Els carrers seran sempre nostres!

dijous, 13 de novembre de 2014

Ja he votat.


Sí i sí provisional al Rocío, Almonte, Huelva. 9N, 2014.




Doncs, ja he votat, avui, a Vic: sí i sí. Que en Rajoy m'esborri de la llista dels abstencionistes que s'ha fet seva!

Dit això, vull explicar el meu vot.
Vaig començar pensant que no votaria. Durant anys he fet abstenció activa i crítica i incòmoda. Ho dic pels qui posen tots els abstencionistes al mateix sac i els tracten de ganduls.
Tres vegades vaig explicar per què no aniria, obligada, a una mesa electoral. Raons polítiques i escrites, no un suposat mal de queixal. I em van jutjar i condemnar, i després la sentència no es va fer efectiva, i després va prescriure. Però vaig viure durant molts mesos amb la por al cos: que m'embargarien el sou i que aniria a la presó. Doncs, res d'abstenció passiva.
Sóc molt crítica amb la independència sense adjectius. Vull dir que, per a mi, ha de ser independència i socialisme. I llibertat. I justícia. Amb una casa per a cadascú, un sostre; amb feina; sense corrupció.
Als independentistes no els agrado, em tracten d'anarquista. Als anarquistes tampoc no els agrado, em tracten d'independentista. Però quan els independentistes i els anarquistes han estat a la presó, he lluitat de la mateixa manera contra l'enemic comú. Quan he pogut.
Doncs, la independència del Sr. Mas i dels convergents corruptes no és exactament la meva.
Però llavors algú va parlar de desobeir i de canviar-ho tot. I això ja em va agradar més!
Quan van dir que la consulta era il.legal, encara em va agradar més. Il.legal, però legítima.
Vaig pensar en el no-sí, una opció que sembla estranya. Vull que Catalunya sigui un estat? Amb fronteres, injustícia, exèrcit...? No, no ho vull, pensava.
Vull que Catalunya (no l'estat de Catalunya) sigui independent? Sí, ho vull, però: independent de qui? D'Espanya? D'acord. Però també independent de les màfies, de les multinacionals, de la banca criminal, de la injustícia flagrant.
Curiosament, però, el fet de ser fora de casa el 9N va ser decisiu. Em vaig enyorar molt. I vaig veure i viure una intoxicació brutal dels mitjans, una desinformació tan bèstia que feia vergonya aliena. I ràbia!
Portava la papereta a la motxilla. L'en vaig treure i vaig marcar el sí-sí. Sí, vull que Catalunya no sigui menys que Espanya. Vull les nostres ràdios i televisions, la nostra llengua, la nostra escola. Vull que mai més ningú pugui prohibir el català a l'escola (on jo no em vaig adonar que m'estaven parlant una llengua estranya fins molt tard!). Vull que no em mirin malament pel fet de parlar en català.
Per tant, sí-sí.
Que podria ser: no-no, si tot s'acaba aquí. Hem de pensar amb el cor i sentir amb el cap.
Comencem a canviar-ho tot. Que ja hem patit massa.