Pujant pel camí de la vinya, a mà esquerra, hi havia la ferreria vella. De petita, m'agradava molt aturar-m'hi i veure la meravella del foc i el Joan que en treia el ferro roent amb unes grans tenalles. Llavors el repicava damunt el mall amb una força que a mi em semblava màgica. Perquè recordo el Joan molt alt i gros i amb la pell ennegrida del polsim del ferro: com una estàtua viva, com un gegant...
Anys a venir, jo vaig créixer i ell se'm va fer petit, humà i accessible. Llavors el trobava a la fonda, invariablement amb un diari al davant, el somriure fàcil i la xerrada amena.
Tot això m'ha vingut al cap aquest diumenge, durant la trobada de forjadors. Tants ferrers escalfant i picant el ferro, al costat de la fàbrica vella, al costat de l'arbre de Vulcà de l'any passat, que el rovell ha fet més nostre!
Tants forjadors de futur, penso. Tothom estava content. Es podia copsar l'alegria dintre l'aire radiant i olorós de ferro vermell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada