Jornades antirepressives, a Vic

· Concert de solidaritat amb en FRANKI
amb Kamarada Kalashnikov (Vilafranca del Penedès) i Escamot (Roda de Ter)
Divendres, 30 de maig de 2008 a les 10 del vespre al CSA LA TORRATXA

· Xerrada sobre el cas d'en FRANKI:
amb membres del SAT (Solidaritat Antirepressiva de Terrassa),
membres de RESCAT i Montserrat Salvador (advocada del cas d'en Franki)
Dissabte, 31 de maig de 2008 a les 6 de la tarda al Casal Independentista MANEL VIUSA

· Passi de vídeo ALERTA TORÀ
Diumenge, 1 de juny de 2008 a 2/4 de 7 de la tarda al CSA LA TORRATXA

· Concentració de solidaritat amb en FRANKI
Dilluns, 2 de juny de 2008 a les 8 del vespre a la PLAÇA DEL PES

Camina el camí!

Amiga, amic:

T’escric avui des del fons del meu cor perquè sé com t’agrada de caminar.


Com ja saps, ets pols d’estrelles que s’organitza per viure. S’organitza i és el teu braç, la teva mà, els teus dits que es belluguen. S’organitza i forma els teu cor que et fa arribar l’aliment a totes les cèl·lules del cos. Ets pols d’estrelles que et respira i t’aporta l’oxigen. Tens ulls i hi veus, tens orelles i hi sents, nas i olores, boca i parles i assaboreixes el goig de viure. Si et punxen sents dolor, si sents tristesa plores, si estàs alegre rius i, quan veus un camí, sents la necessitat imperiosa de caminar-lo. Et conec i ho sé.


No fa gaire hem acomiadat un amic que, com tu i com jo, és pols d’estrelles. Mentre l’acomiadàvem ha volat un colom i els ulls d’una dona sàvia, (que és amiga meva) ha sabut que era el nostre amic que ens deia adéu. Però ell no ha deixat de ser pols d’estrelles, com tu i com jo, que vola per l’Univers. Encara hi és.


Com a tu i com a mi, a ell li agradava de caminar. Ara ja no pot. Arribarà un dia que tampoc nosaltres podrem. És per això que, mentre ens sigui possible, tenim l’obligació de fer-ho. La Naturalesa, l’Univers, es complau amb nosaltres, organitzant una part minúscula de la pols d’estrelles que som, per fer-nos caminar. Som Natura; com els arbres i els camps i les muntanyes que ens veuen passar; som paisatge com ells i elles. Som bellesa manifestant-se.


És per això que t’escric. Perquè és del tot imprescindible que, tant aviat com puguis, surtis a caminar, a fruir del goig de viure. Si tens el cos (o el cor) malmès, cal que facis tot el possible per recuperar-lo; reposa. Però també cal que no oblidis el teu destí. Tant aviat com et sigui possible torna al camí! Et necessita. (El camí, sense ningú que el camini, no és res, es fon i s’esborra com una cosa absurda).


Fes-ho per mi, fes-ho per tu i per tots els qui ja no hi són però encara estimem.


Una abraçada!



(Aquest correu forma part d’una cadena. L'he rebut i sé d'on surt, respon a uns fets i a unes persones pròximes, reals. Reenvia’l, si vols, a persones especials, amigues teves, a qui agradi de caminar)

Les terres de l'Ebre també són Catalunya

Catalunya és ara mateix un país sense rius. Els han assecat o contaminat quasi tots. Per alguns d’ells, l’única aigua que hi circula és la de les depuradores. La major part dels aqüífers estan contaminats. I ara volen eixugar l’Ebre. Això sí, a poc a poc, no sigui cosa que la gent s’adoni del que realment està passant.

Nosaltres sabem que l’Ebre ha estat un gran riu. Però també sabem que ja no l’és, que està en crisi. Lo nostre riu ja fa anys que no pot assegurar el bon estat del Delta. La salinització, la regressió i l’enfonsament del Delta no s’aturen. Actualment hi ha molts estudis sobre el Delta, però no hi ha cap tipus d’actuació estratègica realment efectiva. Per no fer, ni tant sols han estat capaços de defensar el cabal mediambiental aprovat per la Comissió per la Sostenibilitat, i amb el suport del Parlament català el proppassat 28 de desembre de 2007. El govern central ha dit que no tindrà en consideració aquest acord.

El govern de Catalunya està demostrant que és incapaç de gestionar una sequera que, per una altra banda, era perfectament previsible. Hi ha una potent campanya mediàtica on es mostra un país amb els embassaments buits i la població angoixada perquè s’anuncien nou mesos de restriccions en l’ús de l’aigua si no es fa el transvasament de l’Ebre.

La lluita de la gent de l’Ebre ha estat sempre ferma, clara i digna. No hauríem pogut modificar la llei del PHN sense l’ajut inestimable de molta gent com la de Barcelona i la seva àrea metropolitana, la de la Catalunya central, la de les comarques gironines, la de la terra ferma, la de la conca del Xúquer, l’ajut de la comunitat científica, de les grans i petites organitzacions ecologistes i, com no pot ser d’altra manera, dels nostres amics i amigues de l’Aragó, amb els quals ens uneix la lluita per la defensa d’un mateix riu que ens vertebra i en molts casos ens dóna identitat.

I ara, el nostre govern ens ha deixat sols. Diuen que són 5 milions i mig de persones que necessiten l’aigua de boca. I no és veritat. La realitat és que som 7 milions de persones que volem avançar junts per fer un país millor i més pròsper. Un país on no hi hagi ciutadans de segona i on l’equilibri territorial sigui alguna cosa més que una frase electoral. Un país on es preservin els recursos naturals en bon estat per a futures generacions, on les persones estiguin per damunt dels interessos privats.

Afirmem que aquesta sequera ha estat mal gestionada, que els responsables han de dimitir, començant pel Conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar. Afirmem que les mesures espectaculars que s’estan emprant (com són els vaixells, l’estat d’emergència, etc.) són per justificar la mercantilització de la gestió de l’aigua a Catalunya. A càrrec del poble, i amb els diners de tots, afavoriran interessos privats. Constructores, grups bancaris i lobbys de gestió de l’aigua es freguen les mans pel negoci que faran.

Només els falla una cosa: PLOU!! Sempre han dit que el problema és d’uns quants hectòmetres cúbics. Primer eren 30 hectòmetres del Segre, després 50 fins al juny de 2009. Doncs bé, actualment la pluja ha eixugat aquest dèficit, ha deixat als embassaments del Ter-Llobregat els hectòmetres cúbics que volien, i segueix plovent. Per tant, si ens deien la veritat i aquesta aigua només la necessitaven fins que estiguessin les dessaladores en marxa, no hi ha cap motiu per a fer la interconnexió CAT-ATLL. Gastar més de 200 milions d’euros de tots nosaltres en aquesta obra, són diners llançats sense cap justificació.

Demanem, per tant, al govern de l’estat que derogui el decret 3/2008 i posteriors, i al govern de la Generalitat de Catalunya que s’apliqui a coordinar les polítiques de gestió de l’aigua, dels regadius, dels plans urbanístics, per fer-les compatibles amb la salut i la recuperació dels rius i dels aqüífers, que són les veritables artèries que articulen i alimenten la vida d’un país.

No hi ha cap excusa per fer el transvasament de l’Ebre!!

Los transvasaments no són la solució!!

Visca les Terres de l’Ebre!!
Amposta, 18 de maig de 2008

http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=148

Video de la manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=147
Amposta, punt de partida
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=146
Imatges de la manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=145
Notícies 18-05-2008: Especial manifestació
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=144
Notícies, 18-05-2008
http://axc.cat/ebrenet/bloc/?p=143

Mira també:
http://axc.cat/ebrenet/bloc

Fora Sostres, llibertat Franki!

Una vegada més, el “periodista” Salvador Sostres insulta indiscriminadament, des del diari Avui. Aquest vegada li ha tocat al Franki, el noi de Terrassa detingut.

Que fàcil, Sostres, que repugnant. Escrius (vomites) des del teu món benestant, convergent i egoista.

Abans, ha tocat el rebre a altres joves, a altres presos, a dones, a homosexuals, a immigrants. Insulta a tort i a dret, però l’Avui li segueix oferint una tribuna diària.

L’hem denunciat al Síndic de Greuges, hi tornarem. Però convenen més veus.

Fem callar el Sostres d’una vegada!

Envieu la vostra queixa a

https://www.sindic.cat/cat/consul_queixa_formulari.asp

Per molts anys, mare!

El dia 5 de maig, El 9 Nou va publicar un article en què explicava el recull que heu fet de “Els noms de les cases d’Alpens”. La foto que l’acompanyava és la més bonica que us han fet mai, crec.

No em canso de mirar-la. Era la fotografia que ens faltava, justament, com un quadre: “Retrat de la mare asseguda, llegint”, penso.

I penso també que aquest amor als llibres, a les paraules, dites o escrites; les paraules fetes cançons... és justament un llegat important: ens vau donar la vida, vós i el pare; i ens heu donat també aquesta herència subtil, una manera de viure i de veure.

Que per molts anys puguem escoltar-vos, doncs, parlant o cantant o escrivint, amb la petita descoberta quotidiana d’una paraula que havíem oblidat, o pouada encara més endins: una paraula inèdita.

Carta oberta a en Franki

En Franki és el millor. No érem millors amics ni ens vèiem cada setmana. No calia. Veure´l, estar amb ell, compartir una assemblea, una cervesa al Casalet, una conversa a casa seva, era suficient pel enarbolar-te d´energia, mantenir la persistència als moments baixos i la seguretat als moments difícils. De fet, només la seva presència suposava una garantia perquè tot anés sobre rodes. Per això era tan sol.licitat. I per això sempre acudia, encara que ells ja li buscaven les pessigolles. Però en Franki no és d´aquests a qui les pessigolles molesta, qui s´atemoreix per la primera detenció, qui decau en veure els companys empresonats, qui busca una sortida en fals, un final feliç, entrar a la roda. Treballava d´arquòleg i estudia història a la uab. Però això no vol dir entrar a la roda. En Franki era la personificació de ser productiu per a la societat i, alhora, dissident de l´estat opressor. I és aquesta dissidència la que han tancat a Can Brians. Han tancat la possibilitat de viure coherenment amb els teus principis, de no cedir per pujar amunt,callar per salvar el cul. Per ell, no té sentit anar tirant a costa de la plenitud. I la plenitud, per ell, com per tants altres és canviar les coses, transformar aquesta societat que ens torna egoistes, individualistes. Que ens torna els uns contra els altres. Que ens fa obeir per ser algú, i renegar per menjar més. En Franki no vol menjar més del que li cal, no acapara, no acumula. Bé, sí que acumula. Acumula experiències i vivències, tractes de reciprocitat, moments d´alegria i tensió on, sempre amb un somriure, feia tot el que creia, el que trobava necessari, sense limitacions ni prejudicis. I és aquest agosarament el que han tancat a Can Brians. En Franki ha gosat viure la vida com ell pensa, pecat imperdonable per a l´status quo. I la dissidència i l´autonomia personal són factors que trascendeixen, que mobilitzen, que canvien la forma de pensar, que fan cridar, augmenten la voluntat de transformar, la converteixen en necessitat. I Sabadell, i els moviments socials de Sabadell li devem molt al Franki per l´enorme transcendència que ha tingut sobre nosaltres. I és aquesta transcendència el que han tancat a Can Brians. Fa massa mal al poder. I el poder ens vol ensenyar que si segueixes el camí d´en Franki acabes a Can Brians. Que no et compensa. Que més val mirar cap a una altra banda i seguir el camí recte, ser un home de profit i submergir-te encantat acríticament en el mar de mediocritat i consum on La Caixa i els seus ens envia. Franki, no et demanaré que no decaiguis a dins, perquè sé que no ho faràs. Sé que sortiràs reforçat i convençut, i pel camí convenceràs molta gent, a dins i a fora, que veuran, amb el teu cas, amb tu, que més que mai és imprescindible canviar aquest sistema. Sistema que condemna la dissìdència, l´agosarament, la transcendència. Que blinda simbologia opressora com l'espanyola. Que permet que jutges franquistes ens marquin el ritme de la vida. Que té uns gestors polítics, el tripartit, que empresona i no mou un dit. Seguirem cridant, et vindrem a veure i no ens cansarem. Perquè sabem que si ens quedem callats, si no fem res, només seràs el primer i no haurà valgut la pena per res. Et traurem d´aquí, més tard o més d´hora, perquè seràn ells qui veuran que no els compensa tenir-te, que això només és el principi. De moment, segueix estudiant, que els exàmens són al juny i cal aprovar. Segueix llegint, sempre va bé un temps de reflexió i lectura. Segueix cridant, que la ràbia no ens la podem empassar. I segueix sent exemple de tots, que nosaltres procurarem també ser exemple, que t´admirem, t´apreciem i et volem a casa i a classe. Carles Suárez

LECTURA DRAMATITZADA: ESCRITS DES DE LA PRESÓ

David Figueres (Els dies i les dones), em fa arribar aquesta convocatòria. Crec que val la pena!

L'any 1997 sortia publicat als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. El llibre era un encàrrec del PEN Internacional per celebrar el seu 75è aniversari. Tots els escrits tenien un denominador en comú: havien estat dibuixats per escriptors que havien estat empresonats.

Ara el PEN Català conjuntament amb l'editorial Aresta, n'ha fet una tria d'aquells esfereïdors escrits afegint-hi textos d'escriptors catalans que havien deixat testimoni de com se'ls havia privat de la llibertat més absoluta. Un colpidor aplec que s'ha titulat Escrits des de la presó.

Transitar per aquest univers de reixes, de privacions, de fam, de fred, d'impotència, no és un viatge agradable. Per un escriptor, que el tanquin en una cel·la, és molt més que un robatori de la llibertat, és trencar les ales a la veu, esbotzar la paraula per fer-la presonera de l'odi i del silenci imposat.

Sabedors que aquesta veu no ha de quedar en l'oblit, que ha de ressonar per tots els àmbits de la nostra consciència, el PEN Català ens demanà a mi i a l'actriu i ballarina Eva Roig, que les diguéssim aquestes paraules, que esberléssim, mot a mot, el silenci que indueix a l'oblit, al triomf de l'odi, acompanyant a l'acte de presentació de l'esmentat volum.

De moment les presentacions confirmades són les següents:

A Barcelona, dimecres dia 7 de maig a les 19:00 h. a l'Ateneu Barcelonès

A Torroella de Montgrí, el dissabte dia 10 de maig.

A Girona, el dimecres dia 14 de maig a les 19:30 al Centre Cultural la Mercè