Sóc només pols, però em penso estrella.

dimarts, 25 d’agost del 2015

La pell




La pell de serp, tan vella, cau a trossos. Tan fràgil. Temps i temps de dur-la sense gosar despullar-me'n. Amb por de la pell nova per si no n’hi havia i em quedava, només ossos nus, sota el sol inclement.

A la platja de les hores, dormo la nova existència, entre rellotges aturats i buits, com conquilles massa gastades.

Les busques són insectes que busquen la tarda.

A l’aigua dels dies, pesco reflexos de lluna amb xarxes d’aire.