Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

MICELI




Com un gran ocell negre,
la tristesa bat les ales feixugues de la tardor.
Quantes fulles daurades que no em puc endur.
Quanta alegria colgada...
El miceli del cor fa arrels subterrànies
que no conec.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)