ENS VEUREM EL DIA VINT-I-VUIT

L'Esquerra Independentista defensa l'anticapitalisme i la desobediència per assolir la independència: Barcelona, 11 de setembre de 2015.

Per situar-nos, només: sí que vaig anar a la manifestació de l’esquerra independentista a Vic, el dia 10 de setembre, però no a la Via Lliure. Voto la CUP. Però ara mateix expresso opinions estrictament personals.

Vaig seguir la Via Lliure des de casa i sí, feia molt de goig. Era espectacular. El cor se me n’hi anava...

Potser em vaig equivocar, en no anar-hi. Molta gent de la CUP hi era. Molts dels meus amics i amigues, germans i germanes, veïns i veïnes, parents...hi eren. L’ambient era festiu i emocionat, emocionant. I tanta gent al carrer, reivindicant la independència, evidentment que és, per a mi, una magnífica notícia. 

Però, per altra banda, sabia que no m’hi hauria trobat prou a gust, perquè em sembla que l’estètica es menjava, en part, capacitat d’expressió i de lluita. No hi vaig saber veure ni una sola pancarta. Bé, a vol d’ocell no se’n veia cap. Alguna de petita, i tímida, hi devia ser...

Potser no és políticament correcte, però trobo que s’ha de poder dir, el que penses. 

I penso que no ens hem de deixar amagar la corrupció i les retallades brutals sota l’estora de l’estelada, per molt que la portem al cor.

També em feia por, i malauradament s’ha confirmat després, que els sectors més de dretes de “Junts pel sí”  en voldrien treure un rèdit clarament electoral i exclusivista...

D’altra banda, penso que hem de continuar reivindicant el dret a votar de tothom qui viu i treballa a Catalunya: la plena ciutadania per a tothom. I el dret a una casa digna, i el dret a un treball, no un esclavatge.

Quan dic això, hi ha sempre qui m’argumenta que la independència va primer, que d’això en parlarem després... i no, no em sembla un posicionament vàlid, perquè la independència que vull és la de la ruptura i la dels drets socials, prioritaris. 

Per sort, llegeixo, però se n’ha parlat molt poc, “La tradicional manifestació que organitza l'Esquerra Independentista el vespre de l'Onze de Setembre a Barcelona ha arrencat enguany (...) en acabar la Via Lliure. Prop de 5.000 persones han caminat darrere la pancarta "Països Catalans: camí de la llibertat" per reivindicar una independència per canviar-ho tot i la desobediència com a eina per a la ruptura. Els lemes més sentits han estat "Ja n'hi ha prou de pactar; ara és hora de lluitar", "Sense desobediència no hi ha independència" i altres proclames anticapitalistes i feministes.

A la manifestació, organitzada per les organitzacions de l'Esquerra Independentista (Arran, Endavant, Sepc, Alerta Solidària, la COS i la CUP) s'hi ha incorporat un bloc internacionalista, (...) A més, al final de la manifestació s'hi ha sumat el Bloc Antiautoritari, un grup llibertari independentista que ha exhibit una pancarta amb el missatge "Autogestió és independència".

Doncs, sort en tindrem, d’aquesta gent! (Per a mi, això del grup llibertari i independentista és una novetat, llargament desitjada...)

Però, tornant al que deia: penso que la Via Lliure podia haver anat molt més enllà. Perquè, entre aquella multitud impressionant, no hi havia gent a l’atur? No hi havia dones maltractades, gais o lesbianes incompresos? O malalts que no reben ni l’atenció ni la medicació adequades...? Immigrants sense papers i sense drets...? Famílies sense recursos...?

I allà eren, tots i totes, generosos i entusiastes, però sense acabar d’aprofitar la mobilització i sense reivindicar, almenys aparentment, cap altra cosa que una independència abstracta i sense adjectius.

Dit això, també he de dir que mi no em fan cap gràcia segons quins  acudits que corren per la xarxa aquests dies, perquè em semblen una banalització de la independència ben poc aconsellable. L’acudit sobre els tancs espanyols, per exemple,  que entren per la Diagonal i han de pagar peatge. Perquè l’article 8 de la Constitució Espanyola continua vigent...i les amenaces recents del ministre espanyol de defensa no eren cap acudit, em temo.

D’altra banda, a mi em fa molta tristesa que alguns independentistes no vulguin ni saber què diuen els de “Catalunya sí que es pot”. Perquè, malgrat que no els voti, penso que hi ha molta gent de bona fe i amb trajectòries de lluita importants que no es poden menysprear i amb qui, més tard o més d’hora, ens haurem d’entendre, és més: ens voldrem entendre. Ah, i posats a dir-ho tot, els acudits sobre el nom de Rebull em semblen senzillament indignes.

Per acabar, doncs: des la divergència, però també amb uns ideals comuns clars de justícia social i independència, ens veurem tots i totes el dia vint-i-vuit? Hi serem, a l’hora de la desobediència? A l’hora de la veritat?

Jo vull pensar que sí.