Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 16 de març del 2011

Paraigua vermell


Plou la pluja, de la manera que a mi m'agrada: a bots i barrals, impetuosa, irreverent. Baixa pels carrers desfeta en mil camins d'aigua; salta graons i s'estimba pels marges florits...

El cel és de color de pa amb xocolata i em porta records de berenars d'escola. Sembla que en sento l'olor. Corríem i menjàvem alhora, suàvem, cridàvem, tant si plovia com si feia sol, com si feia vent. Obríem els braços, érem avions o ocells. Ara em sembla que tot era una festa...

Avui no corro, és clar, prou feina tinc a no caure; però agafo el paraigua vermell i me'n vaig amb qualsevol pretext a fruir de l'aigua desfermada que s'emporta tots els racons de pols i en fa bassals irisats.

Plou el temps, irrisori, damunt la incertesa dels dies que semblaven llargs i són cada cop més prims, com de paper de fumar.

La tempesta ve i se'n torna als caus del cel. Transparència de muntanyes, enyorament.

Torno a casa amb records descabdellats com la riera que s'infla; aigua tèrbola, desmemòria, retalls de llum que és i no és.

2 comentaris:

joan ha dit...

Si que el cel tenia color de pa amb xocolata, ahir! A Vic també!
Molt maca la pluja, però diumenge tenim cursa a Aiguafreda i no sé pas com ho farem per creuar el Congost! (passarem força a la vora de casa teva, per Santa Eugènia del congost) Petons!

Roser ha dit...

Doncs veniu a dinar!