Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

dilluns, 14 de novembre de 2016

Som


I ara te n'has anat tu, Ramon.

Dies enrera, l'Enric de la Palmira fugia de puntetes, sense que jo hagués trobat encara el moment d'anar-lo a veure...

No sabia que estaves malalt. No sabia que no ens havies de durar sempre. Et feia a l'hort, amb el somriure sorneguer sota el bigoti blanc, i sense saber-ho esperava trobar-te al carrer de Cal Vilamala amb el cistell ple de carbassons o a la fonda, al voltant de l'estufa que ens escalfa les hores.

Mai no havíem tingut cap gran conversa. Només les salutacions cordials i la petita complicitat de ser d'Alpens, que vol dir: sí, tenim el sol i el vent i les gelades. Tenim les solituds i les companyies i la petita certesa que cada dia es farà clar endins i enfora dels nostres ulls i per damunt de les muntanyes. Tenim la sort i les limitacions d'un poble petit, que ens empenyen a trobar feina carretera enllà però amb la certitud que tornarem als carrers petits on les converses passades i presents fan garlandes invisibles a tots els balcons.

Cada dia de cada any  tinc més records encrostats i la tendresa més recòndita.

Som fulla de gerani vençuda damunt la pedra engrunada.

Som vells amb mirada nova, meravellats de ser vius. De ser-hi.

Som joves que ballen la dansa per nosaltres i aguanten les noies amunt, amb les faldilles de campaneta efímera.

Som forrellats de portes obertes, de portes tancades. Som petjada damunt la pols i damunt la neu. Damunt la llum dels dies.

Som d'Alpens. De sempre o de fa una estona, tant li fa.

Som.

2 comentaris:

Josep Maria Bosch ha dit...

Roser ens hem emocionat llegit aquest escrit en record del Ramon Tubau!
Ens ha agradat molt.
Josep Maria Bosch i Imma Ribas

Nosaltres ha dit...

Gràcies! Petons!