diumenge, 22 de juny de 2008

EL CAMÍ (1)


En començar el camí ni ho saps, que el fas. Veus, sents, olores i menges, no ets gaire més que una formiga; potser menys. És un món de llums canviants, de veus, i entre totes, La Veu. Si ella és a prop, tot va bé.

Però a vegades és lluny, i has de cridar molt fort, perquè torni. Tens fred, tens calor, tens gana, tens set. El camí és inhòspit.

Fins que la claror es destria, i aconsegueixes veure nítidament La Veu, i és Ella. Si tens prou sort, potser també el veus a Ell.

Veus les fulles que gronxen, et diuen: Fulles. Veus els núvols de color de llet, i et diuen: Núvol. El camí té noms.

Menges, dorms, et mous, jugues amb els peus, i et diuen: peus; jugues amb les mans: mans. A vegades Ella es torna seda, es torna font. A vegades Ell somriu i et posa collarets de noms ignorats arran d’orella.

Tens sort. No ho saps, encara, però tens molta, molta sort.

1 comentari:

Jesús M. Tibau ha dit...

Per gaudir del scamins has de tenir la capacitat de sorprendre't