Els carrers seran sempre nostres!

dimarts, 14 de març de 2017

SI MIRO ENRERE







Si miro enrere, cap al record de les dones d' Alpens que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa... i un punt de tristesa, també.

Parlo de les dones que treballaven a la fàbrica des dels tretze anys, que van veure morir la infantesa entre el soroll eixordador dels telers; de les que van cuinar i servir dinars a la fonda o van rentar muntanyes d’olles i plats  i després encara van anar a regar l’hort i a fer el sopar de casa. De les que van rentar cabassos de roba a l’aigua gèlida del safareig glaçat, de les que van estendre la roba blanca com una bandera de pau contra el cel molt blau i contra totes les batalles i les guerres, i la roba de coloraines com un arc de Sant Martí domèstic.

Parlo de les dones i les nenes que van carretejar infinites galledes d’aigua de la font a casa, o feixos de llenya menuda per encendre el foc. Parlo de les que van patir per poder posar a taula un plat de patates aixafades amb una rosta solitària. Parlo de les que van parir amb un dolor silenciós en la penombra de les cambres  i de les que hi van morir...

Parlo també, però, de les dones que malgrat tot cantaven: espellofant blat de moro, estenent la roba o rentant els plats; al voltant de la llar de foc o a l’hort de terra minsa i escassa o al carrer que escombraven curosament. Les dones cantaires van escriure sense llapis una història d’amors i de desamors; de petites mofes sobreenteses contra els poderosos que les oprimien i menystenien; van confegir melodies de tendresa per adormir les criatures i per plorar les penes amagades i ofegades molt endins del cor.

Parlo de les dones que van estimar i van ser estimades. De les que van estimar i van ser maltractades. De les que van estimar i van ser deixades de la mà de déu, amb criatures per fer créixer i una desesperança colgada molt endins del cor, com un terròs invisible de sang aglevada.

Parlo de les dones que van resar a un déu inclement i van encendre ciris d’angoixa i van confiar en una altra vida més plaent, perquè el dia a dia era massa devastador.

Parlo de les dones que no van poder aprendre de lletra i que per sempre més no van saber desxifrar les paraules escrites, o de les que van aprendre ben just a escriure el seu nom, o de les que van anar a estudi només dues o tres temporades i després van ser empeses sense remei a la fàbrica que esmicolava els somnis.

Parlo de les dones pageses i ramaderes, aïllades en masies solitàries i sotmeses a una jerarquia fèrria: el marit, el sogre, la sogra... que acomplien un ritual  esgotador de feines que començaven a l’alba i que no acabaven fins ben entrada la nit, quan les estrelles s’encenien una a una al vellut negre del cel, només per a elles.

Parlo de nenes que van haver d’anar a servir senyores capricioses, lluny de casa i del poble, a l’altra banda d’un món massa injust i massa petit. 

Parlo de les dones que, malgrat tot, van riure i van encomanar l’alegria de viure al seu voltant; que van fer créixer flors als terrats i als ampits de les finestres; que van criar pollets i ànecs i conills i van collir bolets i van fer créixer petites meravelles a l’hort: mongetes i ceba tendra, carbassons tendríssims i albergínies morades com la casulla de seda d’un bisbe.

Parlo d’històries no escrites, de vides que van tenir un lligam molt estret amb els boscos i el cel i les fonts; que van celebrar i maleir la neu i el glaç i el fang dels camins. D’històries que encara portem impreses a la pell, al cor, a les mans, a les cançons o als contes a la vora del foc, a les dites, a les paraules del Lluçanès tan nostres i, sovint, diferents.

Parlo d’històries i cançons explicades o cantades que han rodolat pel temps com còdols de riu, arrodonides i canviants...

Parlo de dones que van morir joves, potser nenes, i que van deixar un rastre d’olor de flors sense descloure a l’ampit de les finestres i als camps llaurats de les teulades, o de dones velles i sàvies que fins a darrera hora van mirar el món des de la sornegueria brillant d’uns ulls petits i enfonsats a la pell clivellada.

Parlo de la petita complicitat de ser de poble, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons, a les portes només ajustades.

Si miro enrera, cap al record de les dones que m’han precedit, sento una gran admiració i una profunda tendresa.

(Article complet publicat a Setembre el dia 7 de març de 2013)