CAL PEI

Cal Pei, durant la Fira del Jovent de diumenge passat. (lluçanès.com)

Diumenge passat vaig anar a Cal Pei, aprofitant que hi havia la meva germana i la seva família i que, per tant, no m'hauria d'enfrontar al silenci d'una casa buida. No hi havia estat des del dia de l'enterrament de la mare, fa més de quatre mesos.

Però el silenci hi era. Al pati, on encara les roses havien tornat a florir, com si no s'adonessin de l'error; a cada racó dels graons amb rajoles de color de terra, grogues o vermelloses. A Cal Pei, ara, hi ha un polsim molt fi de casa antiga que s'ha cansat de bategar.

Hi ha records mig esborrats, com els meus, i altres d'irrecuperables, com els de la mare i del pare i dels avis que ja no hi són. Coses minúscules que vaig oblidar preguntar, com ara: "On vaig néixer, jo? A l'habitació del davant? A la del mig? A la del darrera?". Se'm fa estrany, no haver-hi pensat, i que ara les preguntes em vinguin al cap com si encara hi fos a temps...

Observo cada paret, cada sostre embigat, cada finestra, amb una intensitat desconeguda. Les cases haurien de poder parlar, penso, perquè tenen somnis passats que amaren els racons, com una pluja imperceptible.

Respiro la claror esmorteïda de l'habitació del davant, tan freda a l'hivern i tan agradable a l'estiu, quan es pot obrir la finestra de bat a bat i sentir les rialles del carrer com si fossin a tocar, les campanades que cauen dins la nit com fruita madura, i la remor del forn de pa de Cal Jolis, que es desperta cada matinada.

M'aturo al quarto del mig, el de la iaia Maria amb el penjador de ferro ventrut de tan ple i tapat amb una cortineta (no hi havia armaris a les cases senzilles, abans). El quarto interior, amb una finestreta a banda i banda que comunica amb les habitacions del costat. Com si fos un cor que batega, amagat. Comento que aquí, abans, just a la paret que ara tapa un armari, hi havia un quadre d'un Sagrat Cor temible. "Sempre et mirava", comenta la meva germana, anticipant-se al que estic pensant. Perquè, quan la iaia ja no hi va ser, si estàvem malalts la mare ens hi aïllava, amb la pretensió sempre inútil que no ens poséssim tots malalts. I enmig de la febre veies el Sagrat Cor amb el cor sangonós a la mà que bategava dins l'ombra i et fitava, sempre, encara que tanquessis els ulls i no gosessis mirar.

El quarto de darrera, que ara dóna a un terrat que abans no existia, és un mirador damunt dels horts i les muntanyes que el sol de ponent daura amb pinzellades sempre diferents. La costa del Graell, que també vèiem des del taller; la mateixa que, aquest darrer any, la mare contemplava des de la seva habitació, a casa del meu germà, sempre atenta al viatge lent del sol des de l'hivern tan llarg cap a un estiu que ja no veurà.

No vaig pujar escales amunt, on encara sura, potser imaginària, l'olor de les peres posades a madurar, esteses damunt la palla, i l'olor inconfusible del rebost, amb patates grillades i tomàquet confitat. El rebost que després va ser el dormitori de les nenes, de les noies, de fet, que xerràvem i xerràvem fins que la mare ens feia un crit des del replà del pis de sota:

- Roser! Apagueu el llum!

I jo no entenia mai per què sempre es dirigia a mi, si de fet érem tres. Però jo era la gran.