Tot es podrà tornar a dir.

Quan la paraula és escrita, els pensaments prenen forma, com pedres que rodolen al fons d’un riu interior i que abans no eren. Potser són cantelludes, fragmentades, llises, negres, blanques, vermelles; potser no són allò que voldries, perquè tu tampoc no ets, sovint, com voldries.

Però són.

Quan la paraula és dita, amb la veu d’una altra, d’unes altres... s’esdevé un prodigi. Els mots que dormien al fons del riu, estàtics, es tornen peixos de colors, prenen una vida meravellosa i sorprenent, i ja no són només teus, sinó que formen part d’una xarxa d’emocions: qui els pensa, qui els escriu, qui els diu, qui els escolta, qui els oblida...

Són pedres vives d’una aigua que ens abraça i s’esmuny.

Quan la paraula és cantada, els peixos de colors del fons del riu es tornen peixos voladors; potser ocells, que fan un vol petit cap a les orelles atentes i meravellades.

Les paraules cantades, com orenetes vingudes d’un mar remot, feien volades curtes i ràpides damunt dels nostres caps, a Lluçà.

Quan la paraula és ballada, el gest precís ens abraça i els peus descalços entren a la sorra inèdita de les platges ocultes, cors endins.

Les paraules ballades, cantades, dites, pensades, escrites, escoltades...van reescriure capitells del claustre amagat de cadascú, i ja no eren meves sinó vostres, sinó nostres: com còdols, com peixos, com ocells, com estrelles altes.

Quan la paraula, efímera, és cremada en un foc de romaní, sabem que la cendra reneix i que tot es podrà tornar a dir.

(Nits miralles: Miralls de nit. Lectura dramatitzada de textos de Roser Iborra i exposició de poemes del recull "Arbres".

Dones que cremen romaní: Deirdre Crowley, Maria Àngels Parareda, Mercè Sabata, Montse Suriñach, Eva Boixadé, Glòria Colom, Tere Giménez, Carme Martínez, Cesca Sellés, Mercè Panyella, Teresa Erra, Glòria Colom.

Van presentar l'acte Ada Vilaró i Montserrat Llorens

Lluçà, 2 de juliol de 2016)