http://www.ccma.cat/324/prop-de-150-desapareguts-en-un-altre-naufragi-al-mediterrani/noticia/2780834/#

dijous, 30 de març de 2017

FLORS DE SORRA


Per a Assumpta Montellà i les mares perdudes

Neixen a les platges fetes presó i frontera. Estan fetes de llàgrimes passades i presents, salades com el mar inclement. Semblen petxines buides o vidres que l’aigua ha arrodonit, semblen cargols de mar o pedretes negres, però no: són llàgrimes que la sal i el temps han endurit per sempre més, estan fetes de dolors indescriptibles.

A vegades criden, quan és de nit, però ningú no les vol sentir. “Deu ser el vent”, diem. “Són gavines que criden”, pensem. “Són les orelles que m’eixorden”, mentim.

Les flors de sorra, tan dures, tenen pètals esborrifats de desmemòria que xiscla, tenen un pol·len tenaç  que les multiplica onades enllà i un pistil resistent, com un úter de records potser indestructibles.

Si és sorra entre els dits, les flors fereixen. Si és sorra de rellotge, el temps embogeix. Si és sorra a les sabates, els exilis recomencen. 

Però les flors de sorra, a vegades, tenen l’aparença d’una nevada a deshora i a deslloc, una estesa blanca a la platja que fa olor de llet perduda, de llet escassa de mares exhaustes, de llet agra de nadons morts. Llavors només callen, i és molt pitjor, perquè el silenci esborra la memòria, i recomencen les guerres televisades que semblen de mentida, els exilis amb maletes cada vegada més buides, els camins del mar amb barques impossibles que menen a les platges que són presó i frontera.

Potser ni ho sabem, però llavors ens neva pell endintre: els ulls se’ns van fent opacs, com pedres blanques a les conques balderes. El temps inclement ens rosega cor endins i acabem buidats, i morim d’indiferència amb cada nou exili i cada nou naufragi.