Un instant de sorpresa

Sóc muntanya, volcà. Sento la lava que puja i creix, que es vessa i refreda i em reinventa en mil formes nues. Només al cap de molts anys els líquens vesteixen tanta aridesa, i potser al cap de molts més creixeran falgueres a les crostes negres i, tot un món enllà, gosaran obrir-se les flors, mínimes.

Suro damunt del foc intern, creador i destructor alhora. Sento els sismes que esquerden silencis mil.lenaris, l'aigua que m'inunda, les petxines que omplen la cova vermella de la boca oberta.

Sóc un instant de sorpresa.

PLOU

Plou quietament. Un silenci humit buida les hores. Les fulles de l'heura s'han tornat de xarol brillant. L'horitzó de muntanyes s'ha enterbolit i pots imaginar-les diferents.

Dia de llar de foc encesa i de llibres oberts; de mirar per la finestra si la cortina d'aigua minva o creix. Dia de treure les plantes a la vorera, que l'aigua venci a la pols.

Una cornella de seda negra picoteja els fruits foscos de de l'heura engalanada, i se'n va a buscar la primavera pressentida.

MOMENTS DE LLUM

Han vingut els amics. Hem assaborit el regal de la conversa al voltant de la taula (galetes i cafè, infusions de maraialluïsa) mentre la tarda oblícua moria finestra enllà. Un gat blanc s'enduia la darrera claror.

Hem parlat de les coses de cada dia i de la màgia de les paraules, de la traïdoria de les paraules parlades o escrites que es queden sempre a mig camí del que vols dir, de les emocions, dels sentiments.

Però hi ha espurnes entre la foscor encesa de la solitud última, impossible de compartir. La troballa d'una imatge que desperta records i olors i obre finestres que dónen a camins amagats; és quan dius: "sé què vols dir, al capdavall som ben semblants". És quan saps del cert que som iguals en el dubte, que som fràgils darrera les aparences, que som tristos darrera l'alegria i feliços en la tristesa.

Són moments de llum.

HO DIU LA LLUM

L'hivern s'esquerda. Parracs de boira ronden els fumerols de les xemeneies i se'n van plegats cel amunt, a buscar el blau perdut. El pitroig, tacat de rovell, s'atura al cor d'una olivera i li sacseja les fulles adormides. Una dona vella rejoveneig el silenci del camí.

Sé que han florit els ametllers. Encara no els he vist, però ho insinua l'aire que ve del sud, ho proclama el sol tebi, ho diu la llum que s'esbiaixa i allarga el comiat a ponent.

Al racó de la paret assolellada, la vinca obre les primeres flors estrellades. L'heura tèbia és granelluda de fruits negrosos com la nit.

La lluna creix. El fil del fred s'estimba de les carenes i es fa un cabdell tossut a les obagues.

El cor espera, expectant, la revifalla.