L’AIGUA QUE NO PUC BEURE

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir al penúltim dia de judici pel cas de la contaminació industrial de l’aigua a Torelló, a l’Audiència de Barcelona.

D’entrada, moltes gràcies al Grup de Defensa del Ter, sense el qual aquest cas no hauria arribat mai  a judici, malgrat la gravetat dels fets. La gent del GDT estan fent una feina impagable, de formiga tossuda i constant. En una comarca com la nostra, tan i tan castigada per la contaminació que es deriva de la usura imperdonable d’uns quants desaprensius, la feina que fan és indispensable.

Gràcies també a  Antoni Iborra, advocat del GDT, i al seu equip, que van demostrar un coneixement de la causa molt exhaustiu i que van desmuntar, una a una, les tesis dels qui defensaven allò indefensable: la contaminació, segurament per sempre, d’una bona part de l’aigua de Torelló, intencionada o negligent, però en qualsevol cas culpable.

El meu rebuig (i enuig!) per l’actuació mínima, pobra i desmenjada de la persona que representava els interessos de l’Agència Catalana de l’Aigua, que amb prou feines va dir amb la boca petita allò que havia de defensar amb tota la força possible: l’aigua com a bé comú, els diners de tots com a diners de tots.

El judici continuarà el dia 11 de gener.

Jo visc a Torelló des de fa molts anys. Què em pot afectar més que l’aigua que no puc beure i l’aire que respiro?

El dia 15 de gener hi haurà, a Torelló mateix, un acte informatiu del GDT sobre el tema. Crec que hi hauria d’anar tot el poble en pes. Aquest sí que és un Carnaval impune...