Laberint

Laberint dels anys,
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.

Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.

Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.

Ja he votat.

Sí i sí provisional al Rocío, Almonte, Huelva. 9N, 2014.

Doncs, ja he votat, avui, a Vic: sí i sí. Que en Rajoy m'esborri de la llista dels abstencionistes que s'ha fet seva!

Dit això, vull explicar el meu vot.
Vaig començar pensant que no votaria. Durant anys he fet abstenció activa i crítica i incòmoda. Ho dic pels qui posen tots els abstencionistes al mateix sac i els tracten de ganduls.
Tres vegades vaig explicar per què no aniria, obligada, a una mesa electoral. Raons polítiques i escrites, no un suposat mal de queixal. I em van jutjar i condemnar, i després la sentència no es va fer efectiva, i després va prescriure. Però vaig viure durant molts mesos amb la por al cos: que m'embargarien el sou i que aniria a la presó. Doncs, res d'abstenció passiva.
Sóc molt crítica amb la independència sense adjectius. Vull dir que, per a mi, ha de ser independència i socialisme. I llibertat. I justícia. Amb una casa per a cadascú, un sostre; amb feina; sense corrupció.
Als independentistes no els agrado, em tracten d'anarquista. Als anarquistes tampoc no els agrado, em tracten d'independentista. Però quan els independentistes i els anarquistes han estat a la presó, he lluitat de la mateixa manera contra l'enemic comú. Quan he pogut.
Doncs, la independència del Sr. Mas i dels convergents corruptes no és exactament la meva.
Però llavors algú va parlar de desobeir i de canviar-ho tot. I això ja em va agradar més!
Quan van dir que la consulta era il.legal, encara em va agradar més. Il.legal, però legítima.
Vaig pensar en el no-sí, una opció que sembla estranya. Vull que Catalunya sigui un estat? Amb fronteres, injustícia, exèrcit...? No, no ho vull, pensava.
Vull que Catalunya (no l'estat de Catalunya) sigui independent? Sí, ho vull, però: independent de qui? D'Espanya? D'acord. Però també independent de les màfies, de les multinacionals, de la banca criminal, de la injustícia flagrant.
Curiosament, però, el fet de ser fora de casa el 9N va ser decisiu. Em vaig enyorar molt. I vaig veure i viure una intoxicació brutal dels mitjans, una desinformació tan bèstia que feia vergonya aliena. I ràbia!
Portava la papereta a la motxilla. L'en vaig treure i vaig marcar el sí-sí. Sí, vull que Catalunya no sigui menys que Espanya. Vull les nostres ràdios i televisions, la nostra llengua, la nostra escola. Vull que mai més ningú pugui prohibir el català a l'escola (on jo no em vaig adonar que m'estaven parlant una llengua estranya fins molt tard!). Vull que no em mirin malament pel fet de parlar en català.
Per tant, sí-sí.
Que podria ser: no-no, si tot s'acaba aquí. Hem de pensar amb el cor i sentir amb el cap.
Comencem a canviar-ho tot. Que ja hem patit massa.

MICELI

Com un gran ocell negre,

la tristesa bat les ales feixugues de la tardor.

Quantes fulles daurades que no em puc endur.

Quanta alegria colgada...

El miceli del cor fa arrels subterrànies

que no conec.

SIRENES, CENTAURES

No ets home i cavall, ets un centaure.

No ets dona i arbre, ets dona amb arrels.

No cacis papallones: són flors amb ales.

No trepitgis flors: són papallones quietes.

Tens cor de núvol: expandeix-te.

Tens dits de pluja: plou.

Tu ets jo, jo sóc tu.

Som cavalls i flors, papallones, herba.

Som vius, som morts.

Som temps, miratge.

Si pateixes, pateixo, moro amb tu.

Si pateixes, vull saber-ho.

Si gaudeixes, és amb mi, també.

Si et fereixo, sagno.

Si m’oblides, no sóc.

Si calles, crido.

Som vius, som morts.

Tenim peus d’herba,

ens calcem muntanyes,

renillem i parlem:

som centaures.

Volem als bassals,

som mirall,

nedem als núvols,

som sirenes

i pols del camí

i alè d’estrelles.

Grans i petits,

so i silenci,

camí de formigues

o oceans de boires,

estams i pedres,

baixem pous

i passem ponts,

som ponts i pous:

fondària

de pensaments,

ponts de paraules:

baules.

SARGIT

Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.

VIATGE

Terra llaurada,
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.

Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.

CANÇÓ DE BRESSOL DE BOIRA

Es fa de dia,

la nit s'aprima,
la boira gronxa,
blanca pubilla.

A les obagues
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.

El sol rebota,
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.

Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.

La boira alta
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.

Parracs de núvol
a les altures,
un nen perdut
va escampant engrunes...