He anat a veure l’exposició “Homes de ferro” al Museu Etnogràfic de Ripoll. Dues vegades, i potser encara hi tornaré. Per a algú com jo, que es serveix de les paraules (parlades o escrites) com a únic mitjà de comunicació, la solidesa del ferro, que l’art torna ingràvid, és profundament colpidor. Les paraules són tan efímeres, i el ferro és tan perenne! Quan busquem paraules, volem caçar papallones amb un martell. Quan treballen el ferro, aquests forjadors transformen el martell en papallones!
Les set
maneres diferents amb què aquests artistes “dialoguen amb el metall”, per
dir-ho amb les seves paraules, són ben diferents, però totes han passat pel
foc, interior i exterior: el foc que encén i transforma la matèria creativa,
que al capdavall és el pensament.
Hi ha els
nusos aeris d’Enric Pla, el ferrer d’Alpens, que lliguen paraules dites i no
dites: “Potser si tanques fort els ulls veuràs que la foscor se t’il.lumina”. Les figures buides i alades de Jordi Díez;
tots dos em fan pensar en Jaume Plensa. Hi ha la música silenciosa i els
pensaments blaus del torellonenc Jordi Illamola, que deu ser el més jovenet. El
drac enorme i articulat de Pep Ubach i l’àguila daurada de Josep Miquel
Rodríguez, amb ressons del Lluçanès.
També m’impressionen
els instants aturats d’Antonio Díaz: un procés de fosa perenne, la realització
de l’impossible.
I,
abraçant-ho tot, Plandiura. La força, la tendresa, la suavitat d’un ferro fet
carn, fet carícia. No em puc estar de ficar la mà a la butxaca de la peça “Llibre
de butxaca” buscant això: el llibre promès, l’ànima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada