El groc és encara de color d’olor de fruita, una lenta transformació del verd; potser, el groc és només el verd madur, el verd cansat...
És el color del desig: ànsies de tardor, de llum, de sol ara que ja no crema; de postes i de llum oblícua que torna els carrers i els horts íntims com un menjador vist al captard, fugaçment, des d’un tren en marxa: les finestres grogues que són fulles de l’arbre negre de les cases, quan ve la nit.
És el color de la mel a les lleixes del rebost recòndit; dels bolets a la molsa i de l’oli que unta les torrades vora el foc encès.
Són les nyàmeres noves al llit del riu.
I també són grogues les papallones de l’estiu, que fan una última volada fugaç abans de les pluges: com un pessigolleig de tendresa oblidada als dits.
1 comentari:
és un color càlid, en totes les seves tonalitats amb què ens impregna
Publica un comentari a l'entrada