Ens emportem el Joan de tornada

Tornar davant l'Audiència Nazi-onal de Madrid, el dia 28 de desembre de 2016, em provoca sentiments contradictoris. D'entrada, ràbia i impotència, la mateixa que sentia a la sala blindada on jutjaven Josep Musté i Joan Rocamora, amb una petició fiscal, aquell dia, de vuitanta anys de presó, si no m'equivoco. I d'això ja fa vint-i-cinc anys...

Durant el viatge, a l'autobús, no puc parar de pensar en el nostre Joan Coma en mans de la guàrdia in-civil, i se'm fa un nus al ventre i se m'encarcara, encara més, l'esquena. Només goso compartir aquesta por amb la veu petita, i em convencen que són uns altres temps i que no el tocaran. Que són ximples, però no tant.

Però, quan vas fent anys, els records pesen com una crosta impossible de desfer. Recordo les trucades als diputats d'Osona, quan el Pep Musté o el Ferran Ruiz estaven en mans de la guàrdia in-civil durant un trasllat. "No sabem on són. Dos o tres de dies de trasllat poden ser dos o tres dies de tortura. I hi ha la llei de fugues. Que no el trobem mort en una cuneta". I els diputats d'Osona trucaven al telèfon que els dèiem, intercedien.

Ara, l'ambient a l'autocar és festiu, malgrat tot. No he de trucar a cap diputat perquè les diputades són a dins, al seient del costat: l'Anna i l'Eulàlia de la CUP.  Som gent de totes les edats que compartim ràbia i força. Retrobo el Jesús de La Directa al cap de mil anys, retrobo gent que conec i estimo molt, gent que desconec, sobretot els joves, és clar. Tinc la companyia inestimable del meu germà petit, en Pei, que el fatídic 1992 era poc més que un nen, i de l'Helena, que té records de la presó de porta endins i no pas de porta enfora, com jo, i que m'explica coses que jo no havia sabut mai.

Però som moltes! Aquesta és una gran diferència. Quan arribem, davant l'Audiència ja hi ha gent, entre els quals l'alcaldessa de Vic, regidores, regidors, i me'n torno a felicitar, perquè el 1992 això era impensable. Arriba  David Fernández i ens abracem i recordo que ell ja hi era, fa mil anys, i que devia ser una criatura, també! El David sempre hi era, sempre hi és.

Però la diferència més gran és que ens emportem el Joan de tornada i no l'hem de deixar amb aquesta gent indigna. Em fa molt mal al cor veure'l amb les vambes sense cordons, al Joan.  El patiment de la incertesa d'aquests dies, del viatge en mans de l'enemic, es fan visibles als seus peus... En Benet Salellas, l'advocat fill del Sebastià Salellas que ho va ser del Pep Musté, està visiblement content i ens confessa que no acabava de veure clar que ens el puguéssim endur avui, el Joan.

Dos dies més tard, em consta que Joan Coma ja torna a ser al peu del canó. No sé si va tenir temps de comprar a Madrid el cotxet de joguina que va prometre al seu fill petit. Diria que no. Que hauran de fer la carta als reis de mentida.

VIC I BERGA, INSUBMISES

Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al cap dels dies, ens hem anat trobant de paella en paella, diríem, perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire: érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.

I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels qui, com tu,  són a les institucions però també  a les trinxeres. A l’ajuntament de Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar quan convé. 

Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han topat: perquè la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus de fang sinó la força del convenciment.

T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.

Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.

I  una alcaldessa de Berga és detinguda  fa poc, amb quasi nocturnitat i traïdoria, per desobediència a les lleis espanyoles. Desobediència que en Titot (el nostre, el referent) també ha compartit.

Jo inevitablement he de recordar que, fa gairebé trenta anys, a Berga es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col·lectius antimilitaristes d'Osona i de Berga van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Una vegada més, ara, gent d’Osona  i de Berga també marcaran un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Joan, Montse, Titot! Vic i Berga insubmises!

Amb el somriure, la revolta!

Som

I ara te n'has anat tu, Ramon.

Dies enrera, l'Enric de la Palmira fugia de puntetes, sense que jo hagués trobat encara el moment d'anar-lo a veure...

No sabia que estaves malalt. No sabia que no ens havies de durar sempre. Et feia a l'hort, amb el somriure sorneguer sota el bigoti blanc, i sense saber-ho esperava trobar-te al carrer de Cal Vilamala amb el cistell ple de carbassons o a la fonda, al voltant de l'estufa que ens escalfa les hores.

Mai no havíem tingut cap gran conversa. Només les salutacions cordials i la petita complicitat de ser d'Alpens, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons.

Cada dia de cada any  tinc més records encrostats i la tendresa més recòndita.

Som fulla de gerani vençuda damunt la pedra engrunada.

Som vells amb mirada nova, meravellats de ser vius. De ser-hi.

Som joves que ballen la dansa per nosaltres i aguanten les noies amunt, amb les faldilles de campaneta efímera.

Som forrellats de portes obertes, de portes tancades. Som petjada damunt la pols i damunt la neu. Damunt la llum dels dies.

Som d'Alpens. De sempre o de fa una estona, tant li fa.

Som.

Leonard

S'obre la boira i sento la veu rogallosa que travessa els núvols i s'enlaira, lenta, cap a la llum.
No se n'ha anat. O potser sí, però l'hem de deixar anar, perquè és ara que ha assolit el pis més alt de la torre de les cançons i ens pica l'ullet des de la finestra amb més bona vista.
És ara que ja no li pesen les cames ni li fan mal les mans nuoses.
És ara que tot ell és cançó i vent que abraça les tombes.
Fins a la fi de l'amor, company.

Berga, insubmisa.

Fa gairebé trenta anys que, a Berga, es feia una acció insubmisa contra el servei militar.

El dia 1 de novembre de 1989 es va paralitzar una jura de bandera. Diversos membres dels col.lectius antimilitaristes d'Osona i el Bages van aconseguir interrompre la celebració, i van ser detinguts. L'acció, però, va aconseguir saltar a les notícies televisades d'aquell dia i va marcar un abans i un després en la lluita per l'abolició del servei militar.

Ara mateix, al cap de tants anys, una alcaldessa de Berga és detinguda per desobediència a les lleis espanyoles.

També marcarà un abans i un després en la lluita cap a una independència per canviar-ho tot.

Amb tu, Montse! Berga insubmisa!

JOAN COMA, A PEU DE CARRER

Joan, et vaig conèixer a peu de carrer. Eres el cuiner en una trobada de Capgirem Vic. Un arròs fantàstic, val a dir-ho. I, al cap dels dies, ens hem anat trobant al carrer. De paella en paella, diríem, perquè no fa pas gaire que tornaves a fer de cuiner en un acte de Càrnies en lluita. T’ho vam demanar i vas dir que sí sense fer-te pregar ni poc ni gaire: érem una taula de vuitanta, que aviat és dit.

I aquesta és la mena de gent de qui em refio: dels qui, com tu,  són a les institucions però també  a les trinxeres. A l’ajuntament de Vic i als escorxadors. Els qui parlen quan cal i també callen i saben escoltar quan convé. 

Potser t’han triat des del Tribunal d’Ordre Públic de Madrid per escarmentar la gent que, com tu, som a peu a carrer. Potser esperaven que series un esquer fàcil. Però no saben pas prou amb qui s’han topat: la lluita que representes s’ha construït des de la base, no té els peus de fang sinó la força del convenciment.

T’ha denunciat el feixisme de Vic, que es diu Anglada però té la complicitat culpable de molts d’altres. Els anirem encerclant i aïllant amb la força de la raó i del respecte.

Perquè si tu fas la paella, Joan, nosaltres farem la truita amb tu. Trencarem l’ou de la bèstia, del racisme. Farem una ciutat nova i un país nou, des de la desobediència a les lleis injustes.

Sempre amb tu, company. Amb el somriure, la revolta!

CROMO

Crec que a El 9 Nou, divendres passat, es van confondre de secció i van publicar un dels seus “cromos” humorístics dintre el periòdic i no a la contraportada, com és habitual.

Es tractava d’una informació. El dimecres 5 d’octubre hi va haver una concentració davant de l’ETT Catalana de Treball, amb una pancarta que deia “Catalana de Treball no paga”. Hi havia treballadors afectats per l’impagament, gent dels sindicats COS i CGT i de Càrnies en lluita. El periòdic en publica una foto.

Però, a qui pregunta El 9 Nou? Doncs, als qui no hi eren! A CCOO que, diuen, van fer una altra acció el dijous. Sí? Podríem veure'n una foto?

O era un cromo i no ho he entès?

El dia tanca els llapis de colors

El dia tanca els llapis de colors a la capsa negra de la nit. Els tomàquets a la branca, les llibretes noves, la roba estesa, el cansament a l'escorxador de les hores. Però els petons de xiclet de maduixa espurnegen a la capsa tancada.

El dia obre la capsa de sorpreses d'un matí nou. Encenalls de núvols blancs que amaguen nueses. Gent que torna, exhausta, dels escorxadors de les nits.

Dia de foc als escorxadors de porcs i de carn humana. La sang, vermella. Que ningú no caigui mai a la cadena que no s’atura. Crits de porcs al sol. La sang dels porcs i la dels ventres de les dones, buidada. La sang de les ferides dels homes. Totes les hores venudes, tot el dolor. Totes les hores comprades a preu de saldo.

La carn escorxada. La sang. La sang. La sang.

L’ànima ferida, callada. Les hores. Les hores.

Les hores inacabables.

El dia tanca els llapis de colors a  la capsa negra de la nit. Els nens esperen a la casa buida. La roba per estendre, el sopar per fer, el cansament de les mans i de les cames baldades.

Revolta de petons i de lluita que espurneja a la capsa tancada.

Ens necessitem

https://directa.cat/actualitat/ens-necessitem

Tot es podrà tornar a dir.

Quan la paraula és escrita, els pensaments prenen forma, com pedres que rodolen al fons d’un riu interior i que abans no eren. Potser són cantelludes, fragmentades, llises, negres, blanques, vermelles; potser no són allò que voldries, perquè tu tampoc no ets, sovint, com voldries.

Però són.

Quan la paraula és dita, amb la veu d’una altra, d’unes altres... s’esdevé un prodigi. Els mots que dormien al fons del riu, estàtics, es tornen peixos de colors, prenen una vida meravellosa i sorprenent, i ja no són només teus, sinó que formen part d’una xarxa d’emocions: qui els pensa, qui els escriu, qui els diu, qui els escolta, qui els oblida...

Són pedres vives d’una aigua que ens abraça i s’esmuny.

Quan la paraula és cantada, els peixos de colors del fons del riu es tornen peixos voladors; potser ocells, que fan un vol petit cap a les orelles atentes i meravellades.

Les paraules cantades, com orenetes vingudes d’un mar remot, feien volades curtes i ràpides damunt dels nostres caps, a Lluçà.

Quan la paraula és ballada, el gest precís ens abraça i els peus descalços entren a la sorra inèdita de les platges ocultes, cors endins.

Les paraules ballades, cantades, dites, pensades, escrites, escoltades...van reescriure capitells del claustre amagat de cadascú, i ja no eren meves sinó vostres, sinó nostres: com còdols, com peixos, com ocells, com estrelles altes.

Quan la paraula, efímera, és cremada en un foc de romaní, sabem que la cendra reneix i que tot es podrà tornar a dir.

(Nits miralles: Miralls de nit. Lectura dramatitzada de textos de Roser Iborra i exposició de poemes del recull "Arbres".

Dones que cremen romaní: Deirdre Crowley, Maria Àngels Parareda, Mercè Sabata, Montse Suriñach, Eva Boixadé, Glòria Colom, Tere Giménez, Carme Martínez, Cesca Sellés, Mercè Panyella, Teresa Erra, Glòria Colom.

Van presentar l'acte Ada Vilaró i Montserrat Llorens

Lluçà, 2 de juliol de 2016)