Finestra oberta. Casa per fer entre totes i tots. 1 d'octubre. 2 d'octubre. 3 d'octubre...

diumenge, 4 d’agost de 2013

Homes de ferro




He anat a veure l’exposició “Homes de ferro” al Museu Etnogràfic de Ripoll. Dues vegades, i potser encara hi tornaré. Per a algú com jo, que es serveix de les paraules (parlades o escrites) com  a únic mitjà de comunicació, la solidesa del ferro, que l’art torna ingràvid, és profundament colpidor. Les paraules són tan efímeres, i el ferro és tan perenne! Quan busquem paraules, volem caçar papallones amb un martell. Quan treballen el ferro, aquests forjadors transformen el martell en papallones!

Les set maneres diferents amb què aquests artistes “dialoguen amb el metall”, per dir-ho amb les seves paraules, són ben diferents, però totes han passat pel foc, interior i exterior: el foc que encén i transforma la matèria creativa, que al capdavall és el pensament.

Hi ha els nusos aeris d’Enric Pla, el ferrer d’Alpens, que lliguen paraules dites i no dites: “Potser si tanques fort els ulls veuràs que la foscor se t’il.lumina”.  Les figures buides i alades de Jordi Díez; tots dos em fan pensar en Jaume Plensa. Hi ha la música silenciosa i els pensaments blaus del torellonenc Jordi Illamola, que deu ser el més jovenet. El drac enorme i articulat de Pep Ubach i l’àguila daurada de Josep Miquel Rodríguez, amb ressons del Lluçanès.

També m’impressionen els instants aturats d’Antonio Díaz: un procés de fosa perenne, la realització de l’impossible.

I, abraçant-ho tot, Plandiura. La força, la tendresa, la suavitat d’un ferro fet carn, fet carícia. No em puc estar de ficar la mà a la butxaca de la peça “Llibre de butxaca” buscant això: el llibre promès, l’ànima.