Sóc només pols, però em penso estrella.

diumenge, 5 d’abril del 2009

COLORS DE PRIMAVERA: VERD


No hi ha res com els verds que comencen: tendres, comestibles, suaus, de vellut. Els qui som de terra endins, tan lluny del mar, desconfiem dels blaus volàtils del cel, dels blaus canviants de l'aigua, i ens asserenem amb l'estesa de camps verds, els marges que reviuen de falgueres arrissades, els esquitxos de flors entre l'herba i la molsa.

Som tan lluny del mar, de fet, que confonem els rems amb pales d'enfornar el pa, i tenim les petxines fossilitzades a les ferides de la marga grisa que s'engruna.

Però, malgrat la letàrgia llarguíssima del fred, els verds fan camí: esclaten els borrons inflats dels castanyers amb una força impensada, floreixen els borrons negres dels freixes i torna l'escuma verda i rosada dels pollancres nous. Reverdeixen els brots petits arran de terra, i torna l'enigma dels gallerets tancats.

El temps de l'hivern, com un caramell de glaç, es desfà lentament: minuts com caramels d'aigua que omplen i buiden sallents i el miratge pregon dels gorgs amb color de fondària.

Som tan lluny del mar que en tenim un enyor una mica aspre: som de muntanya, cantelluts, inquiets i una mica esquius, com els isards amb ulls de color de fulla que fugen pel rocam amb líquens grocs sense remor, sense records, sense petjades.

2 comentaris:

Carme Cara ha dit...

Enhorabona Roser, una vegada més, per les teves paraules...sí, per l'estimació a la natura i als mots. Per fixar-te i transmetre tot de petites coses, sovint imperceptibles, però amb molt de valor. Per aturar amb les paraules el que no s'atura.

Anem fent camí,com diuen Els Esquirols i Machado i Caminant amb en Roger Mas. Per exemple.

Gràcies,

Carme Cara

Roser ha dit...

Gràcies, Carme.
Perquè a vegades ni el veus, el camí.
Però hi és...