Sóc només pols, però em penso estrella.

dilluns, 31 d’agost del 2015

Una aigua remota





El meu desig és una aigua remota.
Fa camins incerts per una cova  subterrània
i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és...
Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,
allò de mi impertorbable. Sort
d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:
rellotges de pedra que esmicola
una explosió de llum:
les mans del saurí agiten l’aigua.