Ha mort Joan Bruguera, de Vic, cosí del pare. Ell i la Mingueta havien viscut en un pis molt alt del passeig, de Vic, en un edifici únic, perquè tenia esgrafiats de colors torrats i grocs a la paret. Quan anava a Vic amb el pare (moltes vegades, per anar al metge), ell havia de fer mil i un encàrrecs, i jo em trobava submergida al seu costat enmig d'una boira freda: molt freda. Contrastant amb aquell fred humit, que et travessava els jerseis com un ganivet i t'amarava els ossos, Ca la Mingueta era com un oasi molt tebi. Quan hi arribàvem, a l'hora de dinar, el sol ja havia esparracat la boira, i jo mirava per la finestra tan alta els cotxes i la gent, que semblaven de joguina, i llegia (sense poder-ho evitar) tots els rètols del carrer, de coloraines, com crits.
El Joan era una abraçada dins l'abraçada: la calidesa humana dins la calidesa del pis, ple de farbalans i d'objectes decoratius que em fascinaven: casa nostra era molt més auster. La Mingueta apareixia amb un davantal i envoltada d'olors que obrien la gana, de la cuina estant; i ens entaulàvem al menjador petit però ple de llum.
Passades les primeres cullerades, però, jo començava a patir: perquè m'omplien el plat desmesuradament, i era impossible acabar-s'ho tot. Sort que el pare se n'adonava, i al capdavall m'indultava:
- No t'ho has pas d'acabar tot, si no pots...
I llavors enretiraven el plat massa ple. Era el moment d'esquitllar-se al costat de la finestra i treure de sota el televisor la col.lecció del "Capitán Trueno" del meu cosí: una bona pila, i no n'havia llegit quasi cap: un tresor!
Sempre em recava, marxar sense haver pogut acabar de llegir.
Llavors acompanyàvem el Joan a l'Atlàntida, on feia de porter, i jo el veia molt important, amb la jaqueta grisa i el somriure lluminós de sempre.
