Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

divendres, 18 de juliol de 2008

CAMÍ D’ESTIU A LA FONT DE MATAMOSSES


No fa calor, no fa fred. És un dia net, perfecte pel que té de fràgil. Efímer. Fa una mica d’airet i el sento com si fos el temps que, delicadament, rellisca. Inexorablement.

Els fonolls són alts, a punt de ser xuclats. Crespinells blancs a les pedres, arròs de pardal, que en diu algú. Margarides altes. A les obagues, encara algun bassal: fredor de pluja, fredor de nit. No pot durar. El sol és alt i va eixugant els rastres de l’aigua, que fan dibuixos de sorra arrossegada als camins, que han tornat a fer el camí inèdit.

Una vegada, en aquest camí, fa anys, hi vaig veure un marcòlic rosa: com els de Núria però rosat, i més petit. Mai més. Ara hi ha campanetes blaves, petites i grans, clavells de pastor amb els pètals una mica esborrifats, tremolosos, orquídies petites. Algun bolet despistat. Les flors grogues del pericó foradat i els botonets de Sant Joan; i l’olor verda de la sajolida, que em fa pensar en olives recòndites.

Tot se’n va tan de pressa, que frueixo la quietud, el dia que sembla aturat però gira com una engruna d’un collaret còsmic, els núvols de papallones que espanto amb els peus, la mica de terra esllavissada als marges amb arrels a dintre, les roderes d’un tractor que no conec.

A Roca de Pena, la paret de pedra enfilada, inversemblant, l’orella d’ós negreja a les esquerdes, i penso en plegaments i cràters, muntanyes que neixen, cataclismes que ara semblen immòbils.

I ja sento l’aigua, i deleixo la font entre avellaners alts amb la fruita sempre verda, entre falgueres noves, d’aquest any, d’avui, d’ara mateix.

La font brolla amb una alegria oblidada, i m’he de ficar de peus al rec, per abastar el doll. Plenitud de l’aigua que revé, buidor de l’aigua que se’n va...

No pot durar.