DISTÀNCIA

Tenim les mans en el mateix teclat i ens enviem missatges, que llegim al camp gebrat i blanc de la pantalla.

Hem oblidat que estem a prop i que ens podem mirar, parlar-nos.

SÓC DE FOC

Sóc de fang, sento les mans del terrissaire que m'afaiçonen, m'acaronen el cap i l'alcen des del no-res.

Sóc de ferro roent, sento el martell que em forja des d'una idea, creador.
Sóc de foc, blava i vermella, sento les flames que llepen des del miratge del temps.

Sóc escuma dels dies, suro entre les distàncies i sento la pols d'estels que em diposita, lentament, des de l'infinit.

UN RASTRE D'ENGRUNES, ENCARA

Ahir va fer un any que la mare moria, un dia gris com aquest dimecres, que l'any passat era un dimarts.

Han passat llunes i sols, flors i ventades, però el record és ben viu, com un alè de vent o un glop d'aigua viva.

La mare, i el pare, ens han deixat un rastre d'engrunes que anem resseguint. A vegades els ocells del temps se n'han menjat bocins, s'han empassat records, i costa de retrobar el camí perdut. Però si mirem endins tornem a veure d'on venim...

http://paisatgedesdelafinestra.blogspot.com/2010/06/un-rastre-dengrunes.html

LA VEU DEL MAR

Diria que no tinc por,
que d'ella en vaig fer encenalls.
Tot crema i jo ho miro, mut,
sense escarafalls:
els blats i les palleres
de la meva joventut.
Calla, dolor:
sóc ja de mi sols una resta,
però encar
és íntima festa
sentir, al lluny, la veu del mar.

(Joan Vinyoli, A hores petites)

Bon any nou!

Com diu una meva neboda, que l'any nou trobem tot el que ens manca, ens desprenguem de tot el que ens sobra i anem allí on vulguem arribar!

Jo només hi afegiria que el camí és l'arribada, de fet.