EL CANÓ D’EN SAVALLS

Senyor Director de “La Rella”.

Prats de Lluçanès.

 Li agrairia que, si vostè ho considera adient, publiqui aquesta carta en la secció corresponent del setmanari de la seva digna direcció:

EL CANÓ D’EN SAVALLS

  L’altre dia vaig presenciar l’espectacle teatral de la batalla entre carlins i liberals, dintre dels actes de la Fira del Jovent a Alpens. Els va quedar molt bé, a la plaça, amb aquestes intervencions des dels balcons, el protagonisme de la figura de la mort, l’avi, l’àvia i el canó... Va ser instantani:  aquell testimoni de l’artilleria dels carlins em va recordar de seguida una cita d’en Josep Pla (1), que explica com en  els “Records de la darrera carlinada” de Vayreda  es troba una referència literària d’aquests fets.

Resulta que “...els carlistes volgueren tenir artilleria, i, després de moltes anades i vingudes, encarregaren un canó a l’esqueller de St. Pere de Torelló. Heu de saber que l’esqueller de St. Pere de Torelló, o sigui el que fa les esquelles per a cavalls, eugues, vaques, braus, xais i ovelles, fou cèlebre en tota la comarca entre pastors i pagesos, perquè realment no tingué rival en el treball...

“Els carlistes encarregaren, doncs, el canó, i després de moltes penes, fatigues i treballs, arribà a ésser fos.  Resultà ...  una miniatura preciosa de canó. Fou anomenat “la xocolatera”.  Els qui l’encarregaren posaren grans esperances en la seva capacitat destructora...

“L’expectació davant els esperats estropicis del canó era extraordinària. Considerables i influents elements voltaven la màquina infernal en el moment de fer-la entrar en foc. El canó disparà tres vegades seguides i després explotà a trossets enmig d’una confusió i d’un desconcert inenarrables. No es tingué notícia que hagués fet cap víctima, ni pròxima ni allunyada...”

Josep Pla sospita que l’explosió del canó degué fer somriure Savalls...

I durant aquell cap de setmana, per  la barra del Casino, de matinada, jo vaig tenir ocasió de sentir algunes crítiques, pel fet que sempre acaben guanyant els carlins contra els liberals... “Cabrineti sí, Savalls no!” , deia un. I em va semblar sentir aquella tonada: “... la bandera dels carlins no és una bandera honrada...”

Una última cosa: en fullejar l’edició de “La Rella”, corresponent al 17-05-13, m’ha cridat l’atenció que a la llista de corresponsals no n’hi ha cap d’Alpens. No es podria posar remei a aquesta situació injusta?

I gràcies per tot.

(1)   Pla, Josep, Obra completa, volum XIX, Tres senyors, Edicions Destino, Barcelona 1971, pàg. 56 i 57.

Captard

A la barana del temps, les bruixes es pentinen els cabells d'herba on les flors es clouen, cap al tard.Quina son tan dolça, dintre els pètals adormits.

Tantes coses no dites al cap del dia, i potser més val així. També dorms, i jo m'estiro al costat de la teva tebiesa, amb els ulls oberts com galledes plenes d'aigua de pou que ha anat fent camí dintre les coves de la memòria. Hi ha obert camins d'oblit i hi ha escrit estalagmites tossudes, records repetits i fossilitzats.

No sé com érem, ni si els nens que vam ser han deixat cap rastre a la pell de l'aigua verda dels pous dels ulls.

Es pon el sol dins del marc estricte de la finestra.

Epicúria *

Plou sobre el mar. Devessall de perles d’aigua que es fonen en l’onada. Són i no són. Collarets de no-res per a sirenes imaginades que entonen cançons impossibles.

Plou i fa sol. Garlandes de llum a les baranes dels balcons i un arc de colors immens a l’horitzó: com una gran cua estesa de paó invisible damunt la ciutat.

Plou dins la nit. Crineres enjoiades de cavalls blaus que galopen el vent. Pell nova de les flors nocturnes. L’olor perduda de la farigola plora llàgrimes d’aigua pels camins.

 

* Epicúria és una exposició de dibuixos en petit format d' Eduard Fontserè Solà, al segon pis del bar Tsè-Tsè, a la plaça vella de Torelló. I aquest escrit en vol ser un petit comentari.

Maroma

 

Rodney Graham

Vivim a la frontera del temps, a la maroma. Fem una passa darrera l'altra, a poc a poc. Inexperts. Inconscients.
Fins que ensopeguem, i el tast del buit ens obre la boca de la por.
No miris avall. No miris. Vés endavant i marca't fites curtes: fins a l'altra banda d'un espadat petit.
Les busques del rellotge s'han fet flexibles. Camina per les mans del temps, la maroma. Funàmbul de tu mateix. Equilibrista.
Però finalment goses mirar avall i, malgrat tot, camines. Avall, on hi ha amics perduts, amors deserts, pares morts, avis que no vas conèixer. Avall, on dormen els mots sota la neu dels dies.
Mira la por. De fit a fit, mira-la No és res. Es desfà com guspires d'aigua, com gotes de sol.
Som gent de frontera. Emigrants del nostre propi cor, viatgers. Anem carregats de desamors, de desitjos.
Deixa anar llast, despulla't. Caurà la por com una crisàlide eixuta. Seràs papallona, seràs flor que vola. Seràs instant, un glop de vent.
I què més volies?