A Torelló costa, que arribi la primavera. Som la terra dels "nou mesos d'hivern i tres d'infern". Els arbres de fulla caduca, doncs, hi fan una llarga dormida. Quan al Vallès, i més avall, comencen a florir, aquí encara respirem aires de neu molt pròxima, i espiem amb impaciència les branques nues.
Des de la finestra del menjador de casa veia un arbre de l'amor petit. D'aquests que floreixen tard i amb una flor petita i rosada que neix directament del tronc. D'aquests que tenen fulles en forma de cor, i d'aquí els ve el nom.
Aquests any, el "meu" arbre va tenir el temps just de florir. Perquè ja no hi és. Han tallat tots els arbres del carrer de l'estació, i m'imagino que a l'Ajuntament tenen una explicació a punt, però no vull ni saber-la. Suposo que en plantaran de nous, com aquell qui compra unes sabates noves i llença les velles. Jo no ho entenc.
Vas nord enllà, que deia l'Espriu, i veus que deixen créixer els arbres. Aquí, no.
Darrerament, tot al meu voltant, hi ha arbres caiguts. En sabia el nom. En sabia la flor i el fruit. No en sabia els ocells... això encara no, però els podia veure i sentir.
No fa gaire, que una empresa constructora va tallar els dos avets que veia des del terrat de darrera. Fa massa, però, que van prometre que en plantarien de nous, i encara no hi són.
Ara, des de casa, només veig parets.
