http://www.ccma.cat/324/prop-de-150-desapareguts-en-un-altre-naufragi-al-mediterrani/noticia/2780834/#

dimarts, 14 de març de 2017

SI MIRO ENRERE







Si miro enrere, cap al record de les dones d' Alpens que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa... i un punt de tristesa, també.

Parlo de les dones que treballaven a la fàbrica des dels tretze anys, que van veure morir la infantesa entre el soroll eixordador dels telers; de les que van cuinar i servir dinars a la fonda o van rentar muntanyes d’olles i plats  i després encara van anar a regar l’hort i a fer el sopar de casa. De les que van rentar cabassos de roba a l’aigua gèlida del safareig glaçat, de les que van estendre la roba blanca com una bandera de pau contra el cel molt blau i contra totes les batalles i les guerres, i la roba de coloraines com un arc de Sant Martí domèstic.

Parlo de les dones i les nenes que van carretejar infinites galledes d’aigua de la font a casa, o feixos de llenya menuda per encendre el foc. Parlo de les que van patir per poder posar a taula un plat de patates aixafades amb una rosta solitària. Parlo de les que van parir amb un dolor silenciós en la penombra de les cambres  i de les que hi van morir...

Parlo també, però, de les dones que malgrat tot cantaven: espellofant blat de moro, estenent la roba o rentant els plats; al voltant de la llar de foc o a l’hort de terra minsa i escassa o al carrer que escombraven curosament. Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor.

Parlo de les dones que van estimar i van ser estimades. De les que van estimar i van ser maltractades. De les que van estimar i van ser deixades de la mà de déu, amb criatures per fer créixer i una desesperança colgada molt endins del cor, com un terròs invisible de sang aglevada.

Parlo de les dones que van resar a un déu inclement i van encendre ciris d’angoixa i van confiar en una altra vida més plaent, perquè el dia a dia era massa devastador.

Parlo de les dones que no van poder aprendre de lletra i que per sempre més no van saber desxifrar les paraules escrites, o de les que van aprendre ben just a escriure el seu nom, o de les que van anar a estudi només dues o tres temporades i després van ser empeses sense remei a la fàbrica que esmicolava els somnis.

Parlo de les dones pageses i ramaderes, aïllades en masies solitàries i sotmeses a una jerarquia fèrria: el marit, el sogre, la sogra... que acomplien un ritual  esgotador de feines que començaven a l’alba i que no acabaven fins ben entrada la nit, quan les estrelles s’encenien una a una al vellut negre del cel, només per a elles.

Parlo de nenes que van haver d’anar a servir senyores capricioses, lluny de casa i del poble, a l’altra banda d’un món massa injust i massa petit. 

Parlo de les dones que, malgrat tot, van riure i van encomanar l’alegria de viure al seu voltant; que van fer créixer flors als terrats i als ampits de les finestres; que van criar pollets i ànecs i conills i van collir bolets i van fer créixer petites meravelles a l’hort: mongetes i ceba tendra, carbassons tendríssims i albergínies morades com la casulla de seda d’un bisbe.

Parlo d’històries no escrites, de vides que van tenir un lligam molt estret amb els boscos i el cel i les fonts; que van celebrar i maleir la neu i el glaç i el fang dels camins. D’històries que encara portem impreses a la pell, al cor, a les mans, a les cançons o als contes a la vora del foc, a les dites, a les paraules del Lluçanès tan nostres i, sovint, diferents.

Parlo d’històries i cançons explicades o cantades que han rodolat pel temps com còdols de riu, arrodonides i canviants...

Parlo de dones que van morir joves, potser nenes, i que van deixar un rastre d’olor de flors sense descloure a l’ampit de les finestres i als camps llaurats de les teulades, o de dones velles i sàvies que fins a darrera hora van mirar el món des de la sornegueria brillant d’uns ulls petits i enfonsats a la pell clivellada.

Parlo de la petita complicitat de ser de poble, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons, a les portes només ajustades.

Si miro enrera, cap al record de les dones que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa.

(Article complet publicat a Setembre el dia 7 de març de 2013)