Sóc només pols, però em penso estrella.

dimecres, 4 de novembre del 2015

DIUEN: TEMPS HA QUE TOT FOU DIT...

Avui (13-11-15) "El 9 Nou" publica aquest article, com a carta al director.


periodista, company, amic. 

Tens el do de la paraula, company. De la primera, nua: aquella que va ser dita, amb meravella, a les beceroles del temps.

Sovint m’he preguntat quina devia ser, la primera paraula. Va ser aigua? Menjar? Fred...? Foc...? 

El que és segur és que no va ser la paraula  paraula (que és la meva paraula preferida) perquè descriu, en un revolt magnífic del pensament, tot allò que som i volem dir. Tot allò que volem dir perquè som... o tot allò que podem pensar perquè ho podem dir.

Però resulta que ara vivim a corre-cuita, justament; en uns temps convulsos de paraules rebregades, fetes malbé, prostituïdes. Dites amb mala fe i escrites amb més mala fe, encara. Mots utilitzats no només com a eines, sinó com a armes de destrucció massiva : mots que diuen freds, lleis injustes; legalitats il·legítimes; desnonaments, usura; fam i guerres i nens ofegats a la riba dels camins impossibles... com si fos allò que fatalment ha d’esdevenir i no hi hagués ni un bri d’esperança.

Enmig de tot plegat, engrunes: algú que diu, com pot, veritats; des de tots els racons del món i amb totes les llengües, hi ha poetes o periodistes com tu que esmolen paraules i en treuen espurnes de llum, tendreses o esperances o tralles contra els mercaders dels temples del consum forassenyat d’alguns que mena a la catàstrofe de moltes, de molts. Però volem el pa sencer!

En paraules del nostre poeta, Segimon Serrallonga:

Diuen: temps ha que tot fou dit i res
de nou ja no pot dir-se,com si fos
tot  mort i l’alegria no cabés
en llengua meva i tot de cert no fos
vingut bramosament de  tots els homes.

Doncs, això, amic: tens el do de la paraula neta, i ets prou valent per fer-la servir. Ens havíem acostumat a l’article des del qual, sempre a corre-cuita i amb urgència, ens obries una finestra i posaves el dit a la nafra i la tendresa al servei de l’alegria i del patiment del món.

En aquesta gran època, que diu Jordi Martí Font, les paraules són punys. Ho han de ser per força, per part nostra. Però també carícia, cançó, poema, i la transparència increïble de la paraula apresa per primera vegada per una nena o un  nen petit: mare, pare, aigua, menjar, fred, foc...

A vegades el temps, que va tan de pressa, que no sabem ben bé què és, se’ns agrumolla al cafè amb llet del matí  i deixa un pòsit de sucre amarg a la tassa, una mica de por de no-res que l’aigua del dia esbandeix. Però obrim el periòdic o el llibre o la pantalla, hi llegim les paraules netes d’algú com tu, i això ens escalfa el cor. I anem per feina... com si cada dia fos nou, que ho és. 

Si ara la teva finestra es tanca només pot voler dir que s’obre una porta: ens veurem en aquest futur pròxim, Josep. No triguis!

divendres, 2 d’octubre del 2015

HISTÒRIES DE LA CINQUENA PLANTA







Quan es depèn d’un gota a gota el món es fa, de sobte, molt petit. Vius dintre d’una circumferència el radi de la qual té la llargada del tub que t’hi connecta. Si és una circumferència mòbil, encara; vol dir que et pots passejar poc o molt amb la baluerna; però si la circumferència és horitzontal i estàtica, malament rai; llavors el món ja no és petit, sinó minúscul.

Això vol dir que el més trempat s’hi pot trobar, perquè tots som fràgils i extremadament vulnerables, però ens fa mandra pensar-hi; dels hospitals i de les presons, instintivament, te n’apartes,  perquè són com un mirall d’un futur no desitjable. La majoria de gent admet, però, que l’hospital és una possibilitat, però la presó... i ara, què dius? Doncs, ho dic. Ho sé. Tal com van les coses, qualsevol dia et poden treure un ull i la llibertat. Tant si anaves a la manifestació com si només hi passaves per casualitat...

Als hospitals, s’hi sol entrar per un forat negre que es diu urgències, i el de Vic no n’és l’excepció. Com que no vull ofendre ningú, no n’explicaré res més. Dir, només, que la sensació de sentir-se una capsa de sabates oblidada no ajuda gens, d’entrada. Afegeix fragilitat a la fragilitat. Després, al llarg del dia (les hores no compten, entres en una mena de túnel del temps...)  resulta que no se n’han oblidat del tot, de tu. Resulta que fins i tot hi ha algú que no ha perdut la capacitat de somriure i de parlar-te...

A vegades tens sort i en surts el mateix dia, amb el cap espès de tants calmants i amb un diagnòstic potser equivocat. Que ja no és tanta sort...

A vegades puges a planta, que en diuen (de la UCI, per sort, no en puc parlar). A planta (jo puc parlar de la cinquena) tot és millor: d’entrada hi ha finestres i llum. Et reben unes infermeres amb un gran somriure. S’aprenen de seguida el teu nom, o ho sembla, i t’informen de com va, tot plegat. Et presenten la teva companya d’habitació,  i aquí ja et fas una mica a la idea del que t’espera: poden ser nits en blanc al costat d’algú més fotut que tu, que desvarieja, que es queixa, però què hi farem: un altre dia pot ser al revés, i se suposa que som persones, i que ens podem ajudar.

Però, vaja, si en faig una crònica, inevitablement personal, només és per denunciar que l’hospital de Vic funciona sota mínims i que això també ho haurem de canviar. 
Dit això, reconec  i agraeixo que, a la cinquena planta, hi ha unes infermeres i uns metges sobrecarregats de feina que no perden ni l'eficiència, ni la humanitat, ni el somriure. Malgrat que “l’aportació d’aire fresc” de la quarta planta (privatitzada) no es noti. (1)

Ara, això sí: vas de sorpresa en sorpresa. Quan, al cap de cinc dies de no menjar ni beure res et diuen que pots començar a “ingerir líquids” i demanes aigua, una infermera et diu, avergonyida, que l’has de comprar. I com que en aquests moments no tens cap acompanyant, i anar amb el gota a gota incorporat a la primera planta et queda una mica lluny, al capdavall et porta dos vasos plens d’aigua: això sí, has d’agrair el privilegi, i saber que no te’n portaran pas més.

Al vespre menges la primera sopa, amb una il·lusió forassenyada. Llàstima que, just a les darreres cullerades, descobreixes al fons del bol unes cosetes negres sospitoses que, sí! són el que semblen: unes cuquetes d’aquelles que es fan a la pasta feta malbé. Sort que SEHRS m’ha desitjat un bon profit. La sopa deu ser doblement nutritiva, però a mi em fa venir arcades...

Sort, també, que no necessito cap acompanyant durant la la nit, perquè descobreixo amb una gran estupefacció que les butaques només es poden estirar o canviar de posició si prèviament compres una targeta de cinc euros (per nit). Ho trobo d’un cinisme i un desvergonyiment indescriptibles. Allò de la vergonya aliena, que en diuen. Ah, i els televisors funcionen amb unes targetes caríssimes, d’una durada molt curta, que Isern sembla que va  monopolitzant arreu...

L’aportació d’aire fresc que necessitem és l’honestedat en la gestió dels hospitals i del país sencer.  La independència que vull ha de començar per alliberar-nos dels paràsits que fan negoci amb el patiment de la gent.(2)

NOTES:
(1)  “El 9 Nou” 17-09-2015:
"El regidor de Salut va haver de reconèixer que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aires fresc que ve de la planta inferior.
Un dels temes de l’estiu, la calor a l’Hospital de Vic, va ressuscitar a l'últim ple de l'Ajuntament de Vic. A l’anterior sessió, una moció de Vic per a tots havia posat sobre la taula aquesta qüestió. Aleshores, el portaveu de CiU, Josep Arimany, va llegir un informe de la direcció de l’Hospital en què s’explicava que a la quarta planta, on s’ubiquen els pacients de mútues, no hi havia climatització. L’afirmació va sorprendre l’oposició. Al ple de la setmana passada, el portaveu de Capgirem Vic, Joan Coma, va fer-s’ho venir bé, en un punt en què s’aprovava una bonificació per unes obres del Consorci Hospitalari, per dir a Arimany que aleshores havia dit “falsedats”. Arimany no es va arronsar. Va reiterar que no hi ha climatització, però sí una aportació d’aire fresc que ve de la planta inferior i que permet mitigar la calor tot i no haver-hi, pròpiament, un termòstat per regular la temperatura. “No vaig dir cap falsedat”, va dir. Controvèrsia a banda, l’objectiu és trobar solucions –ja ho han plantejat al conseller Boi Ruiz – perquè no es repeteixi la situació en episodis de calor. Va posar-ho en safata a Arnau Martí (Vic per a tots): “Doncs a l’últim ple haurien pogut aprovar la moció; demanava això”.

(2)   Segons la revista “Cafè amb llet” “es dedueix que en el document de la sectorial de Sanitat de l’ANC es defensa, entre d’altres, que els consorcis realitzin la seva comptabilitat com si fossin una empresa privada, encara que estiguin en mans públiques – un cas paradigmàtic és el de l’Hospital Cínic, traspassat a la Generalitat el 2008 .
El segon tripartit va incloure els consorcis sanitaris en l’administració pública, segons va dir per adaptar-se a la normativa de la Unió Europea, coneguda com a Secció 95. (...).
El que defensa la patronal Hospitalària és tot el contrari, que els consorcis siguin tractats com a “unitats productores de mercat”, adduint que els seus “ingressos per vendes superen el 50% dels costos de producció”, i que no s’hagin d’adaptar ni rendir comptes de la forma que es demana a la norma de la UE, i quedar així fora del control públic.”



dimecres, 30 de setembre del 2015

CANÇONS DE BRESSOL PER A CENTAURES


Dissabte, 26 de setembre de 2015, al monestir de Sant Pere de Casserres, es va lliurar el sisè Premi de Poesia Miquel Arimany. Els límits dels ulls, de Josep Riera Herms, va ser l'obra guanyadora.
Finalistes: 
Vi, d'Anna Rispau Falgàs i Montse Assens Nu a contrallum, de Joan Carles González Pujalte Cançons de bressol per a centaures, de Roser Iborra Plans Quadern de bitàcola, de Joan Mercader Sunyer L'hivern que passa, d'Ester Pou Jutglar Acrostimany, de Pere Pèries Escòlies De la vinya estant, d'Oriol Solà Prat Constel·lada, de Rosa Maria Arrazola

 
0. 
ARA I AQUÍ, ÉS A DIR: ABANS I ALLÀ. DESPRÉS.

Els cavalls blancs de la nit galopen, percudint la pell estrellada dels insomnis.
Que llarga, la nit. M’arrapo a la crinera tèbia, acoto el cap dintre el vent de glaç que em fueteja.
Els cavalls blaus del matí caminen lents, cautelosos, mengen a poc a poc les crestes enceses dels núvols.
Al migdia, cavalls vermells com sang aglevada lluiten i s’aparellen; renillen i mengen el foc fred dels somnis.
Els cavalls grocs de la tarda pasturen les hores dòcils, però també masteguen temps incerts. Ara i aquí, és a dir: abans i allà. Després.
Lentament, cavalls rosats del capvespre es tornen ataronjats, lilosos. Fan un trot lleuger cap al país dels horitzons inabastables, on mai no s’arriba.
A contrallum, els cavalls negres dels dies finits cavalquen miratges, apaguen clarors, tanquen portes il·lusòries.
Alhora, els centaures blancs de la nit, agrumollats, galopen.


1.      CANÇÓ DE BRESSOL DE NIT

A les obagues
la nit poruga
perd la sabata
de vidre i lluna.
    I les garlandes
    de les estrelles
    fonen els somnis
    de les donzelles.

    La nit de cendra
    de les teulades
    refreda el foc.
    Queden les brases.



VIATGE (I)

Si fos una merla negra
voldria saber nedar
al fons d’alguna aigua calma.
Si fos algun peix petit
voldria saber volar
al cor de la tarda blanca.
Si fos un pollancre ardit
voldria saber camins
i córrer per terres amples.

Sóc dona emplomallada,
sirena d’escata blava.
Tinc branques i arrels que neden;
rellotge de busques blanes.



VIATGE (II)

Terra llaurada,
llavor, ferida.
Cargols nus
als marges cremats.
Viatjo a Orió,
guerrer d'hivern.
Cinturó cordat.
Tornada incerta.



SARGIT (I)


Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un dolor antic.
Cabdello els ulls
i em miro des de fora.
Respira algú.
No: que algú sóc jo.
Em miro des de dalt,
l'eixida d'una casa en somnis.
No sabia que hi era,
aquest balcó.



SARGIT (II)

A la capsa de cosir,
botons perduts
i amors pretèrits.
Cosim cremalleres
de temps futurs,
il·lusions de gel
sota el sol i l’aigua.


SARGIT (III)

A la nit de les butxaques,
estrelles i cavalls petits
de plàstic blau.
Borrissol bru
de la pols dels dies.


SARGIT ( IV)

Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un record feliç.
Collarets de núvols
i petxines de sal
a les butxaques.
Platges i dies.



2. CANÇÓ DE BRESSOL DE BOIRA.

Es fa de dia,
la nit s’aprima,
la boira gronxa,
blanca pubilla.

El sol rebota,
pilota blanca,
del cel al terra,
de branca en branca.

Feta de plata,
la teranyina
tota s'enjoia
i s'il·lumina.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (I)

Que bé que ets aquí.
A la pell del ventre
una obaga clara
(o clariana fosca)
sota la teulada.

I un ocell captiu
que creix i tremola
i a les mans de molsa
s’estarrufa d’ales.

Que bé que ets aquí
ara mateix, ara.
La tarda comença,
el matí declina,
i la nit naufraga
a la platja blanca.


Que bé que ets aquí.
La lluna s’enfila,
ara que dormim
dintre la conquilla
d’una mar molt calma


i trenem els somnis
que ens duran a l’alba,
mariners de terra,
llauradors del mar,
caminants de l’aire.


Que bé que ets aquí,
sense cap quincalla,
nu com núvol blanc,
sense cap ferralla,
ben buides les mans
per poder abraçar-me.


Que bé que ets aquí.
Que bé que som vius
sense faramalla,
mariners de nit,
llauradors de l'alba.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (II)


Que bé que ets aquí,
just on puc trobar-te:
cavaller del vent,
genet de la tarda.

Que bé que ets aquí,
 just on puc mirar-te,
navegant perdut,
caminant de l’alba.

Que bé que ets aquí,
just on puc pensar-te,
dins la blanca nit,
dins la quieta calma.


QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (III)


Laberint dels anys,
t'he trobat encara,
camí de colors
a les mans llaurades.

Som els que vam ser?
Ho dirà la tarda,
l'esclat de tardor,
la mirada clara.

Som un ocell nou
de volada rasa,
laberint del temps
i de l'abraçada.



QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (IV)

Que bé que ets aquí
just on no et sabia
tendresa de nit
solitud del dia.

Que bé que ets aquí.
Repic de campanes.
Som de pell endins.
Platges ombrejades.


Tarda de colors,
graons de la calma.
Sorra fina als dits
i la fosca blanca.



Que bé que ets saurí
d’aigües amagades.



QUE BÉ QUE ETS AQUÍ (V)
Que bé que ets aquí,
cada primavera
mort del meu record
mort sense crinera.

Quan em tenses l’arc
d’aquesta sageta
se’m desfà l’enyor:
sucre i sal desfeta.

I BÉ, SÓC AQUÍ (VI)


I bé, sóc aquí,
no m’he
desertat encara.
Pell de terra endins,
punxes d’atzavara
que, així i tot,
floreix...
Flor de  jo en mi.
I  la tarda.






3.CANÇÓ DE BRESSOL DE LLUM

La boira alta
es despentina
el sol li eixuga
la son tan fina.

I la faldilla
del cel, tan blava
tota s’escampa
i es fa teulada.

Parracs de núvol
a les altures,
un nen perdut
va escampant engrunes...




CARIÀTIDE

Cariàtide,
sostinc el pes
del propi dolor,
braços amunt ben quiets,
amb la pell de pedra
que s'engruna.

Cariàtide,
encara el cor
batega ben viu
dintre la pedra grisa,
sempre excessiu.

Cariàtide,
els ulls de pluja
ploren la pedra,
i el temps se’n riu,
de la nuesa
tan aspra
que em sobreviu.





MICELI



Com un gran ocell negre,
la tristesa bat les ales feixugues de la tardor.
Quantes fulles daurades que no em puc endur.
Quanta alegria colgada...
El miceli del cor fa arrels subterrànies
que no conec.





FOC

Es fa clar.
Teulades de suc de poma.
De te amb menta i mel.
De sol que encara no esgarrapa
la pell tendra del dia.
Arracades de llum
que incendien carrers.
Ombres de temps perduts.
S'evaporen somnis oblidats de la nit.
Migdies de foc que devasten l'ànima.
Nueses que van ser i miratges d'aigua.
Set inacabable dels camins: la tarda.
Seda negra i aire fi de nit.
El preu de ser viu.
I la mar ben plana.



AIGUA


El meu desig és una aigua remota.
Fa camins incerts per una cova  subterrània
i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és...
Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,
allò de mi impertorbable. Sort
d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:
rellotges de pedra que esmicola
una explosió de llum:
les mans del saurí agiten l’aigua.


TREN


El tren passa de llarg
per indrets que estimo,
llocs on el cor
es voldria
aturar.
Xiscles d’ocells perduts
dintre el túnel fosc,
parets escrites
amb crits
muts.
L’aire fueteja l’aire
com una tralla
quan la sageta
del tren
rabent
fuig.



VIOLINS



Sort del bosc tan viu amb molsa tendra

i bolets de color de tarda que pots

collir o no, perquè potser només volies

veure arbres i núvols i la llum

canviant dels camins, i els fruits

que fan llavor i que fan arrels

endins.





Sort dels mots tan vius com arestes

de pedra i mapes de líquens

indesxifrables, perquè potser

només volies tresors escrits,

que no fos dit que els fruits

que fan llavor se t’agleven

als dits.





Sort de l’eixida on les pomes collides

s’assequen damunt la palla dels camins

i les patates grillen a les cambres obscures

perquè potser només volies voler

ser un instant la nena que collia

els fruits prohibits,

verins.





I sort que tens de pedra el cor, perquè

si fos de carn ja no el podries encabir

ni mal posat, que la tendresa és aspra

quan a les golfes altes

crida el silenci

dels violins.


4. CANÇÓ DE BRESSOL DE TARDA


El sol es cansa,
ja no camina.
Porta un bastó
i una barba minsa.

Es deixa caure
al vessant del dia.
Els gossos lladren
mentre s’estira.

Ponents de seda
dauren la plana.
S’encén l’estrella.
S’adorm la tarda.



SIRENES, CENTAURES

No ets home i cavall, ets un centaure.
No ets dona i arbre, ets dona amb arrels.
No cacis papallones: són flors amb ales.
No trepitgis flors: són papallones quietes.
Tens cor de núvol: expandeix-te.
Tens dits de pluja: plou.
Tu ets jo, jo sóc tu.
Som cavalls i flors, papallones, herba.
Som vius, som morts.
Som temps, miratge.
Si pateixes, pateixo, moro amb tu.
Si pateixes, vull saber-ho.
Si gaudeixes, és amb mi, també.
Si et fereixo, sagno.
Si m’oblides, no sóc.
Si calles, crido.
Som vius, som morts.
Tenim peus d’herba,
ens calcem muntanyes,
renillem i parlem:
som centaures.
Volem als bassals,
som mirall,
nedem als núvols,
som sirenes
i pols del camí
i alè d’estrelles.
Grans i petits,
so i silenci,
camí de formigues
o oceans de boires,
estams i pedres,
baixem pous
i passem ponts,
som ponts i pous:
fondària
de pensaments,
ponts de paraules:
baules.



0.      PELL

La pell de serp, tan vella, cau a trossos. Tan fràgil. Temps i temps de dur-la sense gosar despullar-me'n. Amb por de la pell nova per si no n’hi havia i em quedava, només ossos nus, sota el sol inclement.

A la platja de les hores, dormo la nova existència, entre rellotges aturats i buits, com conquilles massa gastades.
Les busques són insectes que busquen la tarda.

A l’aigua dels dies, pesco reflexos de lluna amb xarxes d’aire.