A la vall el camí planeja, l’aigua s’aquieta, el temps dorm. Arribes. O t’ho penses. És el migdia, l’hora de les persianes que ratllen la pell de sol i d’ ombra: ets zebra, pastures. Ets flor al balcó, i els estendards es tornen roba estesa. Fas niu.
Deixes dreceres i et fas pont sobre l’aiguabarreig dels rius, de l’aigua en calma. Ets pont damunt pollancres i freixes, damunt salzes de plata amb renou de vent, d’oblit.
Vola arran un ocell blau, i els sabaterets escriuen la pell de l’aigua.
Ets ocell que neda a l’aigua dels núvols, ets un instant, libèl·lula, espiadimonis breu.
Ets tacte de pedra grisa, vellutada.
Ets fulles com mans dels plataners, ets dins la tarda.
El blau del cel es va fent petit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada