Els carrers seran sempre nostres!

divendres, 27 de juny de 2008

EL CAMÍ (3)


Després, va ser el vertigen de la tartera. Els peus que corren, rodolen, frenen, i tot el vent als ulls, carícia, i tota la nit als prats de la pell nova: l’amor que es reinventa; la vida, primigènia. Les estrelles tan altes i la neu, intocada.
I et vas adonar que tot era possible, que mai no t’acabaries el camí. Que sempre formaries part de la muntanya. Que eres muntanya.

2 comentaris:

Tere ha dit...

Bravo Roser,
Parlar des del cor i des dels sentiments, la vida i l'amor,... Fa tanta faltar! Gràcies. He conegut el teu blog a través del blog del Joan. Puc fer un link al meu bloc?

Roser ha dit...

I tant, Tere! Jo també t'enllaço. Una abraçada!