INDEPENDÈNCIA PER A CATALUNYA

Tinc uns amics europeus de més enllà dels Pirineus, que m’han demanat la

meva opinió sobre la situació a Catalunya, després de les eleccions del 25 de novembre. I aquesta és la meva resposta:

A Madrid, els mitjans de comunicació oficials i centralistes diuen que ara la independència de Catalunya ja no és possible, perquè CiU no va aconseguir la majoria absoluta en les darreres eleccions, però obliden que tres quartes parts del nou Parlament català pertanyen a partits polítics que volen convocar un referèndum d’autodeterminació.

LES RAONS ECONÒMIQUES

La raó per la qual CiU ha vist baixar els seus resultats electorals és, senzillament, perquè al poble català no li ha agradat la campanya d’estil mesiànic, que han organitzat al voltant del president Artur Mas. I també, naturalment, perquè els treballadors/ores tenen raons econòmiques molt importants per estar en contra de la classe dominant.

UN CERT SENTIMENT APOCALÍPTIC

El setmanari Catalonia today, de Barcelona, en la seva última edició de desembre, diu:

  ...un cert sentiment apocalíptic s’ha instal·lat en el si de moltes famílies catalanes. Són milers els qui han perdut lloc de treball i vivenda i, el que és pitjor, han perdut també l’esperança de refer-se de les seves pèrdues en un futur immediat. Durant tot aquest any, els mitjans de comunicació han anat plens d’històries econòmiques horroroses entorn de les anomenades ‘primes d’alt risc’ i les devaluacions realitzades per les agències financeres, mentre els problemes econòmics dels bancs i les administracions s’han convertit en el pa de cada dia, per a una societat cada vegada més preocupada pel seu futur. La gran manifestació i la vaga general del dia 14 de Novembre només és la última prova d’aquest descontentament creixent... (*)

Actualment, les mesures neoliberals i salvatges imposades pel govern espanyol del president Mariano Rajoy (PP), s’han vist encara més reforçades i aprofundides pel govern català d’Artur Mas, amb el recolçament dels anomenats socialistes catalans (PSC).

LES PRIMERES RETALLADES FOREN DE ZAPATERO

El PSC, partit federat amb el PSOE, està avui més desacreditat que mai, perquè tothom sap que aquest partit també és responsable de les retallades de guerra, que foren imposades  per Zapatero aquests últims anys. Aquestes retallades ara encara són més grosses, a causa de l’actuació devastadora del govern del PP i ens autoritzen a afirmar que l’alt grau de desesperació, que afligeix tant la classe obrera catalana com l’espanyola, és deguda no només a la crisi global, sinó també (i sobretot) a les maneres opresores i salvatges, que la classe dominant utilitza per confrontar la crisi.

CiU FORMA PART, CLARÍSSIMAMENT, DE LA CLASSE DOMINANT

I CiU és un partit polític de la classe dominant. Un partit polític molt conservador, que utilitza els sentiments nacionalistes del poble català en favor dels interesos econòmics dels capitalistes catalans. I no hem de perdre de vista que els hereus d’aquell capitalisme català, que va ajudar tant el general Franco durant la guerra civil de 1936-39, no estan tots sota   l’ala dreta del PP, sinó que alguns estan sota l’ala nacionalista i dretana de CiU.

EL PODER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ CATALANS

Avui a Catalunya, el poder dels mitjans de comunicació –que d’una o altra manera depenen de la Generalitat (govern català)— és més gran que mai... i aquests mitjans estan completament manipulats. Avui, la única imatge d’Espanya que es ven a Catalunya no és gens simpàtica; és només el centralisme, l’agressivitat contra Catalunya... Qualsevol altra Espanya, diferent d’aquesta, senzillament no existeix als ulls de CiU.

Per exemple, el fet innegable que, unes quantes setmanes enrera, la tercera força política espanyola en nombre de vots, IU (Izquierda Unida) votés en el Parlament Espanyol a favor de l’Autodeterminació de Catalunya, fou completament ignorat pels mitjans de comunicació catalans, dominats per CiU. Aquests mitjans són titllats de mafiosos (clubbish, diuen els anglesos) des d’amplis sectors d’opinió; i aquesta ala dreta nacionalista catalana és profundament anti-esquerra; ni tan sols en volen parlar, d’un canvi de les proporcions en la legislació electoral, que ara és descaradament favorable als partits de la dreta... I d’aquesta manera resulta que les esquerres catalanes amb prou feines estan representades al Parlament de Catalunya i, en qualsevol cas, ho estan molt menys que les esquerres espanyoles en el parlament de Madrid.

POTSER HI TORNARÍEM, A L’ESTAT ESPANYOL ?

Enmig de tot aquest malson, hi ha molt pocs intel·lectuals que gosin incidir en la direcció correcta. El professor Vicens Navarro de la Universitat de Barcelona n’és un. Algunes de les idees que es contenen en aquest modest article meu són seves.

Hi ha moments d’esperança, com el de la vaga general i la  gran manifestació del 14 de novembre o, fa uns quants dies, quan el Financial Times va opinar –amb una argumentació netament econòmica—que la independència de Catalunya és possible...

Com més triguin els espanyols a tractar-nos a nosaltres, el poble de Catalunya, com a germans i germanes, el sentiment independentista anirà creixent i creixent, cada vegada més; i no el podran aturar.

La meva proposta és que, en un futur proper, quan Espanya torni a ser una república popular de treballadors de totes classes, establerta sota un règim de llibertat i de justícia per a tothom, aleshores potser hauríem de convocar un altre referèndum per tornar a ingressar en aquest nou Estat Espanyol... perquè jo sento --fa molt de temps-- que tinc moltes més coses en comú amb un jornalero d’Andalusia,  amb un metal·lúrgic de Bilbao o amb un pescador de Galícia, que no pas amb tots els banquers i empresaris catalans junts...!

(*) Catalonia Today, nº 0359, Dezember 2012, Annus horribilis, by Marcela Topor, editor.