Una aigua remota

El meu desig és una aigua remota.

Fa camins incerts per una cova  subterrània

i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és...

Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,

allò de mi impertorbable. Sort

d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:

rellotges de pedra que esmicola

una explosió de llum:

les mans del saurí agiten l’aigua.

La pell

La pell de serp, tan vella, cau a trossos. Tan fràgil. Temps i temps de dur-la sense gosar despullar-me'n. Amb por de la pell nova per si no n’hi havia i em quedava, només ossos nus, sota el sol inclement.

A la platja de les hores, dormo la nova existència, entre rellotges aturats i buits, com conquilles massa gastades.

Les busques són insectes que busquen la tarda.

A l’aigua dels dies, pesco reflexos de lluna amb xarxes d’aire.

SARGIT

Sargeixo la meva pell
amb el fil d'un record feliç.

Collarets de núvols

i petxines de sal

a les butxaques.

Platges i dies.

PLAGI DE GABRIEL FERRATER

Segur que avui hi havia estrelles,
i no he mirat enlaire. Tota la nit
que veig cares i pedres i les soques dels somnis,
fumejants.
Mirava de prop, no m'aixecava de terra.
Ara se m'ha fet clar, i no he vist els estels

ni el somriure fals de la lluna.
Que demà me'n recordi. L'altre dia
vaig mirar des d’enlaire, i enllà de la barana
d'un terrat, al terra gris

d’un carrer molt transitat,

vaig veure una noia que era jo

 i que s’havia adormit.

 Amb una  recança de colors
damunt les espatlles, s'anava passant,
una vegada i deu i vint, la mà pel ventre inert.
Els braços em van semblar branques d'un arbre estès.
Eren les quatre de la matinada,

i plovia enllà de les finestres  insomnes,

i potser també feia vent.

Que bé que ets aquí.

Que bé que ets aquí

just on no et sabia

tendresa de nit

solitud del dia.

Que bé que ets aquí.

Repic de campanes.

Som de pell endins.

Platges ombrejades.

 Tarda de colors,

graons de la calma.

Sorra fina als dits

i la fosca blanca.

 

Que bé que ets saurí

d’aigües amagades.