un país sense exèrcits, sense presons, on ningú visqui de la política i on puguem començar a demanar responsabilitats a l’Esglèsia Catòlica, per totes les malifetes que ha comès durant tota la Història, des de la seva fundació...”
LA BATALLA DE L’EBRE
“I ara explicaré l’esperança que tinc: avui mateix he tingut ocasió d’entrevistar-me amb un supervivent de la “Quinta del Biberó”, un home de 93 anys, un d’aquells que la República va enviar, en 1938, a intentar aturar la guerra a l’altre cantó del riu Ebre. I ell m’ha inspirat la formulació d’aquesta esperança... aquesta setmana que ve, farà 75 anys de l’ocupació de Barcelona, per part de les tropes franquistes... la meva esperança és que tinguin raó tots aquells que, com vostè (dirigint-se a un ponent de la taula), amb aquestes o altres paraules, afirmen que mai més no serà necessari defensar la llibertat de Catalunya amb el fusell a les mans...”
--
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dimarts, 28 de gener del 2014
Fum i boires
Al pont blau, el fred s'hi arrapa com una segona pell. Fa dibuixos de gebre a les baranes i a les flors seques dels marges.
Bellmunt està colgat d'un mar de boires. El llangardaix blau del Montseny ni es veu. El sol, indecís, roda entre els núvols sense acabar de desabrigar-se. Les xemeneies fan la dansa del ventre del fum.
Passa un tren.
Passa el dia, curt i rabent.
Dimarts. Desig de flors futures.
diumenge, 26 de gener del 2014
MANEL ARNAU I GIL (converses amb gent gran)
En Quico i l’Enriqueta,
germans de Manel Arnau i Gil, el dia de la proclamació de la Segona República
Espanyola, 14-4-1931. ( Fixeu-vos en la bandereta tricolor que aguanta en
Quico)
St. Adrià 18.- La
meva primera pregunta va ser : "El teu pare, en Francesc Arnau i Cucala va
morir molt jove, oi?" I aleshores en
Manel Arnau i Gil, de vuitanta-un anys i veí de St. Adrià de Besòs (Barcelonès) de tota la vida, va començar a
desgranar els seus records, amb l’assistència amatent de la seva esposa,
Claudina Vallès i Antonio. Així es va iniciar un discurs històric, que ens va
transportar, naturalment, cap a la seva infantesa.
“Sí, el meu pare, és a dir, el teu avi patern, va
morir a l’edat de 42 anys. Això ho recordo molt be. Fou en temps de guerra,
entre 1936 i 1939."
LA CARTOIXA DE MONTALEGRE
“Jo amb prou feines tenia cinc anys i, si rumio una
mica, podria arribar a concretar-te l’any de la seva mort, perquè recordo que
el meu pare va caure malalt de tuberculosi. El varen haver de tractar a
l’hospital que hi havia instal·lat a la Cartoixa de Montalegre, aquella que hi
ha a les muntanyes, entre Tiana, Montgat
i Badalona. Nosaltres anàvem a veure’l sempre que podíem. Arribàvem al centre
de Tiana amb un tramvia que hi havia i ens posàvem a caminar muntanya amunt.
Quan jo em cansava, el meu germà gran, és a dir, en Quicu (el teu pare, que deuria
tenir 12 o 13 anys) em pujava a coll-i-be i au amunt! Darrera venia la meva
germana Enriqueta –la teva tia, que tenia nou anys- i més avall encara, la meva mare Magdalena –la teva àvia.
EL BOMBARDEIG DE LA CAMPSA
“Durant una d’aquestes caminades, vàrem sentir de
cop i volta els avions. Eren els de Franco, que venien a bombardejar la
CAMPSA (Compañía Arrendataria del Monopolio de Petróleos Sociedad Anónima), les
instal·lacions del “pont del petroli” de Badalona. Ens vàrem espantar molt.
Ajupits observàvem els impactes de les bombes sobre l’aigua del mar. I els
sortidors que provocaven... Et dic això, perquè aquest bombardeig deu estar
enregistrat a la premsa de la època. I, si ho busquéssim, això ens permetria
assegurar l’any...
UN ANIVERSARI I UN FUNERAL
“Però espera! Ara ho recordo! Quan el van veure que
empitjorava tant ràpidament, ens varen permetre
emportar-nos el meu pare cap a casa nostra, a St. Adrià. I només va durar tres dies. Va morir el mateix dia que
l’Enriqueta feia els anys. Era un 24 de Maig... aquell dia ella en feia nou... va
néixer en 1928... doncs està clar: el bombardeig fou en 1937 i el meu pare va
morir, precisament, el 24 de Maig de 1937. Ja ho tenim!
“Ah! I has de saber que la Magdalena havia tingut
encara una altra filla, que fou la primera, però va morir molt petita... de
meningitis... En aquella època, hi havia moltes morts per tuberculosi,
meningitis i coses així...”
MORIR PER
SOLIDARITAT
Mentre el tiet
Manel m’explica tot això, jo recordo la primera vegada que la meva mare,
Montserrat Arias i Tarrés, em va explicar quines foren les circumstàncies que
varen fer emmalaltir de tuberculosi aquest meu avi patern.
Era un dia
qualsevol, en aquesta rereguarda republicana de St. Adrià de Besòs, que
aleshores es deia El Pla de Besòs. Hi
havia molta fam. El meu avi se n'havia anat, amb uns quants veïns més, cap a
les muntanyes del Vallès Oriental, a veure si trobaven alguna cosa per menjar.
El mitjà de transport fou un camió. Potser era un camió requisat per les
milícies d’algun sindicat obrer. Potser a la caixa del camió hi havia una
pintada blanca o negra, amb les sigles de la CNT-FAI (Confederació
Nacional de Treballadors – Federació Anarquista Ibèrica).
El cas és que,
quan ja tornaven cap a casa, es va posar a ploure a bots i barrals.
En un moment
donat, el meu avi, que anava assegut dins la cabina, va fer parar el camió i va
cedir el seu lloc a una dona, que portava una criatura petita. S’estaven
mullant totes dues, al costat d’altra gent, a la caixa del camió, que quedava a
l’aire lliure, sense cap tipus de
coberta.
Ell va continuar
el viatge enfilat al sostre de la cabina, en una mena de plataforma que hi
havia, protegida només per una petita barana de ferro, d’un pam d’alçada, que
normalment servia per a subjectar-hi paquets.
Així el meu avi, a la part davantera del camió, per molt que intentés protegir-se de la pluja,
va anar entomant l’aigua que li queia a sobre, ininterrompudament, durant
tota la resta del llarg trajecte de la tornada. Va ser així com es va posar malalt de tuberculosi i va donar la
vida per la seva gent.
UNA DISCUSSIÓ
Recordo que, quan
la meva mare va em va explicar aquests fets, al final vàrem acabar discutint,
ella i jo, perquè ella ho explicava amb un to d’amargor, com si volgués
criticar-li, a l’avi, que ell havia anat
massa lluny amb la seva actuació solidària. I jo, que aleshores devia tenir uns
vint anys, li vaig replicar que l’avi no havia fet altra cosa que complir amb
la seva obligació: donar la vida per la seva gent...
La tieta Claudina
i el tiet Manel expliquen i expliquen. I jo vaig apuntant... ja seguirem posant-ho
en net i publicant...
Etiquetes de comentaris:
Escrits de Francesc Arnau i Arias.
dimecres, 15 de gener del 2014
Des del pont blau
Ja fa cosa d'un any que vaig canviar de casa i ara passo, dia sí i dia també, pel pont blau. Dessota el pont no hi ha aigua, sinó trens; és un dir, perquè la coincidència amb un tren es produeix poques vegades. Però quan passes per un pont has de mirar avall, vulguis o no: en aquest cas, cap al camí paral.lel de les vies i els marges alts.
A la dreta del pont hi ha la serralada, sovint també blava, de Bellmunt i Cabrera. Veig el Montseny d'anada, però no de tornada.
M'agrada, passar pels ponts: d'un cantó a un altre, damunt de l'aigua o dels camins. De fet un pont és un camí damunt d'un altre camí. Una cruïlla aèria.
Damunt del pont de cada dia, tots som una mica funàmbuls.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













