Recordes exactament el moment en què vas prendre consciència que existies, bé que no pots situar-lo amb precisió en el temps. Però va quedar intensament gravat (com escrit en lletres de foc) a la teva memòria.
Era un dia lluminós. Potser a mitja tarda, amb un sol resplendent. Primavera o estiu, perquè encara pots sentir el record de la calidesa de l’aire de vellut i aquella olor efervescent de vida al teu voltant.
Baixaves, sola, pel camí amb herba ufanosa i flors a banda i banda. I de sobte, sense cap motiu aparent, com si algú hagués obert una cortina davant dels teus ulls, et vas veure tu mateixa, caminant, amb un cos precís, com si tu no fossis tu i et poguessis veure des de fora. I et vas adonar que estaves atrapada en un cos, en un temps i en un espai terriblement concrets, incomprensibles.
Vas pensar: “Sóc”, amb una barreja de joia i de dolor, amb tota la teva pobra intel·ligència esmolada, esberlada. Amb impotència, al caire d’aquell precipici de preguntes.
“Sóc, sóc!”, et repeties mentalment, meravellada, eufòrica, espantada, i et miraves les mans, els peus, i veies com es movien, incrèdula.
Entendre, per primera vegada, que “eres”, i que podies “saber-ho”, et feia tant de mal com un doll de vidre fos; i tant de bé com una riuada de plaer que intuïes que acabava de néixer, i que no pararia de brollar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada