Leonard

S'obre la boira i sento la veu rogallosa que travessa els núvols i s'enlaira, lenta, cap a la llum.
No se n'ha anat. O potser sí, però l'hem de deixar anar, perquè és ara que ha assolit el pis més alt de la torre de les cançons i ens pica l'ullet des de la finestra amb més bona vista.
És ara que ja no li pesen les cames ni li fan mal les mans nuoses.
És ara que tot ell és cançó i vent que abraça les tombes.
Fins a la fi de l'amor, company.