Armilles buides a la platja de Lesbos.

Armilles buides a la platja de Lesbos.

Ni tovalloles, ni para-sols, ni rialles.

Armilles amuntegades,

color de sang aglevada.

Les ones que colguen la mort

i vénen i van, embogides,

potser només mares.

El camí i la nit inacabables.

Escric des del sofà d’una casa tèbia.

Lluny dels cossos freds

i dels nens que tremolen,

si és que encara són vius,

si és que encara parlen.

Escric des d’un poble en pau on germina l’odi.

Des de la guerra oblidada.
Lluny de la guerra obstinada,
si no fos que a prop i lluny
només són miratges.

Enllà de la mar glaçada i dels parracs vermells

i els crits de voltors i la carn blava.

Armilles-banderes del fred, potser sudaris.

Armilles buides a les muralles

de les ciutats tancades.

Escric des del sofà on les onades

comencen a mullar-me els peus

i les entranyes.

NOMÉS LA PARAULA

Només la paraula, amiga, amic:

res més. Com  niu en branca nua,

perdut, petit, recer de tendreses

o pou de solituds, cor de sagetes,

arma, memòria tossuda

contra l’oblit.

Paraula: fràgil, forta, nua.

Com una vela blanca

contra el vent, barca florida

enmig de tots els blaus del sol,

tots els blaus de l’ombra.

Esteles i escumes de dolors,

records, camins a peu eixut

damunt les aigües o dofins

de mar endins, estrelles de mar

als núvols, estrelles al cel

de l’aigua d’un bassal

del temps que llisca.

Paraula: crit que es multiplica

i enruna els murs, riuada

contra l’engany i la mentida,

contra la desmemòria

i contra la mateixa

paraula confiscada i feta pedra

indigna de despatx, muralla

o campanar feixuc

o fossa de mort amagada...

La paraula no és l’ aigua,

amigues, amics:

però és la branca del saurí

que desenterra la set.

I, sí, la paraula tampoc no és foc:

només albada, només guspira.

L’AIGUA QUE NO PUC BEURE

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir al penúltim dia de judici pel cas de la contaminació industrial de l’aigua a Torelló, a l’Audiència de Barcelona.

D’entrada, moltes gràcies al Grup de Defensa del Ter, sense el qual aquest cas no hauria arribat mai  a judici, malgrat la gravetat dels fets. La gent del GDT estan fent una feina impagable, de formiga tossuda i constant. En una comarca com la nostra, tan i tan castigada per la contaminació que es deriva de la usura imperdonable d’uns quants desaprensius, la feina que fan és indispensable.

Gràcies també a  Antoni Iborra, advocat del GDT, i al seu equip, que van demostrar un coneixement de la causa molt exhaustiu i que van desmuntar, una a una, les tesis dels qui defensaven allò indefensable: la contaminació, segurament per sempre, d’una bona part de l’aigua de Torelló, intencionada o negligent, però en qualsevol cas culpable.

El meu rebuig (i enuig!) per l’actuació mínima, pobra i desmenjada de la persona que representava els interessos de l’Agència Catalana de l’Aigua, que amb prou feines va dir amb la boca petita allò que havia de defensar amb tota la força possible: l’aigua com a bé comú, els diners de tots com a diners de tots.

El judici continuarà el dia 11 de gener.

Jo visc a Torelló des de fa molts anys. Què em pot afectar més que l’aigua que no puc beure i l’aire que respiro?

El dia 15 de gener hi haurà, a Torelló mateix, un acte informatiu del GDT sobre el tema. Crec que hi hauria d’anar tot el poble en pes. Aquest sí que és un Carnaval impune...

Uns llibres que val la pena comprar!

Pot semblar pedant, però us recomano vivament que compreu el meu llibre, i els quatre anteriors de la col.lecció!

Està fet a Tapís, i els guanys de la seva venda, si és que n'hi ha, van a parar als mateixos noiets i noietes que han fet el llibre, que en si mateix és una petita obra d'art!.

L’Associació Tapís és una entitat sense ànim de lucre, creada l’any 1985 amb la finalitat de poder donar resposta a les necessitats d’alguns joves en condicions de risc psicosocial.

Actualment l’entitat treballa per tal de donar resposta a les dificultats derivades de l’exclusió sociolaboral que afecten  molts ciutadans i ciutadanes de Vic i de la comarca d’Osona.