Camí sinuós

El camí és llarg, fins a la casa del nostre amic. Travessa la frontera i, després de la plana de Perpinyà, s’enfila amunt, entre vinyes que, després de les pluges, tenen uns pàmpols lluents, d’un verd que el sol fa transparent. Ginestes florides. Sempre havíem fet aquest camí a l’hivern, i el recordava rosat: de l’argila rogenca, de la llum de ponent, de les soques nues. Avui, però, esclata amb tots els verds que pugueu imaginar: madurs i tendres, camins de flors, de fruita pressentida. En dies així, m’agradaria ser ovella, o vaca, per menjar parsimoniosament tots els verds i somniar-los eternament. Només això.

Però no sóc vaca, ni ovella, i demano un “cafè noir” on el català encara s’hauria d’entendre. Estem bé. Som tres, després cinc, ens entenem: els comentaris, les brometes, els silencis. Compartim l’admiració pel paisatge redescobert, que l’aigua passada i el vent present han redefinit, esmolat, estrenat.

I arribem a San Pau de Fenollet, el poble tan ben posat entre les parets de pedra grisa, un grapat de teulades vermelles i de casetes amb jardí i porticons: ”volets” de tots colors.

I ara vénen les gorges de Galamus, m’anticipo al gaudi de la roca esberlada, la carretra sinuosa, una serp de pedra. Cada paret és un mostrari de flors, cada revolt una sorpresa.

La casa del nostre amic és dreta com sempre, oberta, hospitalària. Hi entren nens i gats, sempre hi ha algú dormint, menjant. Ell és tan discret com la casa, ulls d’aigua verda cansada, cabells grisos amb rastes, llargs. Ens diu on podrem dormir i se’n torna al cau, nosaltres fem i desfem.

Demà farem l’entrevista, parlarà llarg i fluixet davant la càmera, recordarà lluites i presos, infància. Tot per presentar Mumia Abu-Jamal i la traducció del seu nou llibre, “We want freedom”, encara no en català, en castellà.

Mengem truites i els nens s’han acabat les galetes, ens fa riure la capsa buida que havíem deixat, ben plena, damunt la taula. “On va partager”. I compartim, menjars i converses. El castell de Peyrepertuse ens fa l’ullet des de la finestra, els gallerets envolten la casa, com sentinelles vermells.

Costa, marxar. Gràcies per tot, a reveure, “see you soon, stay strong”.

I és que hi tornarem sempre. L’hora és més quieta, la llum declina, les gorges s’obren per fer-nos pas.

Sí, tornarem.