Neixen a les platges fetes presó i frontera. Estan
fetes de llàgrimes passades i presents, salades com el mar inclement. Semblen
petxines buides o vidres que l’aigua ha arrodonit, semblen cargols de mar o
pedretes negres, però no: són llàgrimes que la sal i el temps han endurit per
sempre més, estan fetes de dolors indescriptibles.
A vegades criden, quan és de nit, però ningú no les
vol sentir. “Deu ser el vent”, diem. “Són gavines que criden”, pensem. “Són les
orelles que m’eixorden”, mentim.
Les flors de sorra, tan dures, tenen pètals esborrifats
de desmemòria que xiscla, tenen un pol·len tenaç que les multiplica onades enllà i un pistil resistent,
com un úter de records potser indestructibles.
Si és sorra entre els dits, les flors fereixen. Si
és sorra de rellotge, el temps embogeix. Si és sorra a les sabates, els exilis
recomencen.
Però les flors de sorra, a vegades, tenen l’aparença
d’una nevada a deshora i a deslloc, una estesa blanca a la platja que fa olor
de llet perduda, de llet escassa de mares exhaustes, de llet agra de nadons
morts. Llavors només callen, i és molt pitjor, perquè el silenci esborra la
memòria, i recomencen les guerres televisades que semblen de mentida, els
exilis amb maletes cada vegada més buides, els camins del mar amb barques
impossibles que menen a les platges que són presó i frontera.
Potser ni ho sabem, però llavors ens neva pell
endintre: els ulls se’ns van fent opacs, com pedres blanques a les conques
balderes. El temps inclement ens rosega cor endins i acabem buidats, i morim d’indiferència
amb cada nou exili i cada nou naufragi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada