Només
la paraula, amiga, amic:
res
més. Com niu en branca nua,
perdut,
petit, recer de tendreses
o
pou de solituds, cor de sagetes,
arma,
memòria tossuda
contra
l’oblit.
Paraula:
fràgil, forta, nua.
Com
una vela blanca
contra
el vent, barca florida
enmig
de tots els blaus del sol,
tots
els blaus de l’ombra.
Esteles
i escumes de dolors,
records,
camins a peu eixut
damunt
les aigües o dofins
de
mar endins, estrelles de mar
als
núvols, estrelles al cel
de
l’aigua d’un bassal
del
temps que llisca.
Paraula:
crit que es multiplica
i
enruna els murs, riuada
contra
l’engany i la mentida,
contra
la desmemòria
i
contra la mateixa
paraula
confiscada i feta pedra
indigna
de despatx, muralla
o
campanar feixuc
o
fossa de mort amagada...
La
paraula no és l’ aigua,
amigues,
amics:
però
és la branca del saurí
que
desenterra la set.
I,
sí, la paraula tampoc no és foc:
només
albada, només guspira.
2 comentaris:
Ah, la paraula! Crit o riuada... o pedra llancívola per exacerbar els ànims ( o les ànimes, tant se val, ja ho saps)
Gràcies, Jaume.
Publica un comentari a l'entrada