Els carrers seran sempre nostres!

dimecres, 5 de maig de 2010

VELLUT DE PLUJA



Sobre el camí de Vallcàrquera, avui, un sol blau esquartera els núvols. Feia tres dies que plovia seguit, i tot és ben xop. Els ocells xisclen, revifats. Les flors s'espolsen els pètals amarats, mig obren la corol.la ensonyada, i sembla que pensin: "Sí que he dormit, avui...!".

El sol ja és alt. Fa un aire suau de vellut de pluja. L'aigua canta mil i una cançons: degota de les molses, travessa el camí i s'estimba marges avall per trobar la riera; s'arrissa als gorgs, s'estarrufa als graons de les pedres i es despentina en petites cascades. A la font, el doll de vidre fos, ben ple, continua una conversa inacabada.

Se sent l'olor dolça dels arços florits, olor de mel amagada. Els geranis de bosc obren i tanquen les flors rosades i fràgils. Fins i tot l'ortiga llueix les flors blanques, i els ranuncles d'or estrenen el groc de xarol dels pètals brillants.

Però els blaus m'encisen encara més: blau intens de flors que potser són gencianes, i blau de cel encès del corniol, amb les petites cúpules modernistes que Gaudí potser va somniar.

Avui vaig una mica més enllà. Passo l'alzina de tres caps, com un drac de cabells eriçats i foscos. Al revolt més solell, flors-que-no-sé, rosades, entapissen els estrats de pedra vermella, i la farigola estrena la florida petita i quasi blanca.

Torno. Als marges, les petites maduixes florides que encara no són. Els núvols s'han agrumollat i es retiren. Guanyen les clarianes blaves. Escolto el concert d'aigua i ocells. Tinc set d'olors i colors d'aigua.