EL BALCÓ

Aquests dies de confinament em passo mitja vida al balcó. Si fa fred des de dintre, és clar, darrera del doble vidre que m’aïlla del fred i del soroll.

A estones, però, obro i surto, perquè necessito sentir el cant d’un ocell, el soroll d’un cotxe, la remor llunyana d’un tren i l’aire i el sol a la cara, o una mica de vent.

Si no, si no surto, tot el que veig va agafant les dues dimensions d’una fotografia plana: les muntanyes que semblen de cartró blau, les teulades vermelles com de joguina, les xemeneies estàtiques sense fum  i fins i tot el cel, avui, que és d’un gris uniforme, sense núvols viatgers. Aturat.

Aquesta és la paraula: tot aturat.

(Televisor: confinament, contagi)

Potser a la tarda es desfaran els núvols, espero.

De tant en tant passa una ombra furtiva pel carrer, algú molt abrigat, no se sap si pel fred o per la por.

Em desperta molta tendresa veure, a l’altra banda del carrer, un avi que camina amunt i avall dintre el clos del seu jardí, tossudament. D’un cantó a l’altre, amb pas ràpid. No sé pas quants quilòmetres es deu haver proposat de fer...

Jo camino amunt i avall del passadís una estona, però no puc evitar sentir-me ridícula, i em torno a asseure.

No veig ningú més. L’avi, ara, ha entrat. Cap ocell...

Una mica més enllà, hi ha roba estesa en un balcó, i els ulls se m’hi aturen una bona estona: intento endevinar, per la roba i els colors, quina mena de gent hi viu.

Estic sola al pis. No és petit, però ara se’m va tornant esquifit com una closca de nou llançada al mar, a la deriva.

(confinament, contagi, mascaretes)

Els fills no em deixen sortir a comprar. Em porten tot el que necessito. Són bona canalla. Ho deixen a la porta i marxen, per por de contagiar-me. Però allò que de debò necessito són les seves abraçades, i no les tinc.

Hi ha dies que dormo molt, amb un son espès i somnis d’impotències diverses: no puc sortir d’una estació de tren perquè no hi ha horaris ni trens; o bé se m’emporta un riu aigua avall i no hi puc fer res.

De tant en tant, però, passo una nit en blanc, amb totes les pors esmolades que se’m claven al cor com ganivets: què ens passarà? Se’n sortiran, els meus fills? Per què han d’anar a treballar, enmig dels contagis i el confinament?

Llavors llegeixo i rellegeixo sense parar, per distreure’m, fins que em fan mal els ulls i les lletres es desdibuixen al paper.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por)

Em sembla que no em fa por la mort. Ja he viscut tant... Però per als meus fills seria un trasbals enorme, si emmalaltís, si m’haguessin de dur a un hospital col·lapsat, si haguessin de viure el meu trànsit enmig d’aquesta desfeta general.

No hi pensem, en la mort. Vivim els petits presents com si fossin grans infinits.

“Ja quedarem”, diem, i després no fem cap esforç, com si mai no ens anés bé, com si els dies i les nits fossin nostres i inacabables.

I ens quedem sempre immòbils i indiferents a un minut del naufragi.

Sobrevisc. I torno al balcó.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts)

Dies enrere va fer sol, i va ser una festa. Vaig replantar tots els esqueixos que havien nascut fora de lloc, vaig llençar les males herbes sabent que no són males herbes, que només és una qüestió de cultura i de prioritat d’espai; vaig airejar la terra dels testos vells, vaig descobrir cada flor a punt d’esclatar. Llàstima de no tenir terra nova i testos buits, llàstima de no poder sortir.

Amb els dies, però, m’adono de cases i finestres, de jardins i balcons que no havia vist mai, perquè mai no havia escrutat aquest paisatge com ara, que s’ha tornat únic i és tot el que tinc.

Al balcó del davant, avui,  una dona neteja els vidres, i ho fa a consciència: esbandeix el drap una vegada i una altra a la galleda blava. Els vidres, tan nets, semblen un mirall i reflecteixen el meu propi balcó florit.

Al jardí més proper, que veig des de dalt però no és meu, la petita prunera vermella ja ha acabat les flors i s’omple de fulles de color de teula molla. Al seu costat, un petit parterre amb la terra cavada i fosca, a punt per al planter de tomaqueres.

Més enllà de les teulades, la silueta amb farbalà d’arbres de la muntanyeta propera i, al fons, la muntanya gran i llunyana que encara té color de boira i de son.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials)

I penso que els meus ulls també deuen ser un mirall boirós, per als altres. Quan em veuen, què veuen? Ben poc de mi, em sembla, només les boires circumstancials. I jo què veig, dels altres? Ben poc, també. Ara ben res, de fet. Abans del confinament, que ja fa tant que dura, ens saludàvem amb  quatre frases fetes, buides i insubstancials. Com si no tinguéssim temps i ho deixéssim per a un altre dia; o com si el tinguéssim tot i res no fos urgent.

I això a vegades també amb la gent propera. Em sorprenc i tot, quan recordo ja sense dolor el meu home mort: com si els anys amb ell no haguessin existit, o jo fos un altre jo desconegut i ara quedés només aquesta manera plana de viure, aquesta carcassa feixuga de mi.

Ara tot el món viu dintre d’un gran parèntesi, i tots esperem que es tornarà a obrir, en comptes de viure de debò aquest present real.

Coses molt petites: els núvols que s’esquerden, al migdia, i una engruna de sol. 

Després una mica de pluja. I, a mitja tarda, un arc de Sant Martí que va de cantó a cantó de la ciutat i que fa sortir tothom a la finestra.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions)

I, de seguida, el dia que es va esllanguint, com un gos mandrós que es despertés de la migdiada i es tornés a adormir. Les flors que es tanquen. I un vol d’ocells, ara sí, que fan un pentagrama inèdit i efímer a l’antena dels veïns.

Comença a fer fresca. Travessa el cel un avió encès de sol de posta que deixa una estela brillant. Va molt de pressa, decidit: com si sabés on va.

Tornaré a sortir a l’hora de les estrelles, havent sopat. Com si sabés què vull fer. Tanco el balcó.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions, estadístiques)

He donat la màquina de cosir que era a casa des que em vaig casar, fa més de cinquanta anys. S’han de fer mascaretes, diuen, però els meus dits ja estan massa encarcarats...

L’he deixada al replà. Quan han vingut a buscar-la, no m’he sabut estar d’obrir una escletxa a la porta: fa tants dies, que no veig ningú! Eren un noi i una noia amb mascaretes, molt joves.

La noia m’ha enviat un petó amb la mà: gràcies.

De res, bonica. Tanco la porta.

M’aniria bé, plorar.

Em faig un cafè. Des de la finestra de la cuina els veig travessar el carrer.

(confinament, contagi, mascaretes, supermercats, hospitals, por, morts, serveis essencials, sancions, estadístiques, solidaritat)